Escenaris després del confinament

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu


Pots descarregar el número d’aquesta setmana en pdf clicant aquí

El passat dimarts la revista Catarsi va organitzar un debat sobre els escenaris després del confinament. La conversa, que es va realitzar en el marc de la iniciativa internacional Radical May, va comptar amb la participació de Nora Sánchez, Secretaria d’Organització de Comunistes de Catalunya, Mireia Vehí de la CUP, i Laia Facet d’Anticapitalistes. Per al número d’aquesta setmana hem volgut recuperar les intervencions de Nora Sánchez, considerant que serien una lectura de gran interès per a la reflexió política.

La gestió de la pandèmia
La gestió de l’estat d’alarma està servint per finançar empreses i si això no acaba comportant després nacionalitzacions de sectors estratègics i una planificació econòmica a mitjà termini no haurà servit de res, perquè no es tracta ara només de resoldre una situació puntual sinó d’organitzar el sistema econòmic d’una altra manera.

Hi ha una primera cosa que hem de dir, i és que les mesures que s’han pres eren necessàries. No eren suficients, no han estat suficients, no ho estan sent, però sí que han estat necessàries. Al final, facilitar els ERTO era necessari per evitar acomiadaments, però per una altra banda s’haurien d’haver bloquejat. Les moratòries a les hipoteques eren necessàries per a que moltíssimes famílies no es quedessin al carrer i es quedessin sense lloc on viure, però segurament calia fer el mateix amb els lloguers. Les mesures concretes han sigut positives, han anat en la línia correcta, però no han sigut ni molt menys suficients. Hi ha hagut molta improvisació.

Un altre exercici que hem de fer des de l’esquerra és no projectar totes les culpes sempre al govern ni als poders. Hi ha molt poca evidència científica encara sobre que és aquesta pandèmia i sobre els impactes que tindrà, i no em refereixo només a evidències científiques sanitàries, sinó a nivell sociològic, sociodemogràfic. És un virus nou, que no coneixíem, que ens ha sobtat a tots. Ningú s’esperava al febrer que estaríem en aquesta situació, i a la Xina ja l’estaven vivint. Això també demostra la capacitat de resposta que tenen els governs capitalistes, que no poden preveure més enllà de les lògiques de mercat. El govern ha actuat a “salto de mata”, sense tenir molt clar que havia de fer.

Militarització del discurs i recentralització política
Un altre element important i greu, en les formes i sobretot en la batalla ideològica, és la gestió comunicativa que s’ha fet, l’intent de culpabilitzar a la ciutadania i la militarització de les formes. El fet que apareguin militars a la televisió cada dia, i que això es normalitzi, dona un missatge molt preocupant. Al final, la ciutadania no som militars que acatem ordres i seguim protocols, som ciutadanes que pactem normes, que pactem autolimitacions, però que les hem d’entendre, les hem de compartir i hem de tenir la sensació que estem participant en la decisió d’aquests protocols. Crec que ha quedat claríssim que això no és així. A més a més, la retòrica de la “nueva normalidad” sona a distopia feixista.

Lligat a això, la recentralització de competències no té més sentit que demostrar el tarannà autoritari del propi Estat. És inevitable: si formes part d’un Estat capitalista és normal que la gestió sigui autoritària, perquè és intrínsec, és propi del sistema, no és una qüestió d’opinió. En aquest sentit, no es podia gestionar d’una forma progressista aquesta crisi. Des d’un sistema capitalista no és possible modular, fer polítiques alternatives, no és possible nacionalitzar bancs sense després tenir unes conseqüències econòmiques inassumibles, perquè farien caure el govern. En aquest sentit, a Unides Podemos els ha tocat fer un paper molt trist, en la línia del que alguns ja dèiem que aquest govern acabaria d’aquesta manera, però no preveiem una crisi tan ràpida i tan greu que evidenciés tant les limitacions de formar part d’un govern amb el PSOE. Qui es pensi que el PSOE no és el partit central del règim, ha de revisar algunes idees bàsiques.

Capitalisme i alternatives a la Unió Europea
Aquesta crisi pot semblar que és casual, però no ho és. És una crisi que és previsible, en el sentit que és previsible apareguin nous virus que passen dels animals als èsser humans. Passarà cada cop més, en un món tan globalitzat en què tots els territoris estan interconnectats. Així doncs, ho hem de poder preveure, no en la concreció de quin virus, en quin moment o en quina regió, però sí que hem de tenir respostes per aquest tipus de crisis. El sistema és el que provoca aquestes crisis, un exemple per explicar-ho és que el confinament l’hem hagut de patir no tant perquè la malaltia sigui molt virulenta o tingui una gran mortalitat, sinó perquè el propi sistema sanitari no és capaç d’assumir el col·lapse al que ens hem vist abocats. En aquest sentit, el sistema provoca aquestes crisis però no és capaç de resoldre-les, per tant no hi haurà una resposta favorable a les classes populars. Encara no s’ha sentit a parlar a cap ministre, per exemple, sobre la reforma fiscal necessària per pagar totes les mesures que s’estan implementant.

Pel que fa a la Unió Europea, es pot afirmar que mai ha estat la unió dels pobles per exercir la solidaritat, la cooperació i la coordinació política, que és un mantra que ens hem cregut perquè a l’escola és el que ens ensenyen. Aquest mantra, fins i tot, se l’ha empassat una part important de l’esquerra des de fa molts anys. des de la caiguda de l’URSS, que es va viure com a la derrota definitiva de la proposta comunista, del socialisme com a alternativa. Per a aquesta esquerra, ara el nostre marc és la Unió Europea i ens hem d’adaptar a això i hem d’integrar-ho dins el nostre pensament. A curt termini si la UE es volgués salvar ha de trencar radicalment amb les polítiques d’austeritat i de rescats. Facilitar l’endeutament públic des del BCE, i pugui donar resposta els països, sobretot els del sud que han sigut els més afectats.

