El debat polític massa sovint està dominat per tertulians que opinen sense saber, que parlen abans de pensar i que s’esforcen de forma constant en demostrar que han descobert l’aigua tíbia. Quan parlo dels tertulians parlo, principalment, dels tertulians progressistes que, exceptuant un o dos casos, no aporten rigor ni pensament històric. Però el problema de la pobresa del debat polític no és només dels mitjans de comunicació, sinó d’uns partits d’esquerres que no pensen històricament, i el més important, no llegeixen als clàssics. Perquè tot i que Rufián menystingui llegir Els Quaderns de la Presó de Gramsci (almenys en la retòrica), conèixer la seva obra, i la dels clàssics, a banda d’apropar-nos a un llegat teòric inabastable i tenir més coneixement, serveix, com a mínim, i recalco, com a mínim, per saber què van pensar i que van fer els que Sí que van derrotar el feixisme. Seria un exercici interessant saber què van fer els que van esclafar el feixisme, no? Seria molt interessant que l’esquerra conegués quins van ser els errors que es van fer, i quins van ser els encerts.
Una de les propostes que van ajudar a confrontar el feixisme i que, en certa mesura, van ser de gran importància per derrotar-lo, van ser les propostes del Front Únic i del Front Popular. Unes propostes que van acabar formant part del sentit comú de l’esquerra i dels sectors democràtics. Avui es parla molt de la unitat de l’esquerra, es fan actes a Madrid amb les celebrities, dirigents i pseudodirigents de l’esquerra, però la realitat és que hi ha molt poc debat polític en la base, i encara menys un debat que pensi en termes històrics. Per això, més enllà del vinagre de les primeres línies, amb aquest article veurem una mica què va dir i què va proposar Gueorgui Dimitrov en el seu informe davant el VII Congrés de la Internacional Comunista de 1935, titulat L’Ofensiva del feixisme i les tasques de la Internacional en la lluita per la unitat de la classe obrera contra el feixisme. Què lluny queda i quin títol més llarg, no? A mesura que vagis llegint el que deia et semblarà de plena a actualitat.
Disclaimer: a més de llegir els clàssics, també cal llegir els textos d’acadèmics amb rigor i, sobretot, amb bagatge militant. Per això, aprofitant l’avinentesa, et recomano dos articles d’Alejandro Andreassi publicats en aquesta mateixa revista:
- Per conèixer com es formen els EUA i quin és el substrat del feixisme ianqui
Arrasant el Far West, gestant l’imperialisme. De les guerres seminoles a Wounded Knee
- Per conèixer el context històric del debat sobre el Front Únic i el Front Popular en la Internacional Comunista
Lenin i el Front Únic. De la guerra de moviments a la guerra de posicionsl Comunista
Aquest article és un resum i comentari de text d’un informe que va ser cabdal per definir l’estratègia comunista de la lluita contra el feixisme. El resultat és el que les persones amb una mica de coneixement de la història sabem: amb aquesta estratègia, el moviment comunista va tenir un paper decisiu en la derrota del feixisme i el nazisme, més enllà de la victòria militar de la Unió Soviètica. Així que anem amb les quatre lliçons que ens va deixar Dimitrov i la Internacional Comunista.
- Estar al govern no és garantia per frenar el feixisme, però estar-hi pot ajudar.
L’any 1935, quan Dimitrov va llegir el seu discurs, ja hi havia governs formats per o amb partits socialdemòcrates. Una de les principals coartades per formar part dels governs era que, de no fer-ho, els sectors liberals s’aliarien amb els feixistes i serien ells els que governarien. També, que d’aliar-se amb els comunistes, haurien de sortir dels governs, el que facilitaria l’entrada del feixisme al govern. Així ho deia el bo d’en Gueorgui:
“Si formem el front únic amb els comunistes, hauríem de sortir dels governs de coalició i entrarien a governar els partits reaccionaris feixistes” -diuen els caps socialdemòcrates, que estan en els governs dels diferents països. Molt bé, potser no va participar la socialdemocràcia alemanya en un govern de coalició? Sí, va participar! No va formar part del govern la socialdemocràcia austríaca? També va formar part! No van estar els socialistes espanyols en un govern coalitzats amb la burgesia? Sí, ho van estar! I potser la participació de la socialdemocràcia en els governs burgesos de coalició ha impedit en aquests països l’assalt del feixisme contra el proletariat? No, no ho va impedir. És, per tant, clar com la llum del dia que la participació de ministres socialdemòcrates en els governs burgesos no constitueix una barrera contra el feixisme”.
Aquí deixa clar quina era la seva opinió, i plantejava l’evidència: cap dels governs participats per la socialdemocràcia van aturar el feixisme. Ni el van reprimir realment. En el mateix text, però, també criticava el maximalisme d’alguns comunistes, que si veien que la socialdemocràcia reivindicava la prohibició dels partits feixistes, ells reivindicaven la dissolució de la policia. Del que es tractava, segons Dimitrov, era de trobar aquells elements de coincidència amb la socialdemocràcia, aquells elements que ajudaven a la lluita contra l’enemic principal, per apropar la classe obrera propera a la socialdemocràcia als postulats comunistes. Fins i tot, arriba a plantejar la possibilitat de donar suport a governs de la socialdemocràcia i els partits democràtics, però amb condicions, i sabent que es tracta d’un govern en una situació de crisi orgànica, i sobretot, amb uns objectius clars:
“En la mesura en què aquest govern desplegui una lluita real i veritable contra els enemics del poble, concedeixi llibertat d’acció a la classe obrera i al Partit Comunista, nosaltres, els comunistes, el secundarem per tots els mitjans i lluitarem en la primera línia de foc, com a soldats de la revolució. Però els diem francament a les masses: Aquest govern no portarà la salvació definitiva. Aquest govern no està en condicions d’enderrocar la dominació de classe dels explotadors i, per aquesta raó, no pot tampoc eliminar definitivament el perill de la contrarevolució feixista”.
- La unitat no pot ser només la unitat dels partits
Dimitrov, el comunista, no el tenista, plantejava de forma preliminar al projecte de Front Únic, que els comunistes no podien renunciar a la seva independència ni a les seves tasques d’organització i educació de les masses treballadores. Però no es tractava només d’això, d’aquesta tasca concreta, sinó d’arribar al conjunt de la classe treballadora: als treballadors socialdemòcrates, però també als catòlics, i inclòs (flipa) als treballadors feixistes. Continua llegint per saber per què ho deia. Sense avançar-nos massa, la proposta d’unitat del Front Únic, anava d’arribar a acords a curt i llarg termini amb partits i sindicats socialdemòcrates, i sobretot de fer-ho en les bases, fomentant els acords locals, i amb propostes d’accions concretes (moltes us sonaran):
“Aquestes formes poden ser, per exemple: accions conjuntes dels obrers coordinades per a casos determinats i per motius concrets, per reivindicacions aïllades o també sobre la base d’una plataforma general, accions coordinades en determinades empreses o branques industrials; accions coordinades sobre un pla local, regional, nacional o internacional; accions coordinades per a l’organització de lluites econòmiques dels obrers, per a la realització d’accions polítiques de masses, per a l’organització de l’autodefensa comuna contra els assalts feixistes; accions coordinades per a ajudar als presos i les seves famílies, en el terreny de la lluita contra la reacció social; accions conjuntes per a la defensa dels interessos de la joventut i de les dones, en l’esfera de les cooperatives, de la cultura, dels esports, etc.
El Front Únic, per tant, no era una aliança electoral, sinó la suma dels destacaments obrers per organitzar a tota la classe obrera enfront del feixisme, però volia anar més enllà. Volia crear, cito literalment “òrgans de classe al marge dels partits a les empreses, entre les persones a l’atur, als barris obrers, entre la gent modesta de la ciutat i del camp”, ja que només “aquests òrgans poden abastar mitjançant el moviment de front únic (…) enormes masses no organitzades dels treballadors”:
“No obstant això, seria insuficient donar-se per contents amb segellar un pacte sobre accions conjuntes i amb crear comitès d’enllaç dels partits i les organitzacions enrolades en el front únic, que és, per exemple, el que succeeix a França. Això no és més que el primer pas. Els pactes són mitjans auxiliars per a la realització d’accions conjuntes, però no són encara, per si mateix, el front únic. Els comitès d’enllaç entre les direccions dels partits comunistes i socialistes són necessaris per a facilitar la realització d’accions conjuntes, però estan molt lluny de bastar per si sols, per al desplegament efectiu del front únic, per a conduir a les extenses masses a la lluita contra el feixisme”.
El Front Únic no era un acord entre el Partit Comunista i el Partit Socialista, era la proposta d’un moviment popular de masses que s’articulés en els espais de la vida quotidiana de la classe treballadora, que formés, a partir de la lluita, a les grans masses no organitzades i no polititzades, però que sí que patien les conseqüències de l’ascens del feixisme. Però amb això no n’hi havia prou per derrotar-lo.
- Amb la unitat de la classe treballadora no n’hi ha prou
Segurament a Dimitrov li agradaria que amb les forces de la Internacional Comunista n’hi hagués prou per derrotar al feixisme, però la realitat era una altra. De fet, tant de bo només amb la unitat entre comunistes i socialistes n’hi hagués prou en aquell moment, però no. Tot i que les organitzacions de la classe treballadora eren molt fortes (a un nivell que avui ni somniem), no n’hi havia prou, perquè la societat era molt més complexa, i l’avenç del feixisme s’alimentava de les pors de classes com la pagesia o la petita burgesia, de la mateixa manera que s’alimentava de les frustracions de treballadors.
“El feixisme, en les seves campanyes d’agitació encaminades a conquerir aquestes masses, intenta contraposar les masses treballadores de la ciutat i del camp al proletariat revolucionari i espantar als petitburgesos amb el fantasma del “perill roig”. Nosaltres hem de tornar les llances i assenyalar als pagesos treballadors, als artesans i als treballadors intel·lectuals, d’on els amenaça el veritable perill, hem de fer-los veure concretament qui tira sobre els pagesos la càrrega de les contribucions i impostos, qui els rebrega mitjançant interessos usuraris, qui, malgrat posseir les millors terres i totes les seves riqueses, expulsa del seu terrer al pagès i a la seva família i li condemna a l’atur i a la mendicitat. Hem de posar en clar concretament, explicar pacient i tenaçment, qui arruïna als artesans a força d’impostos de tot gènere, rendes oneroses i d’una competència insuportable per a ells, qui llança al carrer i priva de treball a les àmplies masses dels treballadors intel·lectuals”.
Avui la concreció d’aquestes contradiccions són unes altres, i les pors que s’infunden són unes altres, tot i que se semblen molt. Avui no hi ha tanta petita burgesia, però en canvi hi ha massa gent que viu en la il·lusió ser classe mitjana, així com hi ha capes treballadores i professionals empobrides i espantades amb el fenomen de l’ocupació i de les migracions. El nostre deure, com deia Dimitrov i com feien els comunistes dels anys 30, és girar les llances, i fer veure concretament, que qui fa fora el petit comerç dels barris són els especuladors i grans cadenes, que qui degrada els barris comprant blocs sencers i deixant-los buits són fons voltor; fer veure que el problema del camp no són els ecologistes o l’Agenda 2030 (que és el contubernio judeo-masónico dels nostres dies), sinó dels fons d’inversió que estan acaparant totes les terres o de Mercadona i altres grans empreses, que collen les petites explotacions. I no només hem de treballar-ho amb la gent d’esquerres, o amb la gent més propera a nivell sociològic. En l’actualitat, com en el seu moment, per derrotar el feixisme cal barrar-los el pas, i aliar-se amb tothom que sigui atacat, però també amb aquells espais en què podria guanyar terreny.
- Com combatre el feixisme a la boca del llop
Si ets de les persones que pensen que això ja no té remei, i que la victòria dels feixistes és qüestió de temps, llegir els clàssics també ens serveix per saber com cal lluitar a la boca del llop. Dimitrov explica els casos d’Alemanya i Itàlia:
Als països feixistes, especialment a Alemanya i Itàlia, on el feixisme ha sabut crear-se una base de masses, afiliant brutalment a les seves organitzacions als obrers i altres treballadors, la tasca principal consisteix a saber combinar la lluita contra el feixisme des de fora, amb la tasca d’infiltració des de dins, en els òrgans i organitzacions feixistes de masses. És necessari estudiar, assimilar i aplicar mètodes i procediments especials, apropiats a les condicions concretes d’aquests països, que contribueixin a la ràpida descomposició de la base de masses del feixisme i preparin el derrocament de la dictadura feixista. Cal estudiar-los, assimilar-los i aplicar-los i no limitar-se a cridar: “Mori Hitler!”, “Mori Mussolini!”. Sí! Estudiar, assimilar i aplicar.
Dimitrov no menystenia el treball dels i les comunistes en aquests països, ni menyspreava el seu heroisme de donar la vida per unes idees, però tenia una cosa molt clara: amb l’heroisme no n’hi ha prou. Contra el feixisme el que cal són resultats tangibles, a partir de la lluita diària i concreta:
“Basant-se en la defensa dels seus interessos més vitals -encara que en els primers temps siguin els més elementals- de les masses treballadores de la ciutat i del camp, serà relativament fàcil trobar un llenguatge comú, que ens uneixi no sols als antifeixistes conscients, sinó també a aquells treballadors que són encara partidaris del feixisme, però que estan desenganyats i descontentaments de la seva política, que es queixen i busquen l’ocasió per a expressar el seu descontentament”.
Vist el que deia Dimitrov i el que deia, de forma resumida, el moviment comunista dels anys 30, el que cal fer ara no és repetir fil per randa tot allò que van pensar o van fer, perquè la realitat és diferent. Ni els feixistes són com fa noranta anys, ni les societats són les mateixes. Ara bé, conèixer la història és un gran què. Sobretot per no fer o no dir tonteries, o tornar sempre de forma insistent al mateix punt de partida sempre. Al final, conèixer què van fer les generacions anteriors ha estat, des dels orígens de l’espècia, condició de supervivència.
