El Concordat franquista de 1953 entre l’Estat espanyol i la Santa Seu va significar atorgar privilegis a l’Església catòlica. Els nous Acords, de 1976 i 1979, van substituir els anteriors, actualitzant-los als nous temps en matèries concretes —assumptes jurídics, educatius, culturals i econòmics— amb la finalitat de perpetuar els privilegis històrics.
L’Església catòlica, malgrat els beneficis esmentats, manté al llarg del temps una presència defensiva als mitjans de comunicació, que intenten justificar la legitimitat dels Acords i, per tant, dels privilegis aconseguits durant els anys de la Transició.
Aquests portaveus de la Conferència Episcopal sostenen que, fins ara, els temes de discussió entre ambdues parts signants s’han resolt sense necessitat de revisar de manera àmplia el contingut dels Acords. De fet, durant el govern de Rodríguez Zapatero, l’Acord va permetre ampliar la subvenció directa, via IRPF, a l’Església del 0,5 al 0,7%, i les diferents lleis d’educació han permès mantenir els interessos de l’empresariat catòlic i del professorat de religió a les escoles, tot donant-los garanties d’estabilitat.
En realitat, aquests Acords són clarament confessionals, amb l’objectiu de concedir privilegis a una determinada corporació religiosa, la catòlica, la qual cosa vulnera dos principis constitucionals: el d’igualtat davant la llei i el de la no-confessionalitat de l’Estat.
També s’insinua i es manifesta el caràcter internacional de l’Acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, quan la ciutat del Vaticà és un “estat ficció”, provinent dels acords del Laterà de 1929, signats per Mussolini i el papa Pius XI, que no s’ajusten al que disposa la Convenció de Viena de 1969.
Per aprofundir encara més en la qüestió, segons l’article 93 de la Constitució, l’Estat no pot alienar ni transferir a una organització o institució internacional competències derivades de la Constitució si no és a través d’una llei orgànica. Fet que no s’ha produït. En conclusió, crec que es tracta d’uns acords entre un Estat sobirà i una organització religiosa, res més. Només es mantenen per voluntat i interessos polítics que no beneficien la ciutadania, ja que hi ha hagut majories parlamentàries que haurien pogut trencar aquests Acords.
L’Estat espanyol, com a estat instituït democràticament, ha ratificat el Conveni de Roma, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats sobre la infància, i se sotmet a controls jurídics sobre aquests. En canvi, el Vaticà ni els ha signat ni se sotmet a controls.
L’Estat espanyol, com a estat social, no té necessitat de signar acords d’aquest nivell amb cap confessió religiosa, perquè està obligat a fomentar la llibertat de consciència i de culte, i està autoritzat a establir convenis de cooperació amb totes les associacions socials, sempre respectant el bé comú, sense concedir privilegis i mantenint l’interès general.
Aquests acords comprometen el sistema educatiu en provocar interferències en l’organització escolar, el currículum i la llibertat de consciència de l’alumnat, que és segregat per motius ideològics i, a més, l’Estat finança catequistes per fomentar el proselitisme religiós.
Per si no fos prou, la Llei d’Educació estableix concerts de finançament per a escoles privades catòliques, amb ideari propi, en perjudici de l’escola pública.
En aquell moment, l’Església es va comprometre a autofinançar-se; han passat gairebé 50 anys i no només no ho han fet, sinó que l’Estat ha augmentat el seu finançament per pagar salaris i Seguretat Social a religiosos. A més, fruit d’aquests Acords, l’Església està exempta de pagar diversos impostos, com l’IBI, entre d’altres.
Un altre aspecte a remarcar és l’enorme patrimoni cultural arquitectònic (inmatriculacions) i sumptuari —obres d’art, joies, etc. Resulta escandalós que, generalment, els béns arquitectònics els conservi i mantingui l’Estat, però qui els gestiona i en cobra sigui l’Església, que actua com a propietària.
Després de gairebé vuitanta anys interminables, algú pensa que l’Església catòlica renunciarà a les prebendes dels aproximadament dotze mil milions (12.000.000.000) d’euros que rep per via directa i indirecta de l’Estat? Algú pensa que renunciarà als béns inmatriculats i a la seva gestió?
L’Església catòlica és l’empresa més gran de l’Estat i no necessita aquests acords per mantenir els seus béns i necessitats. Mentre no es derogui el Concordat del 79, es posa en risc la nostra sobirania per cedir-la a una entitat religiosa que, a més, fa campanya permanent contra lleis sobiranes aprovades: avortament, eutanàsia, model de família, diversitat de gènere, etc. Només acabant amb la connivència política i eclesiàstica es podran eliminar els privilegis d’aquesta corporació religiosa i serà possible respectar una majoria social cada cop més secularitzada.
