En el número corresponent a 16 d’abril de 1871 del periòdic publicat a Paris per la Associació Internacional de Treballadors La Révolution politique et sociale va apareixer aquest article, signat per les inicials A.S., que Jacques Rougerie identifica amb Auguste Serrailler, emissari enviat per la pròpia AIT. De fet aquest article sembla una interpretació bastant fidel del decret de 16 d’abril sobre els tallers abandonats. [1]
“En aquest moment en què la classe treballadora acaba d’entrar en l’escena política, creiem necessari recordar les obligacions de l’Estat envers els treballadors. Aquestes idees ja s’han expressat en diversos escrits; no obstant això, el regnat de l’obscurantisme imperial, que ha pesat sobre França durant tant de temps n’ha impedit la propaganda, ens sembla important tornar a aquest tema. A més, la diversitat d’opinions sobre el paper de l’Estat, del qual alguns anomenats socialistes n’han demanat la supressió, fa que sigui necessari que insistim.
Què ha de fer l’Estat per resoldre pacíficament la qüestió social, és a dir, per extingir l’antagonisme entre el capital i el treball?
En primer lloc, creiem que correspon a l’Estat ajudar i facilitar el desenvolupament de les associacions gremials [2] proporcionant-los els mitjans per adquirir les eines de treball. Ha d’incloure en la llei totes les mesures necessàries per a la protecció dels treballadors i garantir la seva execució.
Però, què entenem per ajudar i facilitar l’organització d’associacions gremials, així com la protecció dels treballadors? Bonaparte va ajudar i va protegir aquestes institucions. Sens dubte, no és aquesta la intervenció de la qual volem parlar.
Per a nosaltres, la protecció de l’Estat significa el deure que incumbeix a cadascuna de les comunitats que formen la societat de garantir el lliure exercici i desenvolupament de les seves facultats, ja que aquesta llibertat no afecta altri.
Però aquesta protecció per si sola no pot ser suficient […]. El que cal és la intervenció de l’Estat per tots els mitjans al seu abast, allà on l’individu no té poder per obtenir una existència digna d’un ciutadà.
No oblidem que el sistema social proposa donar “A cadascú segons les seves necessitats”, i ningú pot negar que avui en dia és la classe més nombrosa, la dels assalariats, la que més ajuda necessita per arribar a la seva emancipació social i política.
Que, d’altra banda, considerem l’origen del que s’anomena capital i veurem que la intervenció estatal és necessària per accelerar l’adveniment del regnat de la igualtat mitjançant la justícia.
Siguin quines siguin les idees rebudes sobre el capital, tothom està d’acord que representa una certa quantitat de treball estalviat, acumulat i destinat al treball productiu posterior. Però, ens preguntem, qui ha proporcionat el treball representat pel capital? Els que en són propietaris? El fabricant, el gran comerciant, el gran propietari deuen aquest capital a les seves economies, a les seves activitats i a les dels seus avantpassats? Òbviament no! […]
Com és que, mentre cada dia el capital augmenta en proporcions esfereidores, els salaris pagats disminueixen en les mateixes proporcions i han arribat a ser amb prou feines suficients per al manteniment més estricte de la massa?”.
Jacques Rougerie assenyala, ens sembla que correctament, que tant el decret de 16 d’abril sobre els tallers abandonats pels patrons, com aquest article estan estretament relacionats amb la conclusió que Marx va expressar en un paràgraf de la Guerra Civil a França: “La gran mesura social de la Comuna era la seua pròpia activitat. Les seus mesures especials tan sols es poden entendre com la tendència d’un govern del poble i pel poble. D’ací l’abolició del treball nocturn dels treballadors dels forns de pa; la prohibició, sota sanció, de la pràctica dels empresaris de reduir els salaris amb la imposició dels empleats de multes sota tota mena de pretexts—un procés en el qual l’empresari combina en la seua persona els papers de legislador, jutge i executor, i n’extreu el botí. Una altra mesura d’aquesta classe fou el lliurament de tots els tallers i fàbriques tancats a les associacions obreres, sota reserva de compensació, fos quin fos el motiu dels respectius capitalistes per a desaparèixer o abandonar la feina.” [3]
Notes
[1] Veure Jacques Rougerie, Paris Libre, 1871, Paris, Éditions du Seuil, 2004, primera edició: 1971, pp. 188-191. Traducció al català de l’article: Paul Charboneau.
[2] Nota de la redacció, molts del treballadors de París estaven organitzats en associacions gremials (corporatives). Veure: William H. Sewell, Jr., Trabajo y revolución en Francia, El lenguaje del movimiento obrero desde el Antiguo Régimen hasta 1848, Madrid, Taurus Humanidades, 1996.[3] https://www.marxists.org/catala/marx/1871/burfr/teil3.htm
