Sobre la mentalitat cristiana actual

Del mateix autor

José María Valverde, publicat a: Realitat núm. 19, maig de 1990

Usant un terme de moda, la mentalitat cristiana ha tingut en les últimes dècades un canvi tant més sorprenent per a l’observador extern pel fet que, afectant de ple només a una minoria, no ha produït ruptura formal, ni cisma, ni excomunions, com hauria ocorregut en qualsevol època anterior, respecte a aquesta majoria en el poder. Per molt menys que això es trenquen partits polítics: des de fora, sens dubte ha de resultar incomprensible que el Papa Woytila i el seu assessor Ratzinger siguin membres de la mateixa Església que monsenyor Oscar Romero, el bisbe Casaldáliga i Gustavo Gutiérrez. és que els uns i els altres -aquells, es diria que reluctantemente; aquests, de bona gana- reconeixen que no formen part d’una associació simplement humana, sota una prefectura personal, sinó d’una unió en referència a una cosa transcendent, centrada en algú que va morir fa prop de dos mil anys.

Posats a fer història d’aquest canvi de mentalitat, caldria remuntar-se, en l’àmbit protestant a la Primera Guerra Mundial i a Karl Barth: després, ja en l’àmbit catòlic, el Concili Vaticà II va ser la sortida a la llum d’alguna cosa que venia movent-se en alguns, i que des de fora es va poder dir aggiornamento, posada al dia en el reconeixement de moltes instàncies justes dels temps d’avui, però que des de dins era també, i sobretot, el retorn a l’arrel evangèlica amb això es va produir -especialment en una minoria, però amb reconeixement, tolerant o hostil, entre la majoria-, un autèntic canvi de consciència, en què, per al que interessa en aquestes pàgines, destaca la nova actitud de llibertat i responsabilitat personal davant les directives doctrinals de la jerarquia, sobretot en qüestions com la política Ha estat una revolució interior, ja insuprimible, per més que el papa Woytila vagi nomenant bisbes i cardenals a imatge i semblança seva: un autèntic alliberament de la ment cristiana, per a qui s’ha atrevit a assumir-la.

Políticament, això ha portat -per a aquesta minoria al fet que anem al·ludint- a reconèixer un fet: en l’època moderna, es pensa que la societat pot canviar i amb això pot millorar la situació dels pobres. Llavors, la caritat, això és l’amor al proïsme, ja no ha de limitar-se a aquests signes que són l’almoina i la beneficència, sinó que ha de secundar tot canvi social que “doni menjar al famolenc” -fins i tot si es fa des d’una ideologia atea o anticristiana: l’aversió al cristianisme podria deure’s a la seva tradicional aliança amb els poders i sistemes establerts. En l’espai d’una generació, s’ha fet possible que, per exemple, hi hagi algun rector comunista en l’àrea barcelonina, i que, a Llatinoamèrica no sols siguin assassinats per les forces del poder alguns bisbes i sacerdots, sinó també alguns d’aquests últims hagin pres la metralleta per a militar en les guerrilles, com a assumpte de consciència.

Doctrinalment, això s’ha concretat en la teologia de l’alliberament, més nefanda encara per als plans nord-americans de dominació que per a l’autoritat vaticana -que al cap i a la fi, s’ha hagut d’acontentar amb moderades mesures de reprovació, lleugers intents de silenciament, i, això sí, l’exclusió de tot nomenament episcopal-. Minoritària o no, l’Església dels pobres s’ha fet conèixer en el subcontinent sencer, creant una opció visible per a tota consciència que es consideri cristiana. Alguns sabem, per edat, com d’inimaginable hauria resultat això fa mig segle; però aquesta obertura ja només la pot tancar personalment qui prefereixi tancar els ulls i la consciència a aquesta gran majoria de la humanitat -el proïsme- que s’enfonsa cada vegada més en la misèria, per obra dels desenvolupats subdesenvolupants.

