El passat 12-13-14 de juny es van celebrar a Barcelona, les Jornades “Feminismes en revolta”, cinquanta anys després de les Jornades Catalanes de la Dona que es van celebrar al Paranimf de la Universitat.
Al llarg del cap de setmana, vam poder participar en més de 140 activitats organitzades en vuit eixos temàtics que van abordar des de les violències masclistes i la repressió fins a l’educació feminista, la sobirania dels cossos, l’antimilitarisme o les dissidències de gènere.
Totes les activitats van ser organitzades per uns 200 col·lectius de tota Catalunya, amb una diversitat de veus que incloïen feminismes anticapacitistes, transfeminismes, ecofeminismes, feminismes decolonials i antifeixistes.
Si en les de l’any 1976 es van posar les bases per una escola coeducativa amb la frase “Coeducació és educació”, en aquestes jornades al voltant de temes com coeducació, escoles feministes, plantar cara al feixisme des de l’educació, educació sexual feminista, feministes en intersecció, masculinitats… s’han organitzat un munt de taules rodones, tallers, presentacions i un ampli debat per compartir anàlisi i propostes. Ha estat una demostració que al feminisme ens preocupa i ens ocupa l’educació.
En aquestes activitats hi han participat persones de diverses sensibilitats, professions, entitats, nivells educatius, associacions… el que ha permès que el debat hagi estat molt ampli i profund.
En general, hem coincidit que, si bé s’han aprovat moltes lleis que haurien de posar en primer pla i donar importància a una educació feminista, a l’hora de la veritat des del Departament d’Educació mai s’ha considerat una prioritat. I l’exemple és què, en el moment actual, qui tenia sensibilitat per la coeducació en els centres educatius, ha de convertir-se també en responsable de convivència i benestar emocional (COCOBE). I tota aquesta responsabilitat amb molt poques hores perquè en un centre de primària solen disposar d’entre 1 i 2 hores lectives (en funció de si és d’una línia o de dues) i en un de secundària d’entre 2 i 4 lectives. Aquesta manca de reconeixement implica que les persones que assumeixen aquesta responsabilitat se sentin molt soles i no puguin fer front a totes les responsabilitats que implica el càrrec. Però, a més, per poder fer una educació feminista, amb tot el que significa, es necessita temps de reflexió en els claustres, en els cicles, en els departaments… Temps per analitzar, per escoltar-se, per fer propostes, per arribar a acords… i això no existeix. Perquè aquesta, com ja hem comentat, no és una prioritat pel departament d’educació.
Això significa que moltes experiències que durant aquests cinquanta anys s’han anat desenvolupant, i totes les que es van creant, es fan, majoritàriament, des dels marges, des de la incomprensió, des de la marginalitat de la vida dels centres. I comporten que la majoria de mestres que les tiren endavant, se sentin soles i incompreses.
Perquè un centre educatiu està immers en comunitats concretes i els mateixos centres esdevenen comunitats (de professorat, d’alumnat, de mares i pares, de professionals diverses) i en aquestes comunitats es respira de la mateixa manera que en la societat i el masclisme continua estant arrelat en les idees i pràctiques i que no es qüestiona (a tall d’exemple durant el 2026 s’han produït a Catalunya 4 feminicidis oficialment confirmats pel Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat i 163 dones han estat assassinades per violència masclista a Catalunya des del 2012, any en què la Generalitat va començar a comptabilitzar oficialment aquests crims). Sembla que només aquestes dates ja ens haurien de fer replantejar, sense perdre ni un minut què han de fer els centres educatius en la prevenció de la violència masclista.
Però els estudis i la realitat ens mostra que moltes noies i nois pateixen malalties mentals; moltes depressions; viuen en un malestar permanent; se senten amb poca vinculació al seu centre educatiu… El professorat també està manifestant el seu malestar: malestar que és estructural. Cal canviar el model, replantejar-nos què entenem per educació i els seus objectius de baix a dalt.
Les feministes hem passat de parlar de coeducació a parlar d’escoles feministes; apostem per una educació feminista i no només denunciem la passivitat del Departament, sinó que tenim propostes, perquè l’educació feminista no és un complement opcional; és el fonament indispensable per a la transformació social.
L’aprenentatge és un procés de transformació de la mirada. No pot ser neutre; ha de ser crític, interseccional i incòmode davant les desigualtats. Reivindiquem l’escola com un espai desmilitaritzat: el nostre posicionament és explícit contra la presència militar al Saló de l’Ensenyament i la policia dins dels centres educatius.
Els centres educatius han de ser espais protegits. No es pot garantir el dret a l’educació sense garantir el dret a l’habitatge i la seguretat dels infants. L’escola ha de ser refugi contra l’expulsió residencial.
Els centres educatius han de ser espais on es visqui i practiqui la participació i els valors democràtics; és l’única manera d’educar al jovent en una visió sana del que són els valors democràtics.
En aquest context, l’Educació Sexual Integral (ESI) és un dret: És el nucli de la salut democràtica. S’ha de començar des dels 0 anys, per potenciar el pensament crític i el consentiment.
En els centres educatius, la cultura de les cures ha de viure’s com a valor quotidià; cures a nosaltres mateixes, a les altres persones, als espais, a la natura. Cal integrar estratègies de treball amb l’alumnat masculí que abordin la masculinitat hegemònica a través d’acompanyaments indirectes, evitant la confrontació directa per facilitar el canvi d’actitud.
I no només tenim propostes sobre què cal fer, també tenim propostes per sobre el com.
Cal, de manera urgent un canvi en la formació inicial del professorat per tal que s’incorpori una mirada feminista i transversal, que permeti analitzar el món des d’una perspectiva no binària; que analitzi críticament les relacions mundials, que doni eines per tal que el professorat es formi amb perspectiva crítica; que inclogui la formació en educació sexual integral. També que el Departament d’Educació reconegui i assumeixi la seva responsabilitat; entre altres aspectes això implicaria formació amb perspectiva de gènere/feminista, inicial i continuada, de caràcter obligatori. Dotar a les persones responsables de coeducació de temps real per tal d’aprofundir en mirada i accions feministes al centre, i, al mateix temps, crear xarxes amb altres centres. Difondre i donar a conèixer les bones pràctiques. Donar prioritat a la formació en els mateixos centres sobre educació feminista a càrrec de persones especialitzades.
Repescant el lema de les Jornades Feministes de 2006 “Les dones sabem fer i fem saber”, les feministes, sabem què fer per transformar el sistema educatiu. Un sistema educatiu que veiem carregat de dificultats, tensions i contradiccions. I ho fem saber, des d’una visió, com era el lema d’aquest any de revolta. Perquè no volem posar pedaços sinó transformar de manera radical. Ens cal fer-ho per a la salut i benestar d’infants, joves i de les professionals que treballen als centres, però també per la salut democràtica de la societat i la salut del mateix planeta.
