Array

L’aterratge (d’emergència) de la LOMLOE: una llei educativa més

Del mateix autor

La LOMLOE ha vist la primera llum en el Consell de Ministres del dia 3 de març de 2020. La ministra d’Educació i Formació Professional, Isabel Celaá, ha presentat una proposta de llei orgànica educativa amb un cert caràcter d’urgència, sota el pretext de derogar la LOMCE i accelerar la iniciativa legislativa del recentment format govern de coalició progressista. Aquesta urgència ens fa pensar que si les lleis educatives segueixen o s’adapten al ritme de les legislatures, queden sotmeses a la instrumentalització partidista, a la contingència política i a una perenne banalització de la política educativa.

Davant d’aquesta realitat, la societat en el seu conjunt s’hauria de preguntar quins instruments permeten blindar i garantir els principis d’un sistema educatiu públic, democràtic, estable i expansiu. I materialitzar-los.

La urgència legislativa com a estratègia constrenyedora de la política educativa

La urgència acaba amb la reflexió i enclaustra la dialèctica que ens ha de portar a noves quotes de benestar social a través de les institucions compartides, socialment participades. Esdevé, també, un pretext per legitimar i aplaudir la LOMLOE en tant que “victòria” davant la LOMCE. Lògica de partits, bel·licista i maniqueista, que allunya el fet – l’educació- del debat col·lectiu. “Què té de bo la LOMLOE?” es demanen els mitjans progressistes del país. “Que supera la LOMCE”, es respon.

Lluny de la realitat, cal tenir present que els principis rectors de la pèssima “Llei Wert”, la LOMCE, no s’alteren amb la nova llei sinó que es perpetuen. La urgència ens porta, ras i curt, a una neteja de cara, a un maquillatge legislatiu. Les lleis educatives no poden regir-se per la lògica immediata de la concurrència política, sinó pel debat compartit, per l’acció comunitària i per la participació d’una societat conscient i organitzada en els afers públics. Recuperar allò que és nostre: emparar l’educació pública i protegir-la de la lògica de la rendibilitat imposada pel mercat capitalista.

No ens cal una altra nova llei educativa, ens cal una nova política – reflexió, debat, acció- educativa.

De la LOMCE a la LOMLOE: Alguns principis de la nova llei, a examen

En què ens basem quan afirmem que la LOMLOE és tan sols una rentada de cara de la LOMCE?

Per respondre aquesta pregunta ens hem de fixar en alguns dels pilars constituents de la nova llei educativa, recentment presentada en seu parlamentària. Parlarem del sentit de l’educació que aquesta destil·la, del vincle amb el sistema econòmic capitalista i els seus organismes de promoció neoliberal, de la doble xarxa educativa que segrega i d’una política pressupostària reactiva i de mínims. Elements que perduren en la LOMLOE, a voltes sota l’efecte del maquillatge, en el nou marc normatiu proposat pel govern Sánchez en matèria educativa.

El sentit de l’educació en la LOMLOE: educació a la carta

La nova llei fa referència a una educació que s’ha d’adaptar a les necessitats de l’alumnat. Concretament, en la memòria del projecte de la LOMLOE llegim que aquesta proposa “un enfoque transversal orientado a elevar los resultados de todos los estudiantes por medio de una dinámica de mejora continua de los centros educativos y una mayor personalización del aprendizaje”.

Obtenir resultats i oferir uns dissenys personalitzats del procés d’aprenentatge. I tot això, per obeir a quina finalitat? Darrere aquesta tendència aparentment igualitària i carregada de bones intencions, es troba un missatge de desconfiança cap a la institució educativa. En un context de segregació escolar cada vegada més accentuat, es presenta l’Educació a la carta com una recepta de qualitat educativa. Tanmateix, considerem que aquest tipus d’educació, en la línia de la lliure elecció de centres, reforça la segregació escolar.

Una educació al servei de la desregulació capitalista

Adaptar-se, adaptar-se i sempre adaptar-se al mercat. És el mantra dels temps que corren, que penetra de ple en els paradigmes educatius. I fer de l’educació una plataforma de distribució de personal tècnic especialitzat i de massa treballadora flexibilitzada, desregulada i adaptable al mercat. Val a dir que aquests principis no estan contemplats per la llei educativa, però no hi ha un posicionament contrari a aquests; més aviat hi trobem un silenci còmplice. Es parla, això sí, de la necessitat d’adaptar el sistema educatiu a la realitat econòmica i no de plantejar alternatives des de la construcció de l’esperit crític de l’alumnat. A més, els estàndards d’avaluació dels sistemes educatius actuals estan dissenyats per l’OCDE, Cavall de Troya del neoliberalisme, en un seguit de publicacions preceptives d’ençà dels darrers anys del segle XX, coincidint amb l’inici del desmantellament de l’Estat del Benestar i la desregulació laboral. D’aquella pols venen aquests fangs.

La persistència de la doble xarxa escolar que segrega l’alumnat

Lamentablement, la LOMLOE és molt ambigua amb el concert educatiu, això és, amb la dotació econòmica a escoles d’iniciativa privada que segreguen l’alumnat. Aquesta doble xarxa pública/privada alimenta la segregació escolar, tot generant una situació de desigualtat i d’injustícia social. L’escola pública ha de poder dotar dels mateixos recursos a tots els centres escolars, de titularitat pública, evitant així una relació de competició entre aquests. En aquest sentit la LOMLOE es queda curta i només adverteix d’algunes condicions per tal de mantenir el concert, com ara la de no segregar per sexes. Necessitem apostar – aquí sí, amb urgència- per una escola única que quedi lluny de la lògica de competència del mercat. La doble xarxa permet la mercantilització de l’educació, per la via de la competència entre centres. Segons el nostre parer, un govern que es digui a si mateix progressista ha de protegir l’escola pública de la perversa inèrcia del capital. Tot i parlar de conceptes com “equitat” o “inclusió” en les seves motivacions, aquesta llei passa per sobre del que és un dels principals elements de segregació del nostre sistema escolar: la doble xarxa.

Una política pressupostària de mínims

La previsió pressupostària de la LOMCE planteja recuperar el nivell d’inversió en educació de l’any 2008, això és, passar de l’actual 4,2% al 5% del PIB el 2025. Aquestes dades, de caràcter més reactiu que proactiu, no són una bona notícia, ja que la dècada de retallades viscudes ha debilitat el teixit educatiu públic a uns nivells difícils de guarir amb un minso sostre del 5% del PIB. Fer una aposta decidida per la solvència i l’expansió del sistema educatiu públic, fer-lo equitatiu i inclusiu, com caldria esperar d’una llei que surt d’un govern de coalició progressista, vol dir dotar-lo de més recursos i demana més ambició pressupostària per tal de fer front als reptes d’avui.

En resum: queda un llarg camí per recórrer

L’esquerra amb representació institucional a Espanya i a Catalunya ha posposat durant massa temps el seu interès per elaborar un programa d’educació pública coherent amb la defensa dels interessos de les classes populars, al mateix temps que ha permès que l’educació pública sigui objecte d’un procés de privatització i mercantilització. S’ha posat l’escola pública en venda. Aquesta desviació neoliberal és només reversible des d’un posicionament ferm en defensa de l’escola pública i des de la voluntat de teixir xarxes d’empoderament de la comunitat educativa. Tal com es desprèn de la nostra anàlisi, molt ens temem que la nova LOMLOE no ha vingut a canviar pràcticament res del nostre sistema educatiu. El seu caràcter d’emergència partidista, el seguidisme dels seus principis rectors amb la LOMCE i el fet d’abraçar sense embuts les receptes de l’OCDE en matèria educativa en són la prova.

Llevar l’educació de la particularitat mercantilista, en la seva versió espanyola de l’estira-i-arronsa electoral, i recuperar la idea il·lustrada i revolucionària de l’educació en tant que fet universal que garanteixi la igualtat material i espiritual de la humanitat en progrés coherent amb els seus mitjans de subsistència, ha de ser la base sobre la qual construir una nova política educativa.

David Sánchez Rueda

Àrea d’Educació – Comunistes de Catalunya

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles