Un dels elements que caracteritza aquest nou cicle és l’escassetat i ubicació de les matèries primeres, des del petroli (sempre present) i el gas natural, a aquelles que han anat guanyant importància en paral·lel al desenvolupament tecnològic, com el liti, el cobalt o les terres rares. Aquest element està a l’origen de bona part de les guerres actuals i de les agressions a les sobiranies nacionals, com a Bolívia, Veneçuela, Cuba, l’Orient Mitjà o l’Àfrica.
Des d’Europa fins a l’Orient Mitjà i més enllà, els vents de la guerra s’estan estenent, i la conclusió és clara: en absència de “condicions econòmiques per a la pau”, les contradiccions capitalistes globals ens estan abocant a la foscor d’una guerra a gran escala.
La dinàmica de desenvolupament d’aquestes guerres, amb un actor permanent, els EUA, que ha utilitzat sobre el terreny “proxys” diversos (altres Estats, l’OTAN, organitzacions mercenàries, operacions especials) i tecnologies innovadores en els diversos àmbits de la guerra híbrida (tant en la guerra cognitiva, com en el camp de batalla estrictament militar i contra les poblacions civils) ens porta a constatar que la Guerra ha tornat a formar part de la realitat i de l’horitzó del conjunt de la humanitat a curt i mitjà termini. Aquest és un horitzó real que a més s’està veient incentivat avui per les accions de rearmament accelerat i la narrativa de la “por a l’enemic” dels poders occidentals, encapçalats pels EUA i Israel, però també de manera destacada per membres de la UE com el Regne Unit, Alemanya o França, i assumit com a inevitable per bona part dels poders mundials.
La guerra a Ucraïna
Com hem analitzat àmpliament en els darrers anys, la guerra a Ucraïna ha estat un accelerant, que ha posat en primer terme alguns dels elements que apareixen en aquest informe. Ha fet evident la crisi de l’hegemonia occidental que, recordem-ho, a l’inici de la guerra deia que l’exèrcit rus tenia munició per tres. Quatre anys i mig després, la situació és molt diferent. Rússia s’està imposant a la guerra, tot i el suport massiu que Ucraïna ha rebut de l’OTAN. La conurbació Sloviansk-Kramatorsk-Siversk (les darreres grans ciutats del Donbàs sota control ucraïnès), es troba al límit de ser encerclada per l’exèrcit rus, cosa que suposarà el final de la batalla pel Donbàs i el punt d’inflexió de la guerra a Ucraïna.
L’exèrcit ucraïnès evidencia cada vegada més mostres d’esgotament de recursos de tota mena i les enormes dificultats per sostenir l’esforç de guerra per gaire temps. De fet, els mateixos EUA pateixen un sever esgotament dels seus inventaris de diversos tipus de material militar, especialment els que componen les defenses antiaèries, així com de míssils balístics i de creuer.
Així mateix, la crisi política s’agreuja a Kíev, amb informacions sobre la creixent influència de les organitzacions d’extrema dreta ultranacionalista, com l’entrega del control militar del Donbàs als caps d’Azov Denis Prokopenko y Andri Biletski.
Així mateix, com a resposta als atacs massius d’Ucraïna a Wildberries (l’“Amazon” rus) Rússia ha destruït el port d’Odessa i, a la o pràctica, impedeix el comerç o tràfic de mercaderies de tota classe al mar negre, el que equival a dir que bloqueja la major part del comerç d’Ucraïna.
Rússia ha tancat la porta a les negociacions, i Putin ha manifestat la voluntat de “moure’s més de pressa”, i dona a entendre que ja no consideren la situació a Ucraïna com una Operació Militar Especial, sinó com una Guerra. I això succeeix just l’endemà de la visita a Moscou del director de la CIA, John Ratcliffe. Els directors de la CIA són coneguts per dur a terme un tipus de diplomàcia molt particular, el de l’amenaça, el suborn i la guerra bruta en general. La darrera vegada que un director de la CIA va viatjar a Moscou (William Burns el novembre de 2021) no se sap de què van parlar, però tres mesos després començava la guerra a Ucraïna.
Aquesta visita de Ratcliffe a Moscou ha disparat les especulacions sobre un atac rus a un país de l’OTAN. No sembla una informació gaire probable. Rússia es troba enfangada en una guerra llarga i costosa a Ucraïna, i tot apunta que la prioritat de Rússia és el control de la seva esfera d’influència històrica, i que encara es troba lluny d’assegurar això com per plantejar-se una guerra oberta a gran escala amb l’OTAN. Rússia sembla mirar cap a l’est, per exemple amb el procés d’acostament i fins i tot una certa integració militar amb Corea del Nord (que era un país molt dependent de la Unió Soviètica)
L’agressió dels EUA i d’Israel a l’Iran
Després de la gran derrota estratègica inicial dels EUA i d’Israel a l’Iran (que tot i la gran destrucció que han causat no han aconseguit un canvi de règim ni afectar la capacitat de resistència de l’Iran), el més probable és que aquest es converteixi en un conflicte militar crònic, amb un impacte profund a l’Orient Mitjà i a la geoeconomia global.
