22 novembre 2026

Un nou cicle en la batalla de l’imperialisme contra les sobiranies nacionals

Autor

Del mateix autor

Comunistes de Catalunya

Una caracterització de conjunt de l’actual situació política internacional implica situar en primer terme l’acceleració i l’augment dels factors que donen sentit a parlar d’un aprofundiment de la crisi de civilització, amb trets d’excepcionalitat que, si continuen afermant-se com a una nova normalitat, augmenten els riscos de portar-nos cap a un estat de grans pertorbacions i guerra generalitzada, com ha succeït cada vegada que s’ha canviat d’un cicle llarg d’acumulació de capital a un altre.  

L’esgotament de la globalització neoliberal i l’esclat del vell ordre internacional han donat pas a l’explosió d’un desordre econòmic i geopolític amb noves formes d’imperialisme vinculades al creixent poder global d’una plutocràcia tecno financera destructora de les normes democràtiques i de les sobiranies nacionals. 

Aquest poder té com a objectiu impedir la transició cap a un nou ordre internacional multilateral, que podria suposar un procés democratitzador i un major respecte a les sobiranies nacionals. Aquest poder vol superar l’interregne per convertir en permanent la seva hegemonia mundial. L’impuls polític i financer a formacions d’extrema dreta, d’orígens diversos en cada Estat però cultural i políticament cohesionades en l’àmbit mundial, és l’expressió actual del full de ruta dels seus interessos i valors imperialistes i bel·licistes. 

El nostre repte com a comunistes consisteix avui a comprendre bé l’actual moment històric en el seu conjunt, identificar i ponderar de forma precisa i correcta els canvis en curs en cadascun dels seus principals components, i calibrar-ne l’impacte i la interrelació amb la situació i els reptes plantejats a Catalunya, per tal de formular les reflexions i propostes corresponents per a desplegar en el nostre àmbit d’acció política i social en els pròxims temps. 

Caldrà tenir present, a la vegada, que ens trobem en un context que per les característiques generals esmentades requereix un seguiment i actualització freqüent per part de les nostres instàncies partidàries a fi de compartir aquestes visions en els fronts de lluita a on participem i amb el conjunt dels nostres aliats polítics, socials i culturals. 

Factors de l’acceleració i aprofundiment de la crisi de civilització 

En els darrers temps s’acumulen evidències cada cop més clares de què no ens trobem davant d’una més de les crisis cícliques pròpies del sistema capitalista, en les seves vessants econòmica i política democràtica, sinó davant d’una veritable crisi de fonaments del conjunt del projecte civilitzatori de la modernitat capitalista fins ara dominant. L’acceleració i aprofundiment d’aquesta crisi té expressions clares, alarmants, simultànies i connectades en els àmbits ecosocial, cultural, cientificotecnològic i militar que han desembocat en l’actual desordre econòmic i aparent caos geopolític. 

Aquest desordre i caos actual estan donant pas a un nou mapa del poder global. Aquest s’està redibuixant a través d’una successió de guerres interconnectades, i afectarà no només a l’hegemonia nord-americana sinó també a l’ocàs de l’hegemonia ètica i cultural de la “civilització europea” simbolitzada en la defensa del Dret Internacional i els drets humans. 

A continuació, s’enumeren específicament alguns d’aquests factors, sense la pretensió de què la llista sigui exhaustiva. 

● Final del “contracte social» dominant i augment de la desigualtat estructural 

El model socioeconòmic occidental (basat primer en el keynesianisme i més tard en el neoliberalisme) ha desembocat en un fenomen sense precedents: un creixement mínim amb signes d’estancament en l’economia real amb una aturada i caiguda de la redistribució. Les anomenades “classes mitjanes”, considerades com el pilar de l’estabilitat democràtica en els països del Nord Global, s’han vist clarament erosionades en la seva realitat material i en les seves expectatives. Avui, la bretxa entre l’1% més ric i la resta ja no es percep només com a un problema econòmic, sinó sobretot com a una injustícia moral. Això ha erosionat la legitimitat del sistema econòmic i polític, creant un terreny fèrtil per a la desafecció democràtica. 

● Impacte econòmic, cultural i social del canvi climàtic 

A més del seu impacte ecològic directe, les darreres manifestacions del canvi climàtic i l’evidència cada cop més ben quantificada de l’escassetat i esgotament de recursos estratègics han posat fi a la promesa basada en un ‘creixement infinit’ que garantia la prosperitat. La successió accelerada de fenòmens meteorològics extrems com sequeres, inundacions, incendis forestals, ja no són una preocupació llunyana: tenen efectes mortals i greus sobre la salut i afecten directament les economies i les societats occidentals. Aquests ja no són percebuts només com a “problemes ambientals”. Cada cop s’estén més la comprensió que són fruit de la crisi d’una cosmovisió molt temps hegemònica: el model occidental de producció, consum i mobilitat és insostenible. Això, però, tindrà un corol·lari encara no prou assumit: una transició ecològica justa i seriosa exigeix sacrificis materials que no només xoquen amb la lògica del capital, sinó que xoquen també amb les comoditats de les anomenades classes mitjanes, generant un nou malestar i conflictes socials que, si no som capaços de copsar i orientar des de l’esquerra, són terreny adobat a relats i expressions polítiques racistes i xenòfobes. 

● Crisi de la representació política i col·lapse dels ‘partits paraigua’ 

Els partits tradicionals (socialdemòcrates, conservadors, democristians) que van donar forma a la política occidental durant dècades han perdut el seu paper de mediadors socials. Els canvis en la comunicació i la transmissió d’informació que s’han produït en els darrers anys, amb un pes molt important de les xarxes socials en detriment dels mitjans de masses tradicionals, ha contribuït a la fragmentació de l’esfera pública. La política dominant ja no es basa en els camps polítics clàssics i programes a llarg termini, sinó en emocions i adhesions identitàries construïdes en contraposició. El debat ja no versa sobre el «bé comú» i la conquesta de drets per a totes, sinó sobre la identitat (nacional, de gènere, ètnica) que s’ha d’imposar sobre una altra. Aquesta guerra cultural (‘woke vs. antiwoke’, per exemple) ha substituït el concepte de política com a ètica del que és col·lectiu, com a organització col·lectiva per a la conquesta de drets. Ha reduït el seu perímetre a la política institucional, electoral i parlamentària i l’ha convertit en un camp de batalla existencial entre “polítics professionals”, on l’adversari es percep i construeix com un enemic a eliminar, no com un oponent legítim en el marc d’una societat amb normes democràtiques de convivència. 

● Crisi de la veritat i conflicte amb la ‘postveritat’ 

Occident es va construir sobre la idea de la il·lustració que la raó i els fets objectius (la ciència, una premsa lliure, les universitats) podien guiar el progrés. Aquest consens s’ha trencat. La digitalització i els algorismes han accelerat un procés que ja venia de l’anomenada era de la informació, en el que la transmissió d’informació no només és més ràpida que els moviments físics, sinó que ja no està sotmesa a cap tipus de verificació o control, creant bombolles de desinformació i cambres de ressonància que donen credibilitat a qualsevol cosa, des del terraplanisme a les hipòtesis polítiques més absurdes. Ja no hi ha una realitat compartida, ni tan sols la mediada pel poder i els mitjans de comunicació de masses. L’extrema dreta construeix el seu propi relat, ‘els seus propis fets’ sobre vacunes, canvi climàtic, eleccions, etc. Quan la veritat esdevé una arma política tribalitzada, el fonament racional del diàleg civil es desintegra i la societat s’atomitza, desconnecta i es replega a la recerca de seguretats en àmbits familiars, religiosos i fortament individualitzats. 

● Era digital, algoritmes i IA 

El desplegament accelerat de la intel·ligència artificial no és un fenomen tecnològic que puguem valorar en abstracte, en termes de bondat o perillositat intrínseca. Com qualsevol tecnologia, respon als interessos socials, econòmics i geopolítics de qui la desenvolupa i la finança, i aquesta és la clau analítica amb què els i les comunistes hem d’abordar-la. La història de la ciència ens n’ofereix un exemple pedagògic especialment clar amb el Projecte Manhattan. La física nuclear dels anys trenta no portava inscrita cap destinació inevitable cap a la bomba atòmica; va ser la conjuntura concreta de la Segona Guerra Mundial, la lògica de la cursa armamentística entre potències i la mobilització total de l’aparell científic sota direcció militar i estatal el que va convertir un coneixement teòric en l’arma més destructiva de la història. El mateix coneixement científic, en un altre context de relacions de producció i de prioritats polítiques, es va acabar canalitzant també cap a l’energia nuclear civil, la medicina o l’astrofísica. La lliçó que n’hauríem d’extreure no és que la ciència sigui perillosa per naturalesa, sinó que el seu ús depèn de qui decideix per a què es desenvolupa, amb quins recursos i sota quina direcció política. Amb la intel·ligència artificial passa exactament el mateix: no hi ha res d’inevitable en el fet que avui es desplegui sobretot per maximitzar el benefici privat, controlar la força de treball o afinar la punteria dels bombardejos, com no hi havia res d’inevitable en el fet que la fissió nuclear acabés a Hiroshima. És una qüestió de propietat, de direcció política i de prioritats de classe, no de la tecnologia en si mateixa. 

Aquesta clau de lectura ha estat desenvolupada per un corpus creixent d’autors marxistes durant els darrers anys. Nick Dyer-Witheford, juntament amb Atle Mikkola Kjøsen i James Steinhoff, hi dedica el llibre Inhuman Power: Artificial Intelligence and the Future of Capitalism (2019), on parteixen d’una pregunta clàssica de la teoria del valor: la IA és capital constant, una màquina més per potent que sigui, o pot arribar a substituir el treball humà com a font mateixa de plusvàlua? La seva resposta és que, sota el capitalisme, la trajectòria de la IA és inseparable de la lògica d’acumulació, i que per això cal llegir-la no com un procés tècnic autònom sinó com l’expressió més recent de la contradicció entre forces productives i relacions de producció. Conclouen que només una transformació revolucionària de la propietat pot reorientar aquesta tecnologia cap a un horitzó emancipador. 

Matteo Pasquinelli hi aporta un gir important a The Eye of the Master: A Social History of Artificial Intelligence (2023). Sosté que la IA no imita la intel·ligència biològica del cervell, com suggereix el relat dominant sobre xarxes neuronals, sinó que imita la intel·ligència social del treball: els models d’aprenentatge automàtic codifiquen i extreuen el coneixement col·lectiu acumulat en la divisió social del treball, ja que les dades amb què s’entrenen són, en el fons, treball humà passat, text, imatges, etiquetatge fet per persones reals. Per això insisteix que el problema de la IA no és la intel·ligència, sinó el monopoli: qui controla la infraestructura de còmput, les dades i els models controla una forma de poder que ell relaciona directament amb la fàbrica taylorista, ja que la IA també funciona com un dispositiu de gestió i disciplina del treball. 

Yanis Varoufakis planteja una tesi més heterodoxa a tecnofeudalisme (2023): que el capitalisme de plataformes i IA ja no funciona segons la lògica clàssica del mercat i el benefici, sinó segons una lògica de renda extreta sobre un «capital núvol», amb l’usuari convertit en una mena de servent digital que treballa gratuïtament generant valor per a les plataformes. Situa aquesta dinàmica en un marc geopolític molt proper al que ja treballa aquest informe: la competència entre els EUA i la Xina pel control d’aquest capital núvol, amb el Sud Global proveint els recursos materials i energètics que ho sostenen. És una tesi discutida dins el mateix marxisme, alguns li retreuen que abandona massa de pressa la categoria de capitalisme, però la seva anàlisi de la concentració de poder resulta igualment útil. 

No tots els autors d’aquesta tradició coincideixen en el diagnòstic de fons. Aaron Bastani, a Comunisme de luxe totalment automatitzat (2019), defensa una posició més optimista: que la mateixa tecnologia que sota el capitalisme genera atur i desigualtat podria, sota un altre règim de propietat, alliberar-nos del treball necessari i obrir una societat postescassetat. Ha rebut crítiques, també des de l’esquerra, per subestimar els límits materials, energètics i climàtics de desplegar aquesta infraestructura a escala planetària, un punt que enllaça directament amb el que ja hem analitzat en aquest informe sobre l’esgotament de recursos i la crisi ecosocial. 

A aquest debat cal afegir-hi aportacions no marxistes que ofereixen un diagnòstic empíric valuós i complementari. Cathy O’Neil, a Weapons of Math Destruction (2016), documenta amb casos concrets, sistemes de puntuació creditícia que castiguen el codi postal més que la solvència real, algorismes d’avaluació docent que acomiaden professores excel·lents per errors estadístics, sistemes predictius de reincidència penal que reprodueixen el racisme judicial sota una aparença de neutralitat matemàtica, com els models que combinen opacitat, escala i dany acaben afectant sobretot les classes populars. Virginia Eubanks, a Automating Inequality (2018), estén aquesta anàlisi als serveis socials nord-americans, mostrant com els sistemes automatitzats de gestió de la pobresa reprodueixen i actualitzen digitalment la vella lògica disciplinària de les cases de beneficència del segle XIX. Cap de les dues autores parteix d’una anàlisi de classe explícita, i les seves propostes tendeixen a quedar-se en l’àmbit de la regulació i l’auditoria algorísmica dins el marc existent, però el seu treball empíric és una eina pedagògica valuosa per fer visible, amb casos concrets, allò que l’anàlisi marxista explica des del pla estructural. 

Aquest debat teòric ha trobat, de fet, un reflex sobtat en la política institucional nord-americana. El 3 de setembre de 2026, el senador Bernie Sanders i el representant demòcrata Greg Casar van presentar la Ban Artificial Superintelligence Act, una proposta legislativa que prohibiria de manera permanent el desenvolupament i desplegament de sistemes de superintel·ligència artificial als Estats Units, entesos com aquells capaços de superar les capacitats cognitives humanes o de desobeir una ordre destinada a aturar-los, i que estableix alhora una suspensió temporal del desenvolupament d’IA avançada fins que un regulador federal fixi estàndards de seguretat. Sanders situa el problema en termes explícitament de classe, denunciant que «el futur de la humanitat no pot quedar en mans d’un grapat d’oligarques tecnològics», i proposa fins i tot obrir negociacions internacionals amb la Xina per impedir el desenvolupament d’aquesta tecnologia arreu del món, inspirant-se en el model dels tractats de no proliferació nuclear (tornant al paral·lelisme amb el Projecte Manhattan). És significatiu que una figura de la política institucional situï el problema en aquests termes, i confirma el diagnòstic que ja hem fet sobre la plutocràcia tecno financera. Ara bé, cal llegir també els límits d’aquesta proposta: una prohibició o una pausa reguladora no resol la qüestió de fons, que és de qui és la propietat i sota quina direcció política es desenvolupa la tecnologia, i la iniciativa, a més, difícilment prosperarà en un Congrés controlat pels republicans, per la qual cosa funciona sobretot com a senyal polític de cara a les mid-term elections (de les que parlarem més endavant al document) que com a mesura amb possibilitats reals d’aprovar-se. 

Cal afegir un darrer element a aquest marc analític, que no és tant una conclusió tancada com una hipòtesi de treball que caldrà aprofundir amb rigor. El desenvolupament accelerat de la intel·ligència artificial no és només una peça més del quadre general que hem descrit en aquest informe, la crisi de civilització i l’esgotament de l’ordre internacional basat en normes sorgit de la segona postguerra, sinó que, molt probablement, n’és un dels factors que l’accelera i li dona forma. La cursa per la supremacia en IA entre els EUA i la Xina, la militarització creixent d’aquests sistemes i la concentració de poder en un grapat de corporacions que operen per damunt de qualsevol marc regulador nacional apunten cap a un escenari en què la intel·ligència artificial esdevingui un element estructural, potser central, del nou ordre mundial que es vagi configurant en substitució de l’actual. Això no vol dir, d’entrada, ni que sigui bo ni que sigui dolent, com hem argumentat amb l’exemple del Projecte Manhattan, la tecnologia no porta inscrita cap destinació predeterminada, i el seu paper en la configuració del nou ordre dependrà de quines forces socials i polítiques n’acabin dirigint el desenvolupament i amb quina finalitat.

Articles relacionats

Darrers articles