La contundent victòria electoral de la Llista Estudiantil marca un punt d’inflexió en el panorama polític de Sèrbia. Però què explica l’èxit extraordinari del moviment i què significa aquesta victòria per al futur polític del país? La formació d’un nou govern haurà d’afrontar una sèrie de reptes institucionals, econòmics i geopolítics complexos. Quines prioritats polítiques i quina orientació estratègica definiran el nou govern? Quin marge de maniobra tindrà davant dels interessos econòmics internacionals i les pressions geopolítiques? I com pot transformar el mateix moviment estudiantil el pas d’un moviment de protesta a l’exercici del poder polític institucional?
Hem parlat amb Vladimir Simović sobre les oportunitats i contradiccions que sorgeixen d’aquest canvi polític, les possibilitats de transformació estructural i el paper que pot tenir l’esquerra en la configuració de l’evolució política de Sèrbia.
En les darreres eleccions a Sèrbia, la recentment creada Llista Estudiantil ha derrotat el president Aleksandar Vučić. El seu règim controlava totes les institucions, així com els mitjans de comunicació, i va combatre el moviment estudiantil amb tàctiques violentes, intimidacions i detencions. Com ha aconseguit guanyar, malgrat tot, la Llista Estudiantil? Què ha fet de diferent respecte dels moviments de protesta anteriors o de l’oposició tradicional?
La lluita contra el règim d’Aleksandar Vučić no va començar fa dos anys. Ha estat una lluita molt més llarga, marcada per successives onades de moviments socials i pels esforços electorals dels partits de l’oposició.
La primera protesta multitudinària d’aquest cicle va esclatar la primavera del 2016. La nit electoral, just després que el partit governant proclamés la victòria, uns homes emmascarats que conduïen maquinària pesant van entrar al barri de Savamala, a la riba del riu de Belgrad, i van enderrocar edificis que obstaculitzaven el projecte Belgrade Waterfront, una gran operació immobiliària que el govern havia impulsat per a inversors dels Emirats Àrabs Units. La policia va ignorar les trucades d’auxili dels ciutadans. Uns emmascarats van lligar un vigilant de seguretat d’un dels immobles enderrocats, que va morir a l’hospital unes setmanes després.
Després van venir protestes que es van repetir de diverses formes al llarg dels anys: contra la «dictadura», després de la victòria presidencial de Vučić el 2017; les protestes «1 de 5 milions», després de l’agressió a un polític de l’oposició el 2018; «Sèrbia contra la violència», després de dos tirotejos massius el 2023, i les mobilitzacions multitudinàries contra la mina de liti projectada per Rio Tinto.
Cada onada va deixar persones que havien après a organitzar-se.
Per què el canvi s’ha produït ara? Sobretot perquè, per primera vegada, els votants van trobar a les paperetes una llista que no provenia dels partits, sinó que havia sorgit d’un moviment social. Els partits eren objectiu de les campanyes mediàtiques del règim, però també s’havien convertit en estructures professionalitzades, amb poca democràcia interna, diferències ideològiques poc definides i escasses propostes polítiques més enllà d’oposar-se a un govern criticat per la corrupció i l’autoritarisme. Havien perdut en gran manera la capacitat de mobilització i tendien a aprofitar les onades dels moviments socials sense arribar a sectors més amplis de la societat.
El moviment estudiantil es va construir d’una altra manera. Es va organitzar mitjançant la democràcia directa, en assemblees obertes a cada facultat. No tenia dirigents que el règim pogués cooptar o desacreditar. Funcionava de manera descentralitzada, amb diversos centres urbans en lloc d’un de sol. I va buscar deliberadament anar més enllà de la universitat: cap als sindicats, els agricultors, els docents i els advocats, i, a través d’assemblees locals, cap a la ciutadania de tot el país. Va aconseguir implicar les persones d’una manera que les feia sentir part integrant del moviment, i no simples simpatitzants.
El moviment estudiantil també va trencar el bloqueig mediàtic del règim mitjançant la presència física. Els estudiants van recórrer ciutats i pobles a peu, van parlar cara a cara amb la gent i, segons els seus propis càlculs, van trucar a més de 600.000 portes.
També van organitzar la que probablement va ser la concentració política més gran de la història de Sèrbia: el 15 de març de 2025, unes 300.000 persones, segons estimacions independents, van omplir el centre de Belgrad.
La seva determinació, la seva organització i la capacitat de portar tanta gent al carrer van donar al moviment un pes simbòlic que cap partit no havia aconseguit en molts anys. El dia de les eleccions, ciutadans corrents sense experiència prèvia es van oferir voluntaris per supervisar els col·legis electorals en unes xifres mai vistes a Sèrbia, i van arribar fins als pobles més remots del país.
El moviment no té un perfil ideològic clar, i això també pot explicar en part que es guanyés la confiança de diferents grups socials i de persones amb trajectòries polítiques diametralment oposades. Va deixar de banda les diferències internes i es va concentrar en una sola qüestió: «Sèrbia o la màfia». La resposta repressiva del règim no va fer sinó augmentar el suport popular.
2. Com va construir i mantenir la seva base electoral el Partit Progressista Serbi (SNS) de Vučić, i quines estructures econòmiques i socials sostenien el seu poder? Continuaran sent poderoses aquestes estructures subjacents fins i tot després que l’SNS hagi perdut les eleccions, i representaran una amenaça per al nou govern?
L’SNS va arribar al poder el 2012 gràcies als vots de persones que ho havien perdut gairebé tot durant les dues dècades anteriors. La base industrial de Sèrbia havia estat destruïda primer per la guerra i les sancions dels anys noranta, i després per un procés de privatitzacions que va tancar la major part del que quedava o ho va vendre a compradors que van desmantellar les empreses, se’n van apropiar dels terrenys i els equipaments i les van deixar enfonsar. Quan va arribar la crisi financera mundial, quedava molt poca capacitat productiva per absorbir-ne l’impacte. L’SNS es va presentar com el partit de la gent corrent contra els magnats, i la detenció de l’empresari més ric del país, Miroslav Mišković, pocs mesos després d’arribar al govern, semblava confirmar aquella promesa.
El que va passar després va ser exactament el contrari. En lloc de desmantellar les xarxes que s’havien enriquit amb les privatitzacions, l’SNS en va construir de noves al seu voltant. A la cúspide va sorgir una nova elit empresarial en sectors com la construcció, les infraestructures i les finances. Les seves fortunes es van forjar gràcies als contractes públics i als acords amb empreses estatals. Mentrestant, als inversors estrangers se’ls oferien subvencions directes i mà d’obra barata i poc protegida.
A la base, el partit va fer que la gent en depengués, alhora que reduïa l’estat del benestar. Una prohibició de contractar personal al sector públic, introduïda el 2013 com a mesura d’austeritat, exigia l’aprovació del govern per a cada nova contractació, cosa que a la pràctica va convertir l’ocupació pública en una recompensa a la lleialtat. S’esperava que moltes de les persones que devien la feina al partit aportessin «vots segurs» dels seus familiars, veïns i companys. Els treballadors del sector públic rebien pressions per assistir als mítings i votar el partit governant.
Però jo no descriuria el fet que tanta gent acceptés en silenci les exigències del règim com una fallada moral. Si els drets no estan garantits, sinó que es concedeixen discrecionalment, el clientelisme és sovint l’única manera d’aconseguir una feina o fins i tot una cita a l’hospital.
A tot això s’hi afegien el control dels mitjans de comunicació per part del partit governant, la incitació nacionalista i la por constant davant de suposades amenaces procedents de l’estranger.
En perdre les eleccions, l’SNS també va perdre la seva principal palanca de poder: el control de l’aparell de l’Estat i del pressupost. Sense això, crec que el seu suport disminuirà significativament durant el període vinent. El partit té un nucli de partidaris ideològicament convençuts, però és considerablement més petit que el nombre de persones que el votaven gràcies a la seva maquinària electoral i a les xarxes clientelars. També és una incògnita com un partit que s’ha convertit en un paraigua de diferents grups d’interès gestionarà ara els interessos contraposats d’aquests grups, i fins i tot si sobreviurà com a partit.
De moment, però, l’SNS encara conserva posicions importants. Els seus membres continuen presents a la fiscalia i en sectors del poder judicial, als serveis de seguretat, a les empreses públiques i en les estructures de propietat dels mitjans de comunicació més influents. Governa tots els municipis del país excepte un. I els cercles que l’envolten han acumulat una riquesa enorme durant catorze anys.
Ja hi ha indicis que s’estan traslladant a l’estranger diners obtinguts il·legalment. Per a aquest entorn, perdre el poder no és una derrota ordinària: es tracta de conservar la riquesa i, en alguns casos, d’evitar processos judicials. Això els fa perillosos.
Que l’SNS continuï representant una amenaça seriosa depèn de dues coses: que el poder judicial pugui actuar amb prou rapidesa per tallar aquests fluxos financers i que el nou govern entengui que el que cal canviar és el sistema mateix, no simplement les persones que el dirigeixen.
3. Quins són els principals obstacles institucionals, econòmics i geopolítics que afronta el nou govern?
Els obstacles més immediats són institucionals. Fins i tot el traspàs de poder és administrat per l’antic règim: segons la Constitució, el president proposa el primer ministre i, des de la dimissió de Vučić, aquest càrrec l’ocupa Ana Brnabić, una alta dirigent de l’SNS que també presidia el Parlament sortint. Abans de finals de desembre s’han de celebrar eleccions presidencials.
Més enllà d’això, el nou govern hereta unes institucions modelades durant catorze anys per un sol partit. Els primers dies després de les eleccions, algunes d’aquestes institucions, des de la fiscalia fins a la radiotelevisió pública, han descobert sobtadament la seva independència. Això és positiu, però també ens hauria de fer ser prudents.
Els obstacles econòmics són més difícils de superar. El model de creixement de Sèrbia s’ha basat en la mà d’obra barata, les subvencions als inversors estrangers i l’extracció de recursos naturals. El programa de la Llista Estudiantil rebutja explícitament aquest model i proposa canvis concrets: limitar la contractació temporal, protegir les terres agrícoles i l’aigua com a béns nacionals, llibres de text gratuïts a les escoles, un metge a cada poble, habitatge assequible i la confiscació de les fortunes obtingudes il·legalment.
El que encara no ofereix és un camí clar cap a un model de desenvolupament diferent.
Aquesta qüestió esdevé cada vegada més urgent a mesura que la crisi de la indústria europea s’estén a economies com la sèrbia, que li subministren components i mà d’obra barats. L’objecció habitual és que l’enfortiment dels drets laborals farà fugir els inversors. Però la crisi demostra que el model de mà d’obra barata no garanteix ni els drets ni els llocs de treball: el capital que va arribar atret pels salaris baixos i les subvencions marxa tan bon punt els números deixen de sortir. El veritable risc per a l’ocupació és la dependència del capital internacional, no els drets laborals.
Un enfocament diferent implicaria invertir recursos públics en allò que no es pot deslocalitzar, des de la sanitat i l’educació fins a l’habitatge i la transició energètica, i reorientar les subvencions, en lloc de destinar-les a atreure activitats basades en la mà d’obra barata, cap als productors nacionals, condicionant-les a salaris dignes i convenis col·lectius, i donant suport, quan sigui possible, a la incorporació estratègica als mercats internacionals.
4. Pot el nou govern trencar amb la dependència econòmica de Sèrbia respecte del capital estranger i amb la seva posició com a proveïdora de mà d’obra i recursos barats? I, amb això, canviar també les relacions amb la Unió Europea?
No ràpidament, ni tampoc trencant-hi les relacions. L’economia sèrbia està profundament integrada en les cadenes de subministrament europees. La UE és, amb molta diferència, el seu principal soci comercial i la principal font d’inversió estrangera. La qüestió és en quines condicions continuarà aquesta relació.
Durant anys, la UE va tractar Sèrbia com una perifèria fiable. Va tolerar el desmantellament de les institucions democràtiques a canvi d’estabilitat, cooperació en la qüestió de Kosovo i accés als recursos. L’exemple més clar és la mina de liti de Jadar, que la Comissió Europea va designar com a projecte estratègic malgrat les protestes multitudinàries i les greus preocupacions mediambientals. El liti per a la transició verda i el rearmament d’Europa s’havia d’extreure a Sèrbia, mentre que les comunitats locals n’assumirien els riscos.
