Ara fa poc més d’una setmana es va presentar en societat el Menjòmetre, la nova joguina del populisme de dretes català. Per a qui no estigui situat, el menjometre.cat és un portal on es presenten les dades agregades de contractes i subvencions que les administracions públiques catalanes han subscrit amb empreses, entitats i organismes entre 2016 i 2026. A priori, això semblaria una molt bona notícia: l’exigència de transparència i la lluita contra el frau i la corrupció sempre ha estat un leitmotiv de l’esquerra. De fet, reapropiar-nos del discurs fiscalitzador de la despesa pública hauria de ser una prioritat per a l’esquerra, però la realitat del Menjòmetre dista molt d’aquesta aparença benintencionada, ja que no és, en realitat, cap eina de transparència, sinó un instrument de propaganda amb un biaix clarament reaccionari. El seu nom ja indica una clara intencionalitat, ja que ell mateix es presenta com un «cercador de menjadores», equiparant, per tant, qualsevol contracte o subvenció pública a una menjadora. És igual si el contracte és a FCC o a un autònom per canviar la caldera del pavelló del seu poble. És igual si la subvenció és a Amazon per afavorir la implantació d’un centre logístic o a una entitat de barri per fer obres de teatre. Tot queda empastifat sota el concepte de menjadora. Sense distincions, tot són menjadores. A l’extrema dreta li és igual la transparència; en realitat, el que vol és desacreditar el sector públic. Presentant tota despesa pública com una menjadora deixa molt clar que el seu objectiu és debilitar el sector públic davant la societat i reduir-ne la capacitat d’inversió i d’intervenció. El Menjòmetre és la versió catalana de la motoserra de Milei.
Ara mateix no se sap qui hi ha darrere del Menjòmetre, ja que el nom de qui l’ha impulsat es manté voluntàriament en secret. L’únic que en sabem és que l’ha desenvolupat Segell Fosc, un «grup operatiu, una cèl·lula activa» amb pretensions de ser el Wikileaks català. En el seu manifest, ple de retòrica grandiloqüent i d’aparença subversiva, expliquen que el país està en una decadència profunda, menjat per la corrupció i la manipulació dels mitjans i les elits, i criden a fer-ne caure els responsables. On, evidentment, no podia faltar el recurs discursiu del wokisme apel·lant a la necessitat de dinamitar «l’aliança del wokisme amb l’establishment». Un cop llegit el manifest i els objectius, sembla un acudit que la primera actuació, prèvia al Menjòmetre, fos la publicació d’una novel·la. Que tremolin les elits, han publicat una novel·la gastronòmica! Una novel·la publicada per l’editorial Destino, del Grup Planeta, un grup editorial que no té res a veure amb la decadència del país i que, com tothom sap, la família Lara Bosch no ha contribuït gens ni mica a la «degradació de la identitat nacional» que ens expliquen que volen combatre.
El Menjòmetre apareix el 16 de març inspirat en la feina de Gerard Giménez, creador dels portals de transparència contractes.cat i subvencions.cat, tot i que públicament no hi ha donat suport. Només una resposta a un tuit posant en valor la part tècnica i de disseny del cercador i, fins i tot, un parell de dies després va respondre a un altre tuit qüestionant el nom i l’evident intencionalitat del projecte. Com que les crítiques de fer el joc al discurs de l’extrema dreta van aparèixer des del primer moment, el grup impulsor es va veure obligat a publicar un comunicat aclaridor. En aquesta nota neguen que el cercador tingui biaix ni intencionalitat i que el problema de fons són l’existència de menjadores. Aclareixen, això sí, que no tot el que surt al seu cercador són menjadores i que cal destriar el gra de la palla. Però l’ús que es fa del Menjòmetre no separa el gra de la palla i sempre es fan servir les dades pel broc gros, sense destriar en les subvencions, sense destriar en els contractes. I això no passa per casualitat, passa perquè el cercador està concebut perquè succeeixi així. No és per casualitat que l’ús que s’està fent de subvencions.cat o contractes.cat sigui tan diferent del Menjòmetre. Els primers es fan servir amb la finalitat de generar transparència; el segon, amb la finalitat de difamar i fer propaganda. Subvencions.cat i contractes.cat permeten, per exemple, fer cerques no només per beneficiari, sinó també per òrgan concedent o contractant o fins i tot per objectes del contracte (CPV). I tenen uns exploradors de subvencions i contractes molt més potents que permeten filtrar molt més i que contribueixen, per tant, molt millor a la transparència. El Menjòmetre no està concebut per a l’anàlisi de dades (transparència), sinó per presentar imports agregats de manera descontextualitzada (propaganda).
