Homenatge als homes i dones del PSUC morts en la lluita antifranquista

Del mateix autor

Antoni Vicente

Com cada any, quan les primeres flors ens recorden la proximitat de la primavera, se celebra l’homenatge als homes i dones del PSUC que van perdre la vida en la lluita per vèncer el franquisme. Un acte organitzat per l’associació d’ex-presos polítics del franquisme i l’associació d’ex-maquis, que a banda del seu valor simbòlic i emocional, ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre el compromís d’aquestes persones amb els seus ideals, què va ser el Partit, el tipus de societat pel que es van jugar la vida i també sobre nosaltres. Ens demana si les nostres idees i activitats actuals poden considerar-se com a hereves del PSUC i en aquest sentit, he fet una pensada d’algunes característiques del Partit que encara serien vigents. 

El 23 de juliol del 1936, al Bar del Pi de Barcelona, representants de la Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya, Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE funden el Partit Socialista Unificat de Catalunya com a eina de lluita popular contra l’aixecament feixista. El context històric actual és incomparable amb el de la data fundacional del PSUC, però la idea de la unitat de la classe treballadora és vàlida com a punt de reflexió. El règim sorgit de la Constitució Espanyola de 1978, es va autoproclamar com una mena de societat utòpica on la nacionalitat era un nexe de germanor tan potent, que satisfaria els anhels i necessitats de tota la població. Malauradament aquest relat ha demostrat la seva falsedat i des de l’esquerra necessitem construir plataformes àmplies i combatives per recuperar els drets i llibertats que el 78 ens va furtar. La idea de cercar hegemonia al voltant d’una regeneració democràtica i social, és plenament vigent.

L’aliança de les forces del treball i la cultura va ser entesa pel PSUC com a element motriu de la lluita per les llibertats. Una confluència del món de treball, moviments socials, intel·lectuals, el sector de l’ensenyament, actors, cantants, músics, pintors, etc, que va generar un moviment popular amb orígens molt diversos, però amb un objectiu molt concret, la lluita per la llibertat, la democràcia i el socialisme. La política actual s’orienta cap el terreny institucional sense aquesta capil·laritat amb els sectors populars, el que genera una desconnexió entre els objectius institucionals i els anhels dels sectors més conscienciats de la població. Aquest concepte va ser molt important pel PSUC i, certament, és un concepte clau per l’esquerra.

El conflicte social és la base de tots els avenços de la classe treballadora i des del PSUC es gestionaven tota mena de conflictes de classe, des del sindicalisme, associacions de veïns, el feminisme, moviments estudiantils, etc. On hi havia conflicte, es creava organització i l’organització es traduïa en lluita popular, en conflicte social. La visió actual és justament a l’inrevés, intentant minimitzar el conflicte per tal d’evitar l’organització i la mobilització popular, d’aquesta forma la pretesa pau social emmascara les injustícies més flagrants del sistema, la pau social manté el sistema en la seva correlació de forces actual, l’avenç social sols pot néixer del conflicte.

El PSUC sempre es va definir com a «Partit Nacional i de Classe», mostrant la seva singularitat fins i tot pel seu ingrés a la Internacional Comunista a juliol de 1939, trencant la màxima leninista d’un país, un partit. Aquest component nacional no és exclusiu del període de Joan Comorera, per exemple, en el projecte de programa de 1976 deia «com a comunistes, cal contribuir a fer de la classe obrera catalana, la força hegemònica a Catalunya, la força més identificada plenament amb la causa de les nostres llibertats nacionals, la força més conseqüentment nacional» i aquest caràcter nacional i de classe es va traslladar a totes les activitats del Partit, a les associacions de veïns, als sindicats, a la formació de quadres, a tot arreu. Aquesta component nacional i de classe, avui ha desaparegut totalment en els espais que es reclamen hereus del PSUC, arrossegant a una part important de la classe treballadora catalana cap a organitzacions amb poc contingut de classe. Estem vivint en un moment polític on el règim del 78 està en una fase de col·lapse profund, amb una crisi de credibilitat política i social immensa, amb la crua realitat d’unes estructures de l’Estat ocupades per buròcrates franquistes i el govern «més progressista de la història», acorralat i temerós davant la reacció de l’oligarquia franquista. Ara més que mai, necessitem el Partit Nacional i de Classe per exercir el dret d’autodeterminació i construir Repúbliques superadores del règim actual, a Catalunya i també a Espanya.

En definitiva, recordar la gent del PSUC ens porta a pensar en els seus valors i mètodes i alguns d’aquests valors i mètodes encara tenen prou vigència per recordar-los i adaptar-los a les circumstàncies actuals, perquè com deia el poeta… hi ha un home a la presó dels qui avançaven, junteu-vos!

Articles relacionats

Darrers articles