Emergència climàtica

Del mateix autor

Pots llegir el document complet en aquest enllaç

La crisi climàtica és un problema mediambiental lligat al sistema capitalista que la provoca i que impedeix que es resolgui. Quan parlem de crisi climàtica ens referim al conjunt d’alteracions en el clima degudes a l’augment de la temperatura mitjana del planeta, provocades principalment per l’emissió de gasos d’efecte hivernacle del model descontrolat de consum energètic actual. Ni és el primer ni serà el darrer canvi climàtic al que farà front el planeta; el que està en joc no és la vida a la Terra, que continuarà existint i adaptant-se als canvis com ho ha fet sempre, sinó la civilització com la coneixem en l’actualitat. Aquest canvi climàtic és el primer provocat per l’espècie humana i el més ràpid: en els darrers 150 anys, la temperatura mitjana a la Terra ha pujat vora 1ºC i els nivells de neu i de glaç han baixat fins a provocar un augment del nivell del mar de 20 cm. Així, ens trobem davant de l’amenaça ambiental més greu a la qual s’ha enfrontat mai la humanitat.17 Les conseqüències ja s’estan començant a notar en l’entorn natural (augment dels fenòmens meteorològics extrems, canvi en les estacions i les zones climàtiques, afectacions en els ecosistemes, etc.) però també en els sistemes polítics, econòmics i socials humans (crisis alimentàries, guerres de l’aigua, epidèmies, migracions, etc.). A casa nostra les afectacions dels desordres climàtics sobre l’agricultura, les onades de calor sobre la població (amb greus efectes sobre la salut de les persones vulnerables), els efectes sobre una costa que cada cop costarà més recuperar i de la que depèn bona part de la indústria turística, els problemes de disponibilitat d’aigua quan les sequeres es fan recurrents, son alguns exemples ben tangibles de la magnitud que la crisi climàtica comença a mostrar, i que aniran a més.
Tot aquest procés es realitza en condicions d’extrema desigualtat: els països occidentals consumeixen molt més del que produeix el seu territori a costa de que els països del Sud no arribin al mínim per garantir la salut de la població. La desigualtat en el consum es reprodueix dins de cada país, i a més els efectes del canvi climàtic no afecten per igual a la població que viu en àrees amb un clima més benigne o que té recursos suficients per protegir-se.
En els darrers temps, joves d’arreu del món han aconseguit posar sobre la taula la crisi climàtica com mai ho havien aconseguit ni la comunitat científica ni els moviments ecologistes que fa dècades que alerten sobre el tema.18 En efecte, la percepció que la lluita contra l’escalfament global ha de ser una prioritat a escala mundial s’està estenent molt ràpidament entre la població general.19 Pels comunistes això ofereix la oportunitat de que, per fi, l’acció social i política en el camp mediambiental desemboqui en les mesures necessàries per abordar aquesta crisi planetària, obrint a més un espai de centralitat idoni per a situar arguments anticapitalistes.
En efecte, el capitalisme ignora sistemàticament les pròpies bases materials que el sustenten, és a dir, el planeta d’on extreu els recursos i l’energia —sense entrar a parlar dels «recursos humans» que també explota—. Aquestes bases materials no entren en els càlculs del lliure mercat (com si el capitalisme es desenvolupés en el no-res) que propugna un creixement infinit en una Terra clarament finita. Tot plegat, un contrasentit absolut en la seva pròpia essència.
A més, la intensificació de l’explotació capitalista afecta la vida en el sentit més ampli: les dinàmiques que extreuen el benefici del treball remunerat d’homes i dones —i que ignoren el treball no remunerat de cures que el fa possible— són les mateixes que exploten els sistemes naturals i que ens degraden, a la humanitat i al planeta (la nostra única llar), a la condició de recurs o mercaderia.
És imprescindible canviar el sistema per salvar el planeta. La solució a una crisi planetària d’aquest abast necessita d’una planificació global sobre sectors estratègics com el transport o la producció energètica per controlar les emissions de CO2, cosa que és impossible sota una lògica de lliure mercat. Caldrien, també, mesures polítiques comunes per tots els estats del món per actuar a les zones més vulnerables, cosa que és impossible sota una lògica d’estats imperialistes. I és que com a comunistes hem d’afrontar que l’extrema gravetat de l’emergència climàtica, tal com han posat de relleu els científics des de fa dècades, requereix de mesures dràstiques. Parlem forçosament d’un nivell de reducció i redistribució del consum i de la producció a escala mundial, de conseqüències tan profundes sobre l’estil de vida actual, que és difícil d’entendre i acceptar a les societats occidentals, però que és l’únic camí a la supervivència en una societat igualitària i justa. Les conseqüències de persistir en la insostenibilitat són molt pitjors, ja que el col·lapse del planeta, que té uns límits que el mercat ha volgut ignorar, està assegurat. 20
La magnitud d’aquest repte no ens pot empènyer a la inacció o al pensament de que tot està perdut. És cert que actuar contra el canvi climàtic hagués estat més senzill i menys costós fa unes dècades, com també ho és el fet que molts dels seus efectes ja no es poden aturar, però construir una adaptació, i que serveixi per a tota la societat, continua sent necessari. 21 És un fet que poques polítiques estan donant respostes a l’alçada de la transformació necessària, però moltes ciutats, regions i països estan donant passes en la direcció adequada, tot i que de manera massa lenta i que caldrà accelerar. Tampoc hem de caure en el parany de creure que aquest sistema econòmic caurà per si sol quan el col·lapse arribi. La reducció del consum arribarà vulguem o no, fruit dels límits del planeta, i la redistribució i priorització dels recursos disponibles pot continuar fent-la un sistema de mercat, amb un resultat molt similar a qualsevol de les distòpies que ens ensenya la ciència ficció. La distribució justa dels recursos —atenent als més vulnerables, prioritzant els usos socialment més necessaris—, l’impuls de noves tecnologies més netes —que han de substituir a les que ara son dominants— o la reconversió dels sectors econòmics més exposats al canvi climàtic —a Catalunya tenim un bon exemple amb el pes de la indústria automobilística— són tasques que només es poden afrontar amb una transició a un model d’economia que sigui compatible amb la vida. Per això, cal una administració forta que impulsi aquesta transició de forma decidida i que acompanyi de forma col·lectiva i planificada els necessaris canvis individuals que tots haurem de fer.
Front a l’evidència científica i a la pressió social per actuar contra l’emergència climàtica, les respostes dels diferents blocs ideològics són, òbviament, diferents. Els posicionaments negacionistes de l’extrema dreta i de les grans corporacions del petroli, de la metal·lúrgia o de l’automòbil (que neguen les evidències científiques i redueixen la crisi a un canvi climàtic natural) són cada cop més febles però segueixen comptant amb poderosos defensors com Donald Trump. Per la seva banda, liberals i socialdemòcrates plantegen la possibilitat d’un capitalisme verd que, a base de resolucions i cimeres mundials, proposi mesures que al final sempre acaben sent superficials i opcionals, i no van al moll de l’os però ajuden a netejar consciències. Finalment, l’esquerra anticapitalista és la que està situant elements profundament subversius en la resposta política la crisi climàtica. La idea té una formulació senzilla: per salvar el planeta cal canviar el sistema. I, a mesura que es fa evident la gravetat del problema, aquestes idees anticapitalistes estan fent forat entre les més joves, de forma poc conscient potser, però profunda. A causa de la inacció de les generacions anteriors, és precisament entre un jovent cada cop més conscient de la seva manca de futur que els Fridays for Future o el Green New Deal 22 tenen més ressò o que la popularitat de l’activista Greta Thunberg es dispara. Així, les llavors que el moviment ecologista ha sembrat durant dècades estan florint ara en forma de mobilitzacions mundials (com la del 27 de setembre de 2019) amb profundes arrels anticapitalistes. És feina dels i les comunistes regar-les per fer-les créixer i que fructifiquin en accions que realment condueixin a la solució de la crisi climàtica i no a continuar maquillant l’evidència mentre el col·lapse s’apropa inexorablement.
Referències (segons apareixen al document original)
17 UNITED NATIONS-ENVIRONMENT PROGRAMME. (2020). «Facts about the Climate Emergency».
https://www.unenvironment.org/explore-topics/climate-change/facts-about-climate-emergency
18 HANSEN, J. (23 de juny de 1988). «The Greenhouse effect: Impacts on current global temperature and regional heat waves». United States Senate. Comitte on Energy and Natural Resources.
http://image.guardian.co.uk/sys-files/Environment/documents/2008/06/23/ClimateChangeHearing1988.pdf
19 PEW RESEARCH CENTER. (2019). «Climate Change Still Seen as the Top Global Threat, but Cyberattacks a Rising Concern».
https://www.pewglobal.org/wp-content/uploads/sites/2/2019/02/Pew-Research-Center_Global-Threats-2018-
Report_2019-02-10.pdf 
20 RIECHMANN, J. (2020). «Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros. Sobre transiciones ecosociales, colapso y la mposibilidad de lo necesario». Ed: MRA Ediciones. ISBN: 9788496504363
21 PICAZO, S. (4 de març de 2020). «Jorge Riechmann ‘Lo ecológicamente necesario es hoy políticamente imposible’». Crític.
https://www.elcritic.cat/entrevistes/jorge-riechmann-despues-del-colapso-climatico-probablemente-habra-ungenocidio-
51276
22 SANTIAGO, E. I TEJERO, H. (2019). «¿Qué hacer en caso de incendio? Manifiesto por el Green New Deal». Ed:
Capitán Swing. EAN: 9788412042603

Author

Articles relacionats

Darrers articles