A mitjà termini l’esquerra s’ha de començar a plantejar una aliança rebel, una aliança a l’estil de l’ALBA a la Mediterrània, seguint la idea de Luciano Vasapollo de seguir l’exemple de la integració d’Amèrica Llatina. Una aliança dels PIGS i amb la ribera sud del Mediterrani, per crear un pol alternatiu. Els discursos antieuropeistes cauen fàcilment en la deriva cap a discursos feixistes i d’odi perquè no hi ha una alternativa a l’actual UE. Al final, si volem trencar amb la Unió Europea, però no construïm una alternativa, acabem abonant les posicions reaccionàries. Si treballem en un imaginari de la unitat dels països del sud, que puguin plantar cara, coordinar les seves necessitats, i fins i tot arribar a tenir una moneda pròpia, diferenciada d’una moneda franco-alemanya, ens permetria implementar una política monetària diferent, que canviaria de forma radical la situació econòmica d’aquests països, a la vegada que es construiria un espai geopolític molt més coherent al voltant del Mediterrani. A més, això ajudaria a resoldre la crisi migratòria, que és un dels temes centrals dels que s’hauria d’ocupar la Unió Europea. Els discursos de sortida de la Unió Europea i de l’euro en un món global i capitalista són suïcides, i no convencen a les classes populars. En canvi, una idea d’aliança rebel que canviï el somni europeu per convertir-lo en una altra cosa resultaria un projecte molt més positiu i esperançador.

Quan parlem de que no hi ha una gestió política diferent, el que evidenciem és que hem de treballar per un canvi de sistema. Això no vol dir no podem proposar mesures concretes i tangibles que produeixin canvis, sinó que cal un canvi de marc mental. En aquesta crisi molta gent ha decobert per primer cop que l’economia es pot planificar, i aquesta és una línia en la que cal treball. Cal donar la batalla cultural que ha estat abandonada durant les darreres dècades, després de la submissió de l’esquerra radical espanyola després de la Transició. Per tant, les alternatives al sistema, per a moltíssima gent, directament no existeixen. Aquesta crisi ens permet donar aquesta batalla ideològica, perquè hem vist exemples. Hem vist el cas de Xina exportant mascaretes i enviant metges a tot arreu, el mateix que ha fet Cuba. Això són imatges que fan que la gent comenci a repensar les coses de forma diferent. Nosaltres hem de defensar que dins d’aquest sistema no hi ha alternatives, perquè sinó acabarem gestionant aquesta crisi sense canviar el fons de la qüestió, i quan vingui la propera tornarem a estar igual.

Per un programa comú de l’esquerra social
Les iniciatives dels moviments socials són una font d’esperança però no els podem carregar la gestió de les misèries dels governs. No són els moviments socials els que han de resoldre l’enèssima crisi del capitalisme, sinó que han de ser els governs. Ells han empènyer per canviar sensibilitats i el sentit comú. En aquest sentit, les iniciatives dels darrers dies són positives igual que ho va ser el 15M. Estic convençuda que arribarà un nou 15M, amb noves formes i particularitats. Hem d’aprendre de l’experiència dels cicle anterior i estar millor preparats. Les organitzacions d’esquerres hem d’oferir eines de vertebració, quan aquests moviments sorgeixin, quan el poble ens desbordi, que és quan acaba realment triomfant. Per a que això passi hem de fer bé la feina, oferir eines per a que això fructiferi, creixi i s’estructuri. Per una altra banda, el 15M es va institucionalitzar molt ràpid, es va convertir una eina partidària fins i tot, i això va ser un error. El que hem de plantejar ara com a prioritat és un programa social, que no vol dir que sigui electoral, però sí que hem de pactar unes prioritats, unes línies bàsiques que han d’orientar la nostra feina.

Finalment, cal tenir clar que la batalla és cultural per guanyar un nou sentit comú. Si en el cicle del 15M vam començar a parlar de dació en pagament i de la injustícia de no tenir dret a un habitatge, ara hem de parlar de la injustícia de la falta de llits d’UCI, entre d’altres. Aquesta batalla per com ha de ser la reconstrucció, per quin sentit de classe ha de tenir, és pel que hem de lluitar. Sense consolidar un programa comú de l’esquerra social serà difícil, perquè cadascú acabarà apuntant en línies diferents. Lluitar contra el feixisme, per una altra banda, és l’absoluta prioritat. En aquests moments de crisi, de por, d’ansietat, de no saber que passa, de no saber quan recuperaràs la feina, correm el perill que les pors derivin ràpidament cap a discursos feixistes i d’odi, de culpar l’altre, de considerar que la ciutadania és qui no està fent la feina, i perdre de vista qui és el veritable enemic.

Des de l’esquerra hem de ser crítics amb la gestió del govern i hem de criticar tots els intents de regeneració del règim per la que algunes forces han apostat. Aquesta crítica no pot significar el rebuig a qualsevol mesura, perquè al final qui ho pateix és la classe treballadora. Hem de contribuir a que es faci una renda mínima vital, a que es pugi el SMI, o les diferents mesures, per petites i limitades que siguin, les hem de reforçar. L’única forma de no caure en l’adaptació al règim és el debat constant i la revisió constant de les mesures. No ens hauria de fer por aprovar uns pressupostos si tenim la capacitat de dialogar amb diferents actors, agents socials i moviments per poder anar valorant i revisant les actuacions, i rectificant si cal. Si volem mitigar el patiment de les classes populars hem de ser increïblement transformadors en allò concret.

Nora Sánchez

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu