Irene García és membre de la Joventut Comunista de Catalunya i activista de l’Assemblea Bolivariana de Catalunya. Parlem amb ella de la feina de l’Assemblea, dels seus reptes i objectius.
Per què és important que Comunistes participi en l’Assemblea Bolivariana de Catalunya?
És important que Comunistes participi en l’Assemblea Bolivariana de Catalunya perquè la lluita contra l’agressió imperialista no es decideix només “allà” on impacta directament, sinó també en els espais on es construeix la legitimitat, es disputa el relat i es trenca o es consolida l’aïllament internacional. Quan l’imperialisme opera com una arquitectura integrada (terrorisme econòmic, pressió diplomàtica, guerra de la informació i superioritat tecnològica) la resposta eficaç també ha de ser integrada: institucional, social i internacional. Una assemblea com la de Catalunya és, precisament, un dispositiu per fer que la solidaritat no sigui només declarativa, sinó una capacitat política real, sostinguda i organitzada, capaç d’incidir en opinió pública, en xarxes militants, en entitats socials i, quan calgui, en espais institucionals i sindicals.
La participació de Comunistes hi té sentit perquè aporta una cosa que en aquesta fase és determinant: lectura estratègica, disciplina política i capacitat d’articulació. Si l’objectiu de l’ofensiva externa és desorganitzar, fracturar i fabricar “doble legitimitat”, aquí la tasca és exactament la contrària. Cal reforçar la coherència, impedir la normalització del relat hegemònic i construir una línia clara que separi els problemes interns reals d’allò que és vulnerabilitat induïda per bloqueig, sancions i pressions. En context de guerra informacional, la solidaritat sense organització es dilueix; amb organització, es converteix en un front que pot desmuntar narratives, posar el focus en els mecanismes materials de l’asfíxia (finances, logística, assegurances, rutes) i fer visible que la disputa no és només “un govern”, sinó la sobirania d’un projecte polític i el precedent que estableix.
També és important perquè l’Assemblea pot funcionar com a peça d’una política d’aliances més fina, que no es redueixi a afinitats simbòliques. També cal distingir dimensions polítiques, socials, econòmiques i comunicatives en la construcció d’aliances; a Catalunya això es tradueix en teixir vincles amb moviments populars, sindicats, col·lectius antiimperialistes, espais de drets humans i xarxes comunitàries, i fer-ho amb criteri: no només “sumar adhesions”, sinó construir capacitat de maniobra i de resposta quan s’intensifiqui l’ofensiva. En altres paraules, participar-hi és una manera concreta d’evitar que Veneçuela quedi reduïda a un objecte passiu d’interpretació mediàtica i, alhora, d’evitar que aquí s’imposi una lectura única que justifiqui la coerció com si fos inevitable.
Finalment, hi ha un element de coherència política i d’internacionalisme pràctic, hem de remarcar la centralitat de la densitat social, de l’organització popular i de la unitat com a condicions de resistència davant una agressió sistèmica, aquí això pren forma en la capacitat de sostenir una solidaritat que no depengui de pics d’actualitat, sinó d’un treball continuat, amb continuïtat i múscul.
Quina és la situació actual de l’Assemblea Bolivariana, òbviament tenint en compte el que ha passat després de l’agressió de Trump?
La situació actual de l’Assemblea Bolivariana de Catalunya queda marcada per un abans i un després molt nítid arran del salt qualitatiu de l’agressió de Trump del 3 de gener de 2026. Fins ara, l’espai podia funcionar principalment com a àmbit de solidaritat política i de denúncia del bloqueig i la guerra econòmica, tenint en compte altres punts d’inflexió d’ingerències imperialistes al territori veneçolà; després d’aquest episodi, passa a operar en un context on l’imperialisme ja no actua només amb sancions i pressió diplomàtica, sinó amb una arquitectura integrada que combina intervenció directa, control logístic i guerra informacional. Això no és només un canvi d’intensitat, canvia el terreny de joc i obliga l’Assemblea a reubicar-se, perquè el centre del conflicte ja no és “qui governa” formalment, sinó qui controla de facto els vectors estratègics (els fluxos, la logística, els canals financers i el relat) i com s’intenta fabricar una nova normalitat on la sobirania queda reduïda a una administració tutelada.