En primer lloc, els límits del poder militar americà s’han fet explícits, fins i tot en el cas d’una guerra asimètrica, cosa que soscava directament el projecte de supremacia militar global de Donald Trump. Un país amb molts menys recursos militars, però descentralitzat, i amb un ús efectiu de tecnologia de baix cost, ha pogut resistir davant l’abans totpoderós exèrcit dels EUA.
En segon lloc, Israel ha perdut la seva aura d’invencibilitat després que la seva estratègia d’atacs de decapitació, assassinats selectius i sabotatges fracassés, després que el seu sistema de defensa fos superat de manera sistemàtica i després que les seves bases militars fossin atacades dins del mateix territori israelià.
En tercer lloc, l’Iran s’ha situat en una nova posició jeràrquica dins del mapa geopolític de l’Orient Mitjà que sorgirà d’aquesta guerra, en relació amb els països àrabs i en relació amb Israel. L’Iran, en aquests moments, ha consolidat el seu control sobre l’estret d’Ormuz. Per fer un paral·lelisme històric, posant l’accent també en què res del que passa ara és excessivament nou i que els processos històrics es donen en cicles, el canal de Suez va estar tancat 8 anys després de la guerra dels 6 dies (1967). El Canal havia sigut nacionalitzat per Gamal Abdel Nasser el 1956, cosa que va provocar la Crisi de Suez, que va ser també la constatació del declivi definitiu de Gran Bretanya i França com a potències mundials.
La guerra a gran escala
En aquest context, s’estan creant les condicions per a una nova Gran Guerra, que podria afectar el territori europeu més enllà d’Ucraïna. Els terminis són curts i, en efecte, l’acceleració de la guerra a Ucraïna pot provocar una ràpida escalada bel·licista a Europa, amb demandes d’entrar activament a la guerra per part d’alguns països de l’OTAN. Com comentàvem amb anterioritat, això no sembla de l’interès del nacionalisme gran-rus, que com a mínim a mitjà termini té els ulls posats en l’àrea d’influència històrica de l’imperi rus.
Així, hem de ser molt conscients del perill d’una escalada bel·licista particularment a les potències de la vella Europa, on augmentaran les veus que demanin una involucració més gran a la guerra d’Ucraïna per evitar, a qualsevol preu, una Rússia victoriosa que pugui imposar els seus termes a Ucraïna. Caldrà veure el paper que juguen aquí les diferents expressions de l’extrema dreta europea, perquè per exemple AfD a Alemanya sembla tenir una posició cada vegada més clara de pactar amb Rússia per tornar a disposar del gas barat que permetia la competitivitat alemanya.
Un punt de tensió evident, on sí que pot haver-hi interès rus en escalar, és a les repúbliques bàltiques, que formen part de l’àrea d’influència històrica del nacionalisme gran-rus, però també estan dintre de la UE i de l’OTAN des de 2004. En afegit, l’enclavament rus de Kaliningrad, aïllat per terra de Rússia i connectat amb Bielorússia pel corredor de Suwalki, es converteix en una zona especialment sensible que podria fer saltar la guspira. El que sembla cada vegada més clar és que l’eix EUA-Israel sí que està interessat en una escalada militar i una generalització de la guerra a Europa com a part d’una estratègia més àmplia per a debilitar el Vell Continent, anul·lar-ne encara més la capacitat d’agència i política pròpia i garantir que els seus governs no tinguin la temptació de pensar en quins són veritablement els interessos dels seus pobles.
I davant d’aquesta perspectiva de guerra generalitzada a l’horitzó, una de les condicions més importants per evitar-ho és l’activació de la societat civil, la resposta ciutadana. En aquesta situació, i com ha estat històricament, també avui les i els comunistes tenim una responsabilitat, un compromís i unes tasques a fer i a impulsar al costat d’altres col·lectius (institucions i organitzacions d’investigació i lluita per la pau, entitats i forces culturals, socials i polítiques). Es tracta de contribuir sense demora a construir un diagnòstic acurat de la situació i de les polítiques bel·licistes en curs, presentar unes propostes alternatives de seguretat, pau i desarmament consistents i factibles, així com impulsar en el conjunt de la societat noves formes de sensibilització, mobilització i acció per la pau que conformin un nou sentit comú col·lectiu i esperançador capaç d’interpel·lar amb èxit les institucions i aturar la dinàmica bel·licista actual.
En aquest sentit, cal valorar positivament la feina endegada a la 4ª Escola d’Estiu de l’Associació Catalana per la Pau, “Cartografies de Pau. Camins europeus en temps de guerra i incerteses”, en la qual vam aportar eines d’anàlisi, pistes de reflexió i referències útils per a les persones i col·lectius del moviment per la pau, així com per a actors socials, polítics i sindicals, com era l’objectiu proposat. Ara ens cal continuar la tasca iniciada d’impulsar i proposar alternatives cap a una nova arquitectura de pau basada en la justícia global.
