Trump, Milei, Le Pen, Abascal, Orriols. Són alguns dels noms propis del moment que vivim, una onada reaccionària. És natural, per tant, que posem el focus en aquelles experiències i estratègies que van fer front al feixisme el segle passat, en unes condicions terribles, adverses. Segurament, l’exemple més reeixit de victòria electoral i derrota de la reacció local no pot ser altre que el Front Populaire francès, que va atorgar al proletariat un dret com són les vacances remunerades.
Però l’estratègia del Front Popular (això és, la unitat de totes les forces obreres i antifeixistes) no va sorgir com un bolet. Com és abastament sabut, la proposta frontista va ser inicialment rebutjada amb escreix pel Komintern, el qual apostava fort per la tesi del social-feixisme, especialment els comunistes alemanys. Ras i curt: la socialdemocràcia i el feixisme serien el mateix, dues cares de la mateixa moneda. Per molt ressentiment que poguessin sentir els comunistes contra els assassins de Rosa Luxemburg, aquest camí no portava enlloc. Finalment, Gueorgui Dimitrov, després d’un llarguíssim i molt aplaudit discurs a Moscou, va aconseguir donar un cop de timó. Era el moment de les aliances àmplies, de la defensa de la democràcia contra el feixisme caracteritzat com el braç terrorista del capital financer.
A més a més, la idea de Front Popular també seria recuperada en certs moments per governs d’esquerres a l’Amèrica Llatina, amb noms com Unitat Popular o Front Ampli. Però més enllà d’exemples francesos, uruguaians o xilens, potser en aquest moment inquietant, d’espera weimariana, podríem fer memòria i recordar els nostres fronts populars, els fronts de l’any 1936.
De la conjunció al Front
Des del Pacte de Sant Sebastià, les forces que havien fet caure el règim monàrquic i dictatorial de Miguel Primo de Rivera eren conscients que no podien dirigir la recentment estrenada república sense mantenir una permanent col·laboració.
Arran d’aquest famós Pacte, es crea la Conjunció Republicano-Socialista, que bàsicament es tractava d’una aliança electoral i política clau formada per diversos partits republicans (com Acció Republicana de Manuel Azaña) i el PSOE. L’any 1931 es va presentar a la majoria de grans ciutats espanyoles, assolint grans victòries que portarien directament cap a la II República.
Per al mallorquí Gabriel Alomar: “el Socialisme és una matèria social la forma política de la qual és la República”. Aquesta frase no podia sinó que coincidir amb el que havia defensat Jean Jaurès en una entrevista reproduïda a El Obrero Balear: “Es necesario que estén fuertemente unidos en España republicanos y socialistas. Vuestro país no podrá levantarse sin esa coalición y ha sido un espectáculo hermoso y consolador el que se presenten ante el público abrazados Azcárate y Pablo Iglesias”. La conjunció, per tant, era condició necessària per a evitar un mal major: la dictadura.
Un cop establerta la República, la Conjunció va dominar les Corts Constituents, sent la responsable de plantejar les grans reformes del primer bienni. Conjuntament, van aprovar la Constitució de 1931 i van impulsar canvis profunds en l’educació, l’agricultura i l’exèrcit, a més de donar suport a l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Però els republicans, encara que defensaven posicions progressistes, no tenien cap intenció de superar el sistema capitalista, sinó modernitzar-lo i regular-lo.
La convivència sempre és complicada. L’aliança es va anar esquerdant a causa del desgast en el poder, l’augment de la conflictivitat social i les diferències estratègiques entre els republicans burgesos i els socialistes, cosa que va acabar facilitant el triomf de les dretes a les eleccions del 1933. La fallida reforma agrària, com diríem avui d’una regulació dels lloguers plena de forats, va ser decebedora, al mateix temps que augmentava la repressió policial. Mengeu república! Això cridaven els terratinents als afamats jornalers andalusos, forçats a romandre a l’atur. El conflicte social es va fer més violent.
Què va diferenciar llavors la Conjunció republicano-socialista del 1931 i el Front Popular del 1936, d’inspiració dimitroviana? La repressió del govern de dretes de la CEDA i de les forces policials contra tots els seus enemics feia necessària una amnistia, que permetés a les organitzacions refer-se en un context de descarnada lluita de classes.
Navegant en aigües tempestuoses, tocava fer un gir cap a l’esquerra. El Front va incloure organitzacions obreres revolucionàries que no estaven a la inicial conjunció entre els republicans i el PSOE. Parlem del PCE, del POUM o del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña (escissió possibilista de la CNT). Hi ha cert consens historiogràfic que afirma que sense el suport tàcit dels anarcosindicalistes el Front ho hauria tingut molt més difícil.
En definitiva, el Front Popular no van consistir només en una unió defensiva davant del govern de la CEDA i la previsible deriva feixista, sinó que va connectar, com demostra la baixada de l’abstenció, amb les aspiracions de canvi de les classes obreres i camperoles. El futur es podia tocar a les mans. Encara que la crisi econòmica fes estralls en els sectors populars, l’URSS existia i era la prova viva que un altre món era possible. Es podia donar la cara contra la burgesia a les grans fàbriques catalanes, els jornalers es podien atrevir a ocupar les terres que els senyorets andalusos deixaven sense ús. Les grans reformes, o inclús les revolucions, eren possibles.
Les esquerres a Catalunya
D’altra banda, no hem de perdre de vista la qüestió nacional. Si bé el Front Popular es va presentar al conjunt de l’estat, a Catalunya es va conformar l’anomenat Front d’esquerres, diferent en composició i objectius del seu equivalent estatal. Catalunya, no ho oblidem, era un triple motor de canvi. Liderava al mateix temps les forces republicanes, tenia el moviment obrer més dinàmic de la península i finalment l’assoliment de l’Estatut d’Autonomia era un exemple per a la resta de nacions ibèriques: Galícia, Euskadi, Andalusia, el País Valencià i les Illes Balears.
Catalanisme, socialisme i republicanisme seran eixos centrals en la conformació dels subjectes polítics catalans de fa un segle. Comparem: si a l’estat existia la Conjunció republicano-socialista, a Catalunya el 1931 es va donar una aliança entre Esquerra Republicana i la Unió Socialista. Anem a veure del fet que parlem exactament. Si el republicanisme estatal estava liderat per Azaña i antics liberals ara conversos, a Catalunya poc abans de les eleccions municipals del 1931 s’havia creat un nou partit. En ERC es fusionaven republicans federals, catalanistes com els de la revista l’Opinió i també els independentistes de l’Estat Català. Era un partit gran, però les disputes entre faccions el convertien a vegades en inestable. Si a l’estat la conjunció era amb el PSOE, a Catalunya els republicans anàvem amb l’USC, un partit socialista independent. Format per quadres com Joan Comorera, rebutjaven l’apoliticisme de la CNT-FAI i la moderació d’ERC. El seu paper era complicat: combinaven el pacte electoral amb ERC amb la lluita social que compartien amb la resta de forces obreres. Just abans de la guerra, quan els hi quedava molt poc temps, seria un dels partits que fundaria el PSUC.
Quan es conforma el Front d’Esquerres, Lluís Companys encara estava tancat a la presó. Després dels fets d’octubre, els objectius immediats eren recuperar l’Estatut d’Autonomia, la Generalitat republicana, recuperar la llei de contractes i conreus i una necessària amnistia per a tots els implicats. El Front d’Esquerres va tenir l’habilitat d’incloure els moderats Acció Catalana Republicana, però també al POUM, incloent-hi també a tots els partits que més tard s’unificarien en el PSUC. Enfrontats al denominat Front Català d’Ordre, liderat per la Lliga Regionalista, van aconseguir vincular els anhels nacionals i populars de Catalunya.
El Front del futur?
Com no pot ésser d’una altra manera, necessitem un front d’esquerres tant a l’estat espanyol com a Catalunya. La pregunta que ens podem fer és de difícil resposta: com ho fem per a què sigui un Front amb cara i ulls?
A França ja ha existit un Nouveau Front Populaire, liderat per les forces transformadores, que va ser capaç de guanyar les eleccions legislatives del 2024. És interessant la lectura que fan els intel·lectuals propers a Mélenchon. Segons els insubmisos francesos, la societat francesa es trobaria políticament dividida en quatre blocs. En primer lloc, l’statu quo neoliberal, europeista i atlantista, que en la figura bonapartista de Macron ha absorbit el gruix del centredreta i del centreesquerra. D’altra banda, un segon bloc conformat per la ultradreta racista, que compta amb suports internacionals. Però existeix un tercer jugador en la partida: les forces d’esquerres, els sindicats, els partits i associacions amb una forta història de lluita social i capacitat de mobilització al carrer. Ara bé, la clau de volta seria l’anomenat quart bloc. El quart bloc es refereix al precariat urbà, que habitualment no compta amb estudis universitaris i predomina un alt grau d’abstenció electoral. Sens dubte són el resultat de la criollització cultural, són fills de les diferents onades migratòries que han anat omplint les barriades populars. Aleshores, la previsió que plantegen és que abans o després hi haurà un pacte entre el primer i segon bloc que portarà els racistes al poder. Llavors, l’única estratègia possible seria que les esquerres transformadores treballin amb el quart bloc, amb més capil·laritat als barris.
Naturalment, seria artificiós fer una simple translació al nostre àmbit polític, però és interessant preguntar-nos com activar el quart bloc. Perquè el Front Popular no sigui una mera suma de segles de partits diversos, hauria de tenir un programa que l’apropi a les demandes populars, especialment dels sectors més desfavorits. Ens podríem atrevir a definir uns eixos provisionals, que tenen a veure amb les grans mancances que sofrim cada dia les persones treballadores. El Front (per a no ser només una conjunció) hauria de donar la batalla de l’habitatge contra l’especulació immobiliària, hauria d’atrevir-se a refer el sistema de trens i ferrocarrils, així com d’ampliar serveis universals com la sanitat i l’educació públiques, ara per ara col·lapsades. Un Front Popular serà autènticament popular si conté l’audàcia de ser poble.