En aquest escenari, la Bolivariana queda, de facto, en una fase d’exigència política més alta, o es converteix en una eina capaç de disputar el relat i trencar l’aïllament amb continuïtat, o corre el risc de quedar desbordada per la velocitat dels esdeveniments i per la capacitat del centre imperialista d’imposar el relat. La dificultat principal és que la batalla ja no és només informativa, és una batalla de legitimitat, es tracta d’impedir que aquí s’accepti com a normal que es pugui decapitar un govern sobirà i que, a més, el control dels recursos i de la logística es presenti com una qüestió tècnica o jurídica. Dit d’una altra manera, des de la Bolivariana hem de respondre a una guerra híbrida que juga a desorganitzar, fragmentar i confondre; i això ens situa davant la necessitat de reforçar coherència política, capacitat comunicativa i xarxes d’aliances reals, no només afinitats.
Per això, la situació actual és la d’un espai que ha passat de la solidaritat com a gest a la solidaritat com a dispositiu, consolidant-se com a plataforma estable, capaç de coordinar actors diversos i d’incidir en entorns socials i polítics catalans on es construeixen consensos. L’element crític és que, després de l’agressió, la pressió imperial tendeix a convertir-se en condicionament permanent, i aquí el paper des de la Bolivariana és evitar que aquesta permanència es tradueixi en resignació, neutralitat o confusió. El repte, doncs, no és reaccionar a un fet, sinó sostenir una línia política que connecti l’atac directe amb el bloqueig estructural, el control del petroli i la logística i la dimensió tecnopolítica de la guerra contemporània, perquè és en aquesta connexió on es guanya o es perd la comprensió pública del que està passant.
Quins són els actuals objectius i reptes principals?
Els objectius actuals de la Bolivarina, després del salt qualitatiu que implica l’agressió, passen a ser menys testimonials i més estratègics, contribuir a trencar l’aïllament polític i comunicatiu que es vol imposar, disputar la legitimitat del relat hegemònic i convertir la solidaritat en una capacitat sostinguda d’incidència a Catalunya. Això significa, en la pràctica, fixar un marc interpretatiu clar, no estem davant d’un conflicte “intern” explicable només per errors o contradiccions domèstiques, sinó davant d’una arquitectura de coerció, si aquest marc no s’imposa aquí, l’agressió es normalitza, i el que es normalitza no és un episodi, sinó la idea que la sobirania és reversible quan molesta als interessos geopolítics de l’imperialisme.
En paral·lel, un objectiu central és articular aliances sòlides i útils, no només adhesions simbòliques. La clau és construir un teixit que connecti espais militants, sindicats, moviments populars, col·lectius antiimperialistes i entorns acadèmics o culturals, de manera que la solidaritat tingui continuïtat, capacitat d’acció i legitimació social. En aquesta fase, la solidaritat que depèn de cicles mediàtics arriba tard; cal un dispositiu que funcioni amb ritme propi i que sigui capaç de generar contingut, actes, posicionaments i campanyes quan el discurs hegemònic de l’imperialisme intensifica la pressió o canvia de registre.
Això porta als reptes principals, el primer és la guerra del relat: després d’una agressió directa, el centre imperial tendeix a reenquadrar-ho com a “seguretat”, “llei” o “estabilització”, i a reduir el debat a una moralització simplista. La Bolivariana s’hi juga la capacitat de desmuntar aquesta operació i d’explicar, amb criteri i persistència, la dimensió material de l’agressió: control de fluxos, asfíxia financera, obstacles logístics, i com tot plegat impacta vida quotidiana, institucions i cohesió social. Si aquesta dimensió no queda clara, la gent pot acabar interpretant el deteriorament com un “fracàs natural” i no com un efecte de constricció deliberada.
El segon repte és organitzatiu, poder sostenir una estructura estable, amb repartiment de tasques, continuïtat i capacitat de resposta ràpida. En context d’escalada, la pressió informativa i política és constant; si la Bolivariana funciona només per impulsos, es desgasta. Això inclou gestionar tensions internes inevitables. Aquí el repte és unitat operativa: pluralitat sí, però amb línia comuna i objectius compartits.
El tercer repte és la credibilitat pública en un entorn hostil. A Catalunya, com a qualsevol lloc, hi ha saturació informativa, desconfiança i marcs mediàtics molt dominants, així doncs, hem d’evitar dues trampes: d’una banda, parlar només per als convençuts; de l’altra, caure en un llenguatge que soni automàtic o propagandístic i que faciliti la caricatura. La feina és construir un discurs robust, pedagògic i verificable en termes polítics, que sigui comprensible i que connecti amb principis àmpliament defensables: sobirania, dret internacional, oposició a la coerció i a l’ús de la força com a mecanisme de “governança” externa.
Finalment, hi ha el repte de la repressió i la deslegitimació indirecta. Quan un conflicte s’intensifica, acostuma a aparèixer la pressió perquè determinades solidaritats siguin presentades com “sospitoses” per tallar-les. La Bolivarina hem de ser capaces de protegir el nostre espai, cuidar la seguretat política i humana dels participants, i alhora no replegar-se. Això és un equilibri delicat, defensar-se sense perdre iniciativa, i mantenir el pols unitari sense diluir l’orientació.
En síntesi, els objectius són construir incidència real i sostinguda contra la normalització de l’agressió i la tutela; els reptes, guanyar una batalla de legitimitat en un entorn advers, dotar-se d’organització i aliances estables, i resistir la pressió que busca fragmentar, cansar o estigmatitzar la solidaritat.
Com valores les mobilitzacions unitàries creixents?
Les valoro com una expressió d’acumulació de forces que, en el moment actual, és probablement el factor més important per evitar que l’agressió es normalitzi i que el debat quedi segrestat pel relat imperialista. Que no s’hagin acabat i que continuem treballant per una resposta unitària és una dada política de primer ordre, quan l’ofensiva externa és sostinguda i muta d’instruments, la resposta que té capacitat real d’incidir no pot ser només una gran explosió puntual, sinó una seqüència de mobilitzacions i accions que mantinguin ritme, ampliïn base social i consolidin aliances. El creixement unitari implica construir un subjecte col·lectiu que es manté en el temps, que suma i que evita la fragmentació, que és sempre una de les vies preferides per desactivar la solidaritat.
Aquestes mobilitzacions, a més, estan ben orientades perquè no es queden en la dimensió moral o simbòlica, sinó que projecten força cap a dues direccions complementàries. D’una banda, el carrer és el dispositiu de legitimitat, fa visible que hi ha una comunitat política que no accepta la idea que la sobirania sigui reversible per decisió d’un centre imperial, i que rebutja que la coerció es presenti com “necessària”. En un entorn de saturació informativa, aquesta visibilitat sostinguda és clau perquè trenca la sensació d’aïllament i de minorització que sovint imposa el marc mediàtic. D’altra banda, el fet que la pressió al carrer serveixi també per reclamar respostes a escala institucional és el que converteix la mobilització en palanca política. Quan es força institucions, partits, governs locals, sindicats i entitats a posicionar-se, el conflicte deixa de ser “una cosa llunyana” i passa a tenir conseqüències aquí, es desplaça el cost polític de la inacció, i s’obre la possibilitat que la solidaritat es tradueixi en decisions, pronunciaments, mocions, campanyes, cooperació o trencament de complicitats.
El punt fort de la nostra orientació és que el carrer i les institucions no són vies alternatives sinó un sistema intercomunicat. El carrer, sense projecció institucional, corre el risc de convertir-se en catarsi; l’àmbit institucional, sense carrer, tendeix a quedar pres de càlculs i equilibris que acaben en declaracions buides, o declaracions inexistents. Quan les dues dimensions s’alimenten, la solidaritat guanya densitat, pot sostenir-se en el temps, pot ampliar-se i pot defensar-se millor davant ofensives de deslegitimació. Aquesta densitat és especialment important perquè la guerra informacional treballa per despