Catalunya Sí Que Es Pot: un instrument de les classes populars per disputar les eleccions del 27S i avançar construcció d’un nou espai de l’esquerra transformadora i la ciutadania crítica.
La victòria de BCN en Comú, i altres experiències municipalistes del mateix signe, a les eleccions municipals del maig ho ha revolucionat tot. Per primer cop es concretava la idea d’un Nou Espai inclusiu de la ciutadania crítica i l’esquerra transformadora, que articulés políticament la indignació i mobilització de les classes populars, que són la majoria de la ciutadania, contra la gestió austericida de la crisi del capitalisme financer que hem patit. L’experiència se saldava amb un èxit rotund i assenyalava el camí.
Davant la pèrdua de Barcelona a mans de les forces populars, s’ha volgut presentar els qui van recolzar aquella candidatura ciutadana municipalista com un amenaçant bloc del Sí Se Puede que, de reeixir a les eleccions catalanes del 27-S, deixaria sense valor l’aposta sobiranista, independentista i plebiscitària que abanderaria el president Mas. És igual que tant ICV, com EUiA, com BCN en Comú, Procés Constituent o Podem, s’hagin compromès reiteradament amb el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya; mai cal deixar que la realitat espatlli un bon relat, en especial quan controles els mitjans de comunicació públics i privats.
El president Mas, com a gran oportunista i brillant tàctic que és, ha aprofitat la conjuntura per donar el cop definitiu, subordinar políticament i lligar en curt a ERC, així com les entitats ANC i Òmnium, amagar una Convergència desacreditada per les polítiques antisocials i els casos de corrupció i trencar amb Unió Democràtica de Catalunya. Ni llista del President, ni llista sense polítics, llista amb el president i ben envernissada d’una capa socialitzant que s’encarrega d’aportar no només ERC i els escindits del PSC, o les trajectòries més aviat esquerranes de la Muriel Casals i la Carme Forcadell, sinó un oportú cap de llista- provinent ni més ni menys que d’ICV- Raül Romeva. I per tancar en Guardiola. Així doncs, quin bon català no es pot sentir representat per aquesta llista? No és la llista del Mas, no ens penséssim, no es tracta de donar una sortida política a Convergència… És una llista de país, amb el president. I no és perquè Convergència es reinventi i continuï governant, és pel Sí i independència en vuit mesos. O almenys per ser la llista més votada i seguir al timó de la nau. Rumb a Ítaca.
La CUP, convençudes que les contradiccions acabaran per fer naufragar l’intrèpid capità Mas, i que seran capaces de portar el Procés fins a les darreres conseqüències, hi col·laboren críticament, mantenint una certa autonomia política respecte a l’operació liderada de Mas. A més, així tenen cura del flanc esquerrà dels que no s’empassen la maniobra, avancen posicions en la seva pugna amb ERC per ser el principal referent de l’esquerra independentista i tallen el pas als qui impugnen el Procés com a instrumentalització partidista del moviment popular i democràtic pel dret a decidir, els qui el president Mas ha batejat com els del Sí Se Puede.
En aquest context, Podem, ICV i EUiA, convençudes que és necessària una aliança social i política pel canvi, que no val que el president Mas es faci l’esmunyedís i no assumeixi responsabilitats per la gestió austericida, que cal un canvi que faci possible que podem decidir com a poble el nostre futur i que volem que aquest futur sigui de justícia social i democràcia real per a la majoria, han llançat un instrument de confluència per disputar les eleccions catalanes del 27-S: Catalunya Sí Que Es Pot, amb una llista que encapçalarà l’activista veïnal Lluís Rabell. És un instrument fruit de les urgències, i que pot ser un primer pas per una concreció nacional d’un Nou Espai. Cal que molta més gent es vagi incorporant a aquest projecte per fer possible el canvi. Un canvi que passa per un rescat ciutadà immediat davant l’emergència social que han provocat les polítiques que han aplicat aquests anys el govern del PP i el de CiU, així com per un procés constituent en què els catalans i les catalanes definim quin país volem i quina relació volem tenir amb la resta de pobles. És hora de disputar el canvi a Catalunya.