Deixeu-me que il·lustri aquesta intencionalitat i aquest ús pel broc gros amb una anècdota personal. Fa uns dies vaig fer un fil de tuits qüestionant que la transparència sigui l’objectiu real del Menjòmetre i exposant el mateix argumentari que he fet més amunt. El fil va generar ràpidament la típica onada d’assetjament de perfils anònims reaccionaris amb insults i amenaces, fins i tot de mort. Fins aquí res de nou. L’interessant va ser l’ús que van fer de les dades del Menjòmetre per intentar desacreditar-me. Van anar fins al meu desactualitzadíssim perfil de LinkedIn i van veure que havia treballat de guia fa anys en una empresa de serveis culturals que es diu Produccions Culturals Transversal SL. Tant és que jo hagués deixat de treballar-hi fa onze anys, l’important era empastifar barrejant naps amb cols. Aquesta empresa, segons el Menjòmetre, ha rebut un total de 8,62 milions d’euros en contractes públics i 30.620 euros en subvencions. A partir d’aquestes dades vaig començar a rebre un bombardeig d’insults acusant-me de participar de la menjadora perquè treballava en una empresa que havia estat adjudicatària de contractes amb l’administració. Fins i tot de corrupte perquè també treballava, suposadament, per la Diputació de Barcelona. Una deducció que algú va extreure perquè va veure que el meu nom apareixia en una web d’una formació que vaig fer fa més de deu anys i que havia organitzat la Diputació.
Transversal —i no seré pas jo qui defensi ni l’empresa ni el sistema de contractació pública, francament millorable— ha obtingut el gruix de contractes per procediment obert. Però Transversal obté un 93,3 sobre 100 de menjadora, perquè el gruix dels imports provenen d’un mateix proveïdor, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, obviant que aquests contractes s’han obtingut competint amb altres empreses i que, per tant, és literalment impossible que puguin ser una menjadora. Es pot estar més o menys d’acord a museïtzar un espai al Palau Moja (a mi, personalment, em sembla innecessari amb la gran quantitat d’oferta cultural i patrimonial que ja hi ha a Barcelona), però considerar aquests contractes una menjadora no és una anàlisi crítica de la realitat sinó un posicionament amb una intencionalitat política molt clara.
I per si no fos prou amb aquest biaix conceptual i d’arquitectura, el Menjòmetre encara fa un pas més cap al pendent de la propaganda quan compara i fa equivalències entre els imports contractats i atorgats amb places de residència, trens, beques o compra de llibres. L’estratègia és evident: intentar qüestionar qualsevol despesa que hagi pogut fer l’administració amb coses de primera necessitat per intentar desacreditar-la. Arribant en molts casos fins al límit de l’absurd, ja que si cerques l’empresa Alstom, per exemple, la comparació et dirà que amb els 683 milions d’euros adjudicats a l’empresa s’haurien pogut comprar 102 trens, que és literalment a què s’han destinat els fons públics.L’extrema dreta té com un dels seus objectius centrals la destrucció del sector públic per edificar el seu projecte polític segregador. La motoserra de Milei, el Departament d’Eficiència Governamental de Musk o el Menjòmetre són expressions diferents d’un mateix projecte. La destrucció de l’estat del benestar europeu que es va iniciar amb Thatcher, es va accelerar amb la caiguda de l’URSS, va rebre un important impuls aprofitant la crisi econòmica del 2008 i s’ha anat perfeccionant al llarg d’aquests darrers anys. Les protestes de metges, mestres, professors o usuaris de Rodalies que hem viscut aquests darrers mesos són l’expressió més clara d’aquest deteriorament. Farem bé l’esquerra, davant les pretensions retalladores de la nova dreta nacionalpopulista, de situar la reconstrucció dels serveis públics i l’increment de la capacitat d’inversió de l’administració com un dels pilars centrals dels nostres programes polítics si volem garantir un país i un planeta habitables per a nosaltres i les nostres filles.
