El passat 11 de desembre va ser el 40 aniversari de les detencions que van originar el conegut Cas Téllez. Franco havia mort recentment, per tot arreu es parlava de Transició a la Democràcia. Francisco Téllez, Alfons Moya, Alejo Castellanos i Emilio Contreras, 4 obrers comunistes del Barcelonès Nord, van ser detinguts, brutalment torturats i injustament empresonats per fer de piquets de vaga. Parlem amb Alfons Moya, militant de Comunistes de Catalunya, sindicalista de CCOO, referent de les lluites socials de Badalona.
Com es va originar el Cas Téllez i que va motivar la vostra detenció?
En aquella època estàvem en la clandestinitat a CCOO. Ens reuníem a la muntanya de Badalona, a la zona de Montigalà. Sovint s’organitzaven jornades de protesta contra el règim de Franco: fèiem manifestos, recollíem signatures, escampàvem proclames en contra de la dictadura. Els comunistes formàvem una avantguarda a CCOO i sempre intentàvem portar més enllà aquestes jornades de protesta i convertir-les en vagues generals. Es va convocar una jornada de protesta en una assemblea allà a Montigalà, el 10 de desembre, i vam dir: “demà farem piquets a Badalona i cridarem a la vaga“. Uns vam anar al metall i els altres a la construcció, que era un sector on era més fàcil que els treballadors s’afegissin. Hi havia moltes obres a Badalona en aquell temps. Només calia anar passant per les obres, fent mítings, explicant els motius de la vaga, i la gent s’hi anava sumant, evidentment. Vam parar tot el sector de la construcció a Badalona. Al metall sempre era més difícil perquè havies d’aconseguir entrar a les empreses. Bé, al final, l’última empresa que ens quedava estava per sobre del poliesportiu de Llefià, on hi havia una obra molt gran, de 7 o 8 blocs, molta gent treballant. Vam tocar la sirena, vam cridar a la gent que baixés, vam fer una assemblea, vam fer un míting i vam aturar l’obra. Ens estaven esperant allà, la Guàrdia Civil, de paisà. Van tirar trets, enlaire suposo, no van matar ningú. Allà van detenir a un company i els altres 3 ens van detenir a posteriori. Després van detenir a l’Alejo, després em van detenir a mi, els dos vivíem junts a Santa Coloma i havíem participat en els piquets. I per últim, van detenir al Téllez, que no havia estat allà, treballava a Barcelona i aquell dia ni tan sols havia fet vaga. Però com que era una persona comunista, que estava al fil de l’agulla per part de la policia- de fet, tenien a tota la seva família controlada-, van aprofitar per a detenir-lo.
Aquestes detencions es van produir poques setmanes després de la mort de Franco, no és cert?
Sí, Franco va morir el 20 de novembre i a nosaltres ens van detenir l’11 de desembre. De vegades es diu que van ser de les darreres tortures del franquisme però jo crec que van ser de les primeres tortures de la democràcia, o millor dit, de la monarquia aquesta que no es pot dir democràtica. I ho dic així, perquè aquell 11 de desembre, mentre ens estaven torturant, Juan Carlos presidia el nomenament del primer govern de la monarquia, amb Fraga Iribarne i tots aquells. Precisament el motiu de la vaga havia estat la desconfiança cap a una monarquia que, enteníem, no podia encarnar la recuperació de les llibertats. El mateix monarca, en acceptar l’herència del dictador, havia jurat fidelitat als principis del Movimiento.
Com es viu i com se sobreviu a les tortures?
La veritat, personalment, el moment de més por, de por profunda, el vaig sentir abans de les tortures, no pas en el mateix moment. La tortura és tortura i prou. És molt dura de suportar però, quan va venir la Guàrdia Civil a detenir-me a casa meva, amb el company Alejo, i el vaig veure a ell amb els mitjons esclafats, plens de sang, això em va produir una esgarrifor… Em vaig dir: què m’espera? La por que se sent és una tortura psicològica pitjor que la tortura física. Aquest moment i la declaració prèvia, abans que comencessin les tortures sistemàtiques, va ser el moment més dur, el més tràgic.
La Guàrdia Civil tenia diversos mètodes de tortura. El més dur era el quiròfan: t’estiraven sobre la taula i t’anaven pegant amb gomes de cautxú, 5 persones a la vegada, uns amb les gomes del butà a les plantes dels peus, els altres a cops de puny… Després t’agafaven per l’esquena i et feien l'”alcayata”, fins que t’arribava el cap a terra. I el tinent tota l’estona m’anava donant amb un pal al cul. Eren 5 o 6 persones sobre teu, fins que arribava un moment que et quedaves sense poder respirar i deies: “no em pegueu més, delataré a algú, cantaré“. Això et servia com una estratègia per poder suportar-ho i continuar. No vam delatar ningú, ni jo, ni cap dels altres que vam ser detinguts. També et posaven contra la paret, amb tot el pes del cos sobre els dits, o et feien sostenir el cos sobre el cap contra la paret moltes hores, fins que arribava un moment que t’esclatava el cap. A par, és clar, la tortura clàssica: els cops de puny constants, les puntades, deixar-te sense respiració.
Però la pitjor tortura és la sistematitzada, lligat sobre la taula amb un munt de persones només dedicant-se a … I a més em deien: “nosaltres no hem estudiat psicologia, no som la policia nacional, la Guàrdia Civil només peguem i, quan consideris que ja estàs a punt per delatar algú, aixeques la mà i et deixem de pegar“. És molt dur però en els instants que les tortures paren, tens un instant per a reafirmar-te, en la teva ment, en les teves conviccions i dir-te: “no em fareu cantar, el que estic patint jo és suficient“. Van passant les hores i et veus cada cop pitjor, el cos negre, t’estan trepitjant… Aquesta era una altra tortura. Feien un cercle 3 o 4 i et sostenien pels cabells, amb els peus descalços, mentre m’anaven trepitjant i et deien: “no sabemos bailar“. Els peus inflamats, jo vaig perdre 4 o 5 ungles, tot negre dels cops… Va arribar un moment que em vaig dir “els provocaré i els insultaré a veure si em maten ja“. Per què ja no aguantava més. I els vaig dir “fills de puta, feixistes” i tot el que em va sortir. Em vaig desfogar i tot. I llavors, el tinent es va treure la pistola, la va carregar i em va dir que em fotria un tret i em tiraria a la platja.
Penses que l’ordre de detenir-vos va venir de molt amunt o va ser una acció de la Guàrdia Civil de Badalona?
A la Guàrdia Civil de Badalona hi havia anat a parar personal especialment violent. Un d’ells em va dir: “tinc ganes de fotre’t un tret el cap com vaig fer amb el Txiqui allà a Collserola, perquè em recordes a ell”. Després, quan vaig entrar a la model, amb un company que en aquell moment estava a l’ETA i després va estar a Euskadiko Ezkerra i li vaig preguntar si era veritat que m’assemblava al Txiqui, i em va dir que sí, que ens assemblàvem molt. Aquelles tortures van ser en un moment que estaven passant moltes coses. Ens estaven torturant mentre en Fraga parlava de Democràcia per la ràdio, perquè la sentíem, ens la posaven. No ho sé, la veritat. Però en un moment determinat, em sembla que durant la segona nit, va venir un coronel i ens va dir amb burla: “vosaltres sou comunistes, no? Doncs jo acabo d’estar reunit amb el vostre “jefe”, en Santiago Carrillo, i encara que ell us digui que hi haurà Democràcia, no li feu cas perquè ni el rei mana, ni el Fraga mana, ni mana ningú més que nosaltres. El que esteu fent és un absurd. Esteu patint per culpa del Carrillo, per una Democràcia que no arribarà“. Va fer-nos una mena de conferència als 4, totalment torturats, van estar una estona sense pegar-nos. Va ser tot surrealista.
Alguna vegada has retrobat algun dels teus torturadors?
Si, he tornat a veure diverses vegades a un dels Guàrdies Civils que va venir a casa a detenir-me. És curiós, oi, ell no em va pegar. Dels 50 Guàrdies Civils que hi havia, no tots pegaven. A mi em sembla que s’hi apuntaven voluntaris, d’alguna manera per fer mèrits, potser. Aquest Guàrdia Civil l’he vist 2 o 3 vegades ja. He parlat amb ell. “Tu em vas detenir”. Ell es posa molt nerviós, és una persona molt limitada, com la majoria d’ells. I als torturadors, bé, curiosament una vegada, en un míting del Partit del Treball, al Parc de les Palmeres de Llefià, al principi de la Democràcia, me’n vaig trobar un. Ens vam dir de tot. En vaig veure un parell, alguna altra vegada, fins que van treure la caserna de la Guàrdia Civil de Badalona. Sempre de paisà.
I la família com ho viu?
Per als meus pares va ser molt dramàtic, és clar, però bé, d’alguna manera estàvem acostumats. Érem una família comunista, de fet, mentre vaig estar detingut, em van dir: “tu tenies dos tiets comunistes que es van fer guerrillers, la teva mare és comunista, tota la teva família és comunista“. Em van amenaçar que portarien a la meva mare per torturar-la davant meu a veure si així cantava. Els vaig respondre que si sabien que la meva mare era comunista, ja sabien que, com jo, no cantaria, encara que la matessin. Havien trucat al meu poble per informar-se del nostre passat, i els havien dit que veníem d’una família comunista. D’alguna manera, estàvem acostumats a la repressió. El pare de la meva mare va ser desterrat i assassinat. Mai hem sabut on és enterrat. Els dos germans de la meva mare van estar molt de temps a la presó i després van morir a la guerrilla, igual que uns altres dos tiets. La meva mare ja sabia com actuava la Guàrdia Civil, justament perquè veníem d’un poble d’Andalusia on no hi havia Policia Nacional, sinó només Guàrdia Civil. La Guàrdia Civil ens ha reprimit als pobles d’Andalusia i després a Catalunya.