Cal preguntar-se, amb tot, si la teologia de l’alliberament no està en risc de tocar uns certs límits que caldria superar per fidelitat a si mateixa. Abans de res -en un pla teòric, però que després es veurà que té implicacions pràctiques- està voler dir-se teologia. El moviment de radicalització de la consciència cristiana, al fet que abans al·ludim, està abocat a reconèixer que no té sentit la teologia pròpiament dita, això és, l’intent de donar raó, d’explicar i organitzar conceptualment al Déu d’Abraham i de Jesucrist -un Déu lliure, imprevisible, amorós i misteriós-. I això no sols per raons intrínsecament cristianes, sinó també per la consciència general de la cultura d’avui: la filosofia-i la teologia suposa filosofia-, en el sentit heretat, ha perdut la possibilitat de continuar desenvolupant-se, a causa de la crisi lingüística -nomenem a Wittgenstein, entre molts-, que reconeix que pensar no és sinó parlar, i per tant la pretensió d’una filosofia totalitzadora és un intent -en definitiva, impossible- d’abusar del llenguatge.

Llavors, el cristianisme hauria d’alliberar-se ja de la teologia: hauria estat més alliberador no parlar de teologia de l’alliberament, sinó, per exemple, de cristianisme alliberador o de cristians per l’alliberament. De fet, el nucli d’aquesta doctrina és molt senzill i no sembla prestar-se a bastimentades conceptuals: que el cristià ha de prendre partit a favor dels pobres, per a començar, en l’econòmic i el polític. Això és tot. I tanmateix, a vegades sembla haver quedat alguna cosa d’un vell hàbit professional en uns certs teòlegs de l’alliberament -el menys atès dels llibres de Leonardo Boff, que no recordo com es titula, és una suma en miniatura que organitza tota una interpretació de la història i de l’univers a la llum d’aquest sentir, en si tan elemental-. També a Espanya és paradoxal que els renovadors de la ment cristiana hagin format una Associació de Teòlegs, produint superflus recels entre els professionals: més clar hauria estat unir-se, per exemple, com a cercle de reflexió cristiana o una cosa així.

Aquesta consideració, fins aquí, pot semblar bizantina per a aquestes pàgines: però té més oportunitat si atenem la seva possible implicació política. En efecte, el cristià deuria -i així ho fa en no pocs casos-prendre partit en els assumptes econòmics i polítics, simplement pel grau més gran de justícia i emancipació per a aquesta gran majoria que té gana i set d’ella, alineant-se sense més al costat dels qui ja militin en aquesta posició, siguin ateus o no, sense formar grups a part amb els seus companys de fe -amb aquests, ja té un altre àmbit a part per a la trobada i comunió-. Però no és fàcil viure la doble ciutadania de què parlava Sant Pau, i que s’expressaria pràcticament en el consell ignasià de treballar com si tot depengués del nostre esforç i alhora reconèixer que el nostre esforç no serveix per a res sense la gràcia divina. Dit de manera més secular, això implica una certa ironia davant els assumptes de la vida, que podria refredar l’acció en remetre’s a ultimidades; però no és aquest el perill més gran al fet que vull al·ludir aquí, sinó el d’una ideologització de la fe cristiana, que, potser ocupant el buit del materialisme dialèctic, volgués ser supraestructura de les coses del món. Amb això, el cristià no militaria a les bones en una opció com la que imposa el dilema capitalisme/comunisme, sinó que faria ranxo a part, amb una idea pròpia de l’home nou i la terra nova -ideals que, en realitat, no tenen per què formar part de la fe cristiana, ni fins i tot potser tampoc un projecte de revolució, per al qual poden bastar metes més concretes.

Fa pocs anys, un cert teòleg progressista es va inquietar pel perill d’un “constantinisme d’esquerres” -perill merament teòric: en quin país podria donar-se?: en el pla mental, sí que podria haver-hi algun risc, en àmbit llatinoamericà, d’un plantejament autònom, en tercera via, un remot woytilisme d’esquerra que, subtilment, acabés ajudant al woytilisme pròpiament dit en la seva teologia de la resignació, amb un plantejament presumptament autònom de la política des d’una cosmovisió cristiana. I per aquí podria afeblir-se l’aportació cristiana als esforços revolucionaris sense els quals el món dels pròxims anys amenaça anar a parar a un fi de la història de faraònica esclavitud planetària dedicada només a aixecar piràmides financeres sota el fuet dels capitalistes democratitzadors.

Author

Articles relacionats

Darrers articles