L’educació catalana afronta un nou curs sense que s’hagin resolt els problemes estructurals que han provocat les importants mobilitzacions dels i les treballadores del sector en els darrers mesos. Hem de recordar que no estem davant d’un conflicte estrictament laboral ni d’una suma de reivindicacions puntuals. L’augment de la complexitat de les aules, les necessitats educatives especials, els problemes de salut mental, la pobresa infantil o la segregació exigeixen cada vegada més al sistema educatiu i als seus professionals. Les demandes del professorat responen, en bona part, a una qüestió elemental, que és disposar de les condicions necessàries per poder fer adequadament la seva feina.
El president Illa ha tornat a assumir el compromís d’arribar al 6% del PIB destinat a educació, però aquest objectiu ja estava establert a la LEC l’any 2009 i l’endarreriment acumulat durant aquests disset anys no genera cap confiança. No podem continuar ampliant les responsabilitats dels centres sense proporcionar els recursos necessaris. En molts casos no ha arribat el personal que es necessita, i cal explicar amb transparència com es distribuiran aquests recursos i amb quins criteris. Igualment urgent és climatitzar les aules, ja que l’alumnat i el professorat no poden esperar fins al 2030 per disposar d’unes condicions adequades davant d’unes temperatures cada vegada més extremes.
Per això, més enllà dels acords parcials que es puguin assolir, Catalunya necessita un Pla de Xoc educatiu urgent. Un pla que abordi les ràtios, les plantilles, els i les especialistes, la inclusió, la climatització dels centres, l’ampliació del 0-3 amb ràtios adequades i la recuperació del reconeixement social i de les condicions laborals del professorat. I aquest pla no pot ser negociat exclusivament entre el Departament i determinades organitzacions sindicals. Ha de comptar amb la participació del conjunt dels sindicats, els claustres, les associacions de famílies i, per tant, el conjunt de la comunitat educativa.
És positiu plantejar un nou Pacte Nacional per l’Educació que permeti definir el sistema que necessitem a llarg termini, però aquest debat ha d’afrontar també qüestions que sovint es deixen de banda, com el pes extraordinari de l’escola concertada dins del sistema català. Al mateix temps, qualsevol pacte educatiu ha de partir de la realitat fonamental que l’escola no viu aïllada de la societat. No podem exigir-li que compensi indefinidament les conseqüències de la desigualtat, la precarietat o els problemes d’habitatge. La política educativa ha d’anar acompanyada d’un veritable pla contra la pobresa infantil.
Però transformar l’educació no consisteix només a augmentar els recursos. També hem de decidir quina escola volem. Defensem una educació pública, inclusiva, democràtica, laica i feminista. Posar la vida al centre significa incorporar realment la prevenció de les violències masclistes, l’educació sexual integral, la cultura de les cures i el respecte a la diversitat, però també construir uns centres on alumnat i professionals puguin aprendre, treballar i conviure dignament. L’educació feminista no pot dependre del voluntarisme d’una part del professorat, sinó que necessita temps, formació i recursos.
El conflicte educatiu, per tant, no està resolt. Donem suport a la continuïtat de les mobilitzacions i defensem combinar les respostes immediates amb una transformació profunda del sistema. Necessitem ara un Pla de Xoc urgent, participat i adequadament finançat, i paral·lelament un Pacte Nacional que defineixi a llarg termini un model d’escola pública, inclusiva, feminista i transformadora. Tot això exigeix incrementar la inversió educativa i avançar cap a una fiscalitat molt més progressiva. Si realment volem situar l’educació al centre de les prioritats del país, ha arribat el moment de deixar de proclamar-ho i començar a dotar el sistema educatiu dels recursos necessaris.