Com veus ara, 40 anys després, en perspectiva el procés de la transició del Franquisme?
El pacte del 77 va ser un pacte per a perpetuar el règim, per a no fer canvis, per a no passar comptes. Va servir per deixar impunes els crims de la guerra i dels 40 anys de dictadura i repressió. En la pràctica, va ser una evolució del règim, no hi va haver cap ruptura. El Franquisme es va recompondre i es va reconvertir rere l’aparença de Democràcia. L’essència del pacte constitucional va ser no passar comptes: totes les morts de la guerra, els crims del Franquisme, les tortures, tot va quedar impune. I a més l’esquerra va haver d’acceptar la Constitució, la Monarquia i la cobertura de totes les persones responsables d’aquells crims. És un repte que encara tenim avui: mentre a Argentina o a Alemanya, és delicte l’apologia de la dictadura, en aquest país, ser franquista i defensar el genocidi, no és delicte. Això mostra de manera inequívoca que no hi hagut un veritable canvi, que mai s’ha demanat disculpes ni tan sols, ni a les víctimes ni als familiars. No s’ha fet una llei de Memòria Històrica com cal, no s’ha condemnat, com a Estat, el genocidi franquista. No hi ha hagut anul·lacions de judicis, no s’ha emprès noves investigacions. Aquí han matat, han torturat, fins i tot al President Companys, a l’alcalde Xifré de Badalona, al ministre de Treball, en Joan Peiró… Vull dir que s’ha torturat, fins i tot, a representants legals de l’Estat, d’un Estat democràtic, legítim, escollit pel poble, i no s’ha fet res. Jo encara estic esperant que l’Estat em demani disculpes per haver-me torturat per defensar les llibertats. I com jo, molts milers de persones. Jo tinc la sort de poder-ho explicar però n’hi ha molts que, malauradament, no ho poden explicar, com en Fernández Márquez, que el van matar a la vaga de la central tèrmica del Besòs i el van assassinar per exercir el seu dret a vaga, per lluitar per unes condicions de treball més dignes.
Estem vivint ara un moment d’oportunitat per a resoldre tot allò que no es va resoldre a la Transició?
Jo crec que sí. Sobretot perquè ja s’ha vençut la por. Perquè hi ha una nova generació de lluita, forjada en nous moviments socials i ciutadans com el 15M. També perquè ara es fa autocrítica de la Transició, des dels sectors d’esquerra que en el seu moment van acceptar aquell pacte. Les noves generacions que s’han incorporat a la lluita ja no senten com a seu aquell procés. Ara comencem a estar en condicions de superar aquell pacte, de forçar a l’Estat a què, com a mínim, es vegi obligat a respondre i a portar a la justícia a gent que queda viva, com el Billy el Niño, el Martin Villa… Perquè, és clar, gent com en Fraga Iribarne van manar matar molta gent i en una entrevista abans de morir va dir que no se’n penedia de res, que avui tornaria a fer el mateix…
Sempre t’has declarat comunista i has estat orgullós de pertànyer a una família amb una ferma convicció de classe, què significa per a tu ser comunista?
Per a mi, ser comunista, és intentar ser coherent en tots els àmbits de la vida. Un vell camarada, que havia sobreviscut a la guerra civil i després a la guerra mundial, em deia: “camarada, el comunista ha de ser el millor en tot, el millor treballador, el millor company, el millor fill, el millor pare, la millor parella, i a més no ha de parar mai de lluitar per un món millor“. Ser comunista és no pensar mai en tu mateix, tenir convicció que cal canviar el món perquè sigui més just, donar el màxim del teu esforç sense esperar res a canvi, ser un exemple en tot.
Què t’ha aportat la militància?
La militància comunista i, especialment, la meva activitat com a sindicalista han estat per a mi molt enriquidores perquè en el treball és on es disputa més obertament la lluita contra el capitalisme: en la lluita pels salaris, pels drets laborals, per les conquestes socials… He après molt.
Ets una persona molt compromesa, no només com a militant comunista o com a sindicalista a CCOO, sinó també has donat suport a les candidatures unitàries tant a Badalona com a Catalunya i a l’Estat. Com són d’importants per a tu els processos de confluència per al futur de l’esquerra?
Precisament, en la meva experiència sindical, he après que s’avança molt més des del respecte a la pluralitat d’opinions i això m’ha fet ser molt més unitari. Sempre he defensat la unitat sindical i la unitat dels treballadors conscients en un sol partit comunista. Potser semblarà una ingenuïtat, però sempre he tingut convicció en la unitat sindical i en la unitat comunista, i també en la unitat de classes populars i de tots els corrents ideològics de l’esquerra i de tots els moviments socials en un front comú. L’experiència m’ha ensenyat que des de la diferència i, fins i tot, des de la discrepància, es poden compartir projectes comuns de futur. A CCOO hem conviscut des de comunistes, fins a cristians i socialistes, anarquistes, trotskistes, hi ha hagut de tot. Hem de caminar, hem de caminar junts. Perquè la història així ho ha demostrat. Només quan caminem des de la unitat, s’avança.
