Des que van començar els atacs d’Israel i els Estats Units sobre l’Iran es va fer evident que els efectes sobre els preus de l’energia es farien sentir per tot el món, i a més de les consideracions geopolítiques i humanitàries d’un fet d’aquest abast, ja es va començar a parlar de quines mesures hauria de prendre el govern per protegir a la població de la crisi que vindria.
El paper de contenció de preus de les energies renovables
En primer lloc cal tenir en compte que la gran capacitat de generació d’energia renovable que hi ha actualment a Espanya està garantint preus més baixos que a d’altres països europeus, el que exemplifica molt a les clares què vol dir sobirania energètica en un context com l’actual, de crisi climàtica i màxima tensió política als països del Golf Pèrsic. L’Estat Espanyol està molt menys exposat que d’altres a les fluctuacions del preu dels combustibles fòssils. Aquesta capacitat de generació renovable encara podria augmentar molt més i Catalunya n’és un exemple: mentre que aquest mes de Març s’han batut rècords de generació renovable, amb més de la meitat de l’energia produïda a l’Estat, a Catalunya no hem passat del 20%.
La resposta del govern: baixada massiva d’impostos
Però com que no tot funciona amb energia elèctrica, l’exposició als increments del preu del petroli continua sent elevada, i es trasllada ràpidament a tota la cadena de producció, especialment en un país com el nostre on el transport de mercaderies té un percentatge d’electrificació mínim (la quota de mercaderies en tren és del 4%) i gairebé tot es transporta per carretera.
La resposta de les possibles mesures a prendre davant d’aquesta situació ha arribat en forma d’una baixada generalitzada d’impostos que ha aixecat polseguera. Divendres passat un agitat consell de ministres va aprovar dos decrets anticrisi per mitigar els efectes de la guerra d’Estats Units i Israel a l’Iran, convalidats al congrés aquest dijous.
Un decret conté la reducció del 21 % al 10 % de l’IVA dels carburants, l’electricitat, el gas natural i els pellets. També conté altres baixades d’impostos: la gran indústria tindrà una bonificació del 80% dels peatges elèctrics, es suspendrà temporalment l’Impost sobre el Valor de la Producció d’Energia Elèctrica, i es reduiran al mínim l’Impost Especial sobre l’Electricitat i l’impost d’hidrocarburs. A més també s’han inclòs altres mesures com una ajuda de 20 cèntims per litre pel gasoil professional (transportistes, agricultors, ramaders i pescadors), el topall del preu de venda del butà i el propà i la prohibició a les empreses de fer acomiadaments objectius pels efectes econòmics derivats del conflicte.
L’altre decret conté la congelació temporal dels contractes de lloguer, que Sumar volia incloure entre les mesures anticrisi i que finalment es va pactar per separat. Una mesura potent per protegir a la població d’un mercat immobiliari embogit, que s’ha deixat totalment fora de control.
A ningú se li escapa que una baixada d’impostos sense topar preus constitueix una oportunitat perquè les empreses s’apropiïn de la rebaixa i tinguin la porta oberta per continuar inflant preus, ja que aquestes mesures deixen intacta la seva capacitat per especular amb béns bàsics. Alhora aquestes rebaixes impliquen una enorme reducció d’ingressos per part de l’Estat, que podria ser lícita si el seu objectiu fos protegir a la població, però en realitat aquesta pèrdua de recaptació no impedeix que continuïn les pujades de preus, que patirà tothom, i a més es trasllada de forma directa a les empreses: una transferència directa de recursos públics a mans privades.
FACUA calcula que la rebaixa de l’IVA als carburants implica un descens de 30 cèntims per litre, mentre que des de principis de Març el seu preu ja ha augmentat en una mitjana de 40 cèntims. I només estem al principi.
Les lliçons de la darrera crisi, menystingudes.
Ni tan sols ens ha servit tenir ben a prop les lliçons apreses de les mesures que es van aplicar durant la darrera crisi inflacionària, després del shock de demanda post pandèmia, que es va agreujar per la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. El 2022 el govern va habilitar un conjunt de mesures contra la crisi. Una única mesura va acaparar bona part del cost del paquet d’ajudes, el descompte universal de 20 cèntims per litre als carburants a més d’incrementar els preus, va tenir un cost d’uns 4.500 milions d’euros per a les arques públiques, dels que se’n van apropiar parcialment les grans petrolieres. Nombrosos experts i associacions de consum van denunciar-ho, i el 2025 un estudi se’n feia ressò (https://link.springer.com/article/10.1007/s13209-024-00302-9).
A més era una mesura enormement regressiva, ja que si bé pels sectors professionals pot tenir una lògica de protecció de la població i alhora del teixit econòmic, la seva aplicació generalitzada obvia que els desplaçaments en vehicle privat tenen un enorme biaix de renda i gènere. Aquests desplaçaments els fan majoritàriament homes amb rendes mitjanes i altes, mentre que en rendes baixes i en les dones l’ús del vehicle privat és molt menor. Serveixi com a exemple el cas de Barcelona, amb les dades de llavors (Enquesta sociodemogràfica 2020) el 55% de les llars tenien un turisme, però si aquesta xifra s’examinava per trams de riquesa, al quintil de renda més elevada, la propietat d’un turisme ascendeix al 77% de les llars mentre que al més baix és d’un 35%. En conseqüència, una subvenció costosíssima que va anar a parar majoritàriament a les rendes més elevades.
No hi havia alternatives?
Ara haguéssim tingut la oportunitat de reaccionar diferent, però no. S’hagués pogut implementar un topall de preus a l’energia i als productes bàsics, fins i tot establint mecanismes de compensació a les empreses per les pèrdues reals que aquesta mesura els hagués pogut ocasionar. Però una política així és molt menys atractiva pels sectors econòmics, perquè suposaria un impediment seriós a l’especulació, que és la reacció natural del mercat en un moment d’incertesa.
Per sort no s’ha implementat una ajuda universal als combustibles un altre cop, però la baixada de l’IVA operarà de forma molt similar, encara que el seu cost per a l’Estat serà menor. Han triat perdre menys diners aquesta vegada, però beneficiar als mateixos col·lectius. I ho saben perfectament.
Potser el major cost és la oportunitat perduda de demostrar que es pot respondre a una crisi d’aquesta magnitud de forma diferent, mobilitzant els recursos de l’Estat per protegir de forma efectiva a la població, que posar els poders públics al servei de qui més ho necessita és possible i no és cap fantasia. I que encara es podria arribar més lluny.
Per contra se li està dient a la població que la dreta té raó quan demana baixades d’impostos i intenta reduir el poder del sector públic amb l’excusa de que és el millor per a la gent. És el millor pels sectors més privilegiats, és obvi, però ens volen fer creure que també és el nostre problema i que les seves solucions també son les nostres. Aquest relat s’hauria de combatre a tot arreu, però enlloc d’utilitzar les eines de l’estat per generar horitzons de transformació, s’ha optat per reforçar els marcs culturals de la dreta.