Tenint en compte aquesta història recent, cal dir-ho clarament: Sèrbia es va alliberar de Vučić malgrat la UE, no gràcies a la seva ajuda. No té sentit fingir el contrari. Brussel·les li va donar suport, de la mateixa manera que continua donant suport a Edi Rama a Albània malgrat les seves tendències antidemocràtiques.
Ara sentim responsables de la UE i alguns dirigents dels estats membres plantejar exigències al nou govern. El missatge que això transmet als pobles de Sèrbia i dels Balcans és que allò que importa és el que es pot extreure de la regió, no els estàndards democràtics ni la vida de les persones. Això no farà sinó erosionar encara més la confiança en la UE.
Sèrbia ja no té un dirigent servil disposat a abaixar el cap i oferir el seu liti al preu d’un desastre mediambiental. La gent sent, amb raó, que no deu submissió a ningú i que no té cap motiu per acceptar exigències simplement perquè provenen de Brussel·les.
Cal assenyalar que la posició de la Llista Estudiantil respecte de la UE no és uniforme. Però ha promès transparència en el procés d’adhesió i un referèndum sobre la pertinença a la Unió. Si la UE vol que el poble serbi voti que sí, haurà de canviar el seu enfocament.
Aquí distingiria entre el Parlament Europeu i la Comissió Europea. El Parlament està format per diversos grups polítics, i molts eurodiputats han expressat el seu suport al poble serbi. Però és la Comissió qui defineix la política de la UE, i ara només en sentim condicions, malgrat que durant anys va donar un suport notable a un dirigent autoritari. Les condicions deixen poc marge per a la cooperació entre iguals i la reciprocitat.
Al capdavall, la pertinença a la UE no és, per si mateixa, una garantia de sortir de la perifèria. El que importa és el tipus de relació que construeixi Sèrbia, tant si és dins com fora de la Unió.
5. Quin paper pot i hauria de tenir l’esquerra en la transformació política que s’obre, amb vista a un projecte més ampli de transformació social i econòmica?
L’esquerra a Sèrbia no lidera aquest moviment, i seria un error fingir el contrari. Però el moviment ha obert un espai polític que no existia fa dos anys, i aquest espai encara està en disputa. La tasca de l’esquerra és contribuir a definir el que vindrà després.
La primera tasca és convertir l’ampli consens contra la corrupció en un programa social. La corrupció no és una fallada moral dels individus. És la lògica organitzadora d’un model econòmic en què l’Estat ha servit de canal per a l’enriquiment privat.
En segon lloc, hem de situar les qüestions materials a l’agenda: els drets laborals, una nova llei de vaga, sindicats més forts, salaris que permetin viure dignament i el control públic de la terra, l’aigua i altres recursos estratègics. Algunes d’aquestes qüestions ja formen part del programa; d’altres encara s’han de posar sobre la taula. En conjunt, determinaran si la gent corrent percep el canvi en la seva vida quotidiana.
En tercer lloc, hem de defensar les formes d’autoorganització que ha creat el moviment. Les assemblees locals i les aliances amb els sindicats són la garantia més sòlida que el nou govern haurà de retre comptes, i l’esquerra hauria de treballar per enfortir-les en lloc de substituir-les per les seves pròpies estructures.
A més llarg termini, l’esquerra ha de reconstruir l’organització política a Sèrbia: partits que representin realment grups socials i no només a si mateixos, arrelats als llocs de treball i a les comunitats, i capaços d’impulsar un projecte més ampli de transformació social i econòmica. Les organitzacions progressistes, els sindicats i alguns sectors del moviment ja han començat aquesta feina. Caldrà temps, però les condicions mai no havien estat tan favorables.
Vladimir Simović és sociòleg i activista, cofundador i coordinador de programes del Centre per a les Polítiques d’Emancipació, amb seu a Belgrad, on treballa en qüestions relacionades amb els drets laborals i els problemes socioeconòmics.
Maria Oshana és la directora de l’oficina de la Fundació Rosa Luxemburg a Belgrad per al sud-est d’Europa.
Traducció de l’extracte de l’entrevista publicada a Rosa Luxemburg Stifttung. Podeu llegir l’entrevista completa en anglès en aquest enllaç:
https://www.rosalux.de/en/news/id/55407/whats-next-for-serbia
