Trump, neoconservadors i capitalisme sense màscares

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

La victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels EUA ha colpit d’una manera estranya el discurs neoliberal dominant. L’Imperialisme enfronta la delicada contradicció de presentar-se al món desproveït de la seva retòrica hipòcrita sobre la Democràcia, els Drets Humans, la Llibertat i el Progrés.

De neoliberals a neoconservadors

La primera consideració sobre la victòria de Trump als EUA és que aquesta s’emmarca en una involució ideològica del neoliberalisme, que té un antecedent immediat en el cor del sistema financer internacional des de la victòria del Brexit al Regne Unit. Es tracta d’una tendència que també es deixa notar a la UE, amb l’ascens del Front Nacional a França i de l’extrema dreta a l’Europa Central.

La contracció de l’economia comporta la contracció ideològica del discurs neoliberal. Així, el nou discurs de la dreta és expressió d’un gran empresariat frustrat, enfadat amb els efectes de la globalització econòmica, que pregona la restauració d’un capitalisme “patriòtic” i idealitzat que mai ha existit. Aquest discurs, que podríem anomenar neoconservador, és obertament més reaccionari que el discurs neoliberal habitual, és conservador, tradicionalista, autoritari, religiós, xovinista, industrialista i especialment romàntic, en el sentit de nostàlgic i idealista. Són aquests trets que caracteritzen la dreta actual i que contrasten amb el discurs neoliberal de les darreres dècades que tendia a ser falsament progressista, modern, dialogant, laic, proglobalització, postindustrialista i pragmàtic, és a dir, futurista i materialista.

Aquesta involució ideològica és característica de tota la dreta occidental i es pot percebre també, de manera molt clara, en els discursos ultranacionalistes de la dreta espanyola i catalana. Els mateixos que han treballat de manera incansable per la globalització financera, la supressió de fronteres i l’homogeneïtzació dels mercats es rebel·len ara amb el seu discurs contra els efectes de la seva creació.

Involució ideològica com a expressió de la contracció econòmica

La reorientació neoconservadora del discurs neoliberal evidencia les limitacions de la capacitat d’expansió de l’Imperialisme. A aquest moment s’hi ha arribat com a conseqüència de la incapacitat de l’actual model econòmic per trobar una sortida a la crisi del 2008. També hi ha contribuït la consolidació de la República Popular de la Xina com a primera potència industrial i exportadora del planeta, així com el rotund fracàs en l’àmbit militar del projecte imperialista de desestabilització de l’Orient Mitjà, pel qual occident ha perdut l’hegemonia militar. A tot això cal afegir la llarga i profunda crisi del tercer peu del sistema financer global, Japó.

Esgotada la potència expansionista del model neoliberal que va iniciar Margaret Tatcher el 1979, el capitalisme es veu abocat a la contracció: abandona les seves posicions exteriors per a concentrar recursos en les posicions internes. Trump preconitza uns EUA més forts internament i menys implicats en assumptes internacionals. Els conservadors del Regne Unit aposten per abandonar la UE i reforçar la Commonwealth. En aquest context, la UE queda reduïda a la potència d’Alemanya i la resta d’estats membres tendeixen a la seva subordinació. A tot arreu la dreta reaccionària fagocita conceptes revolucionaris com la sobirania però només per a defensar un ideal autàrquic. Tanmateix, tot això també suposa una important contradicció, perquè difícilment es pot combatre la contracció econòmica amb més contracció. I també comporta riscos per a l’Imperialisme, perquè la seva debilitat manifesta alimenta les dissidències i els moviments de resistència, així com tot tipus d’aliances internacionals contràries als seus interessos.

El capitalisme sense màscares i l’enterrament de la socialdemocràcia

L’orientació actual del pensament reaccionari i l’abandonament de l’estratègia de pacte social per part de l’oligarquia també suposa l’enterrament definitiu de la socialdemocràcia occidental, que ha tingut un paper central en la gestió de la doctrina neoliberal. De la mà del Tony Blair el partit laborista va iniciar una deriva que va arrossegar tota la socialdemocràcia europea fins a convertir-la en simple comparsa. La crisi de la socialdemocràcia va ser sostinguda pels cicles d’expansió especulatius però va esclatar amb la crisi.

L’única conquesta de la socialdemocràcia, un incipient Estat del Benestar que garantia uns mínims de protecció social en el marc d’una economia liberal, s’ha esmicolat en menys d’una dècada, amb el pretext de les polítiques d’austeritat. Incapaç de defensar el seu únic èxit, la socialdemocràcia ha perdut tota credibilitat davant la majoria treballadora i difícilment tornarà a ocupar un paper central en el futur immediat.

Trump, el Brexit, la crisi de la UE, el desmantellament de l’Estat del Benestar i l’enterrament de la socialdemocràcia són diverses cares d’un mateix procés: la contracció i reorganització de l’estratègia imperialista. Aquest procés suposa, en definitiva, el reconeixement del rotund fracàs de l’estratègia neoliberal i el col·lapse d’una expansió imperialista que ja no és sostenible.

La locomotora especulativa no funciona. Tot el decorat per amagar l’explotació i la tirania, senzillament, ja no són necessaris. Ara, per fi, podrem veure el capitalisme sense màscares.

PA


Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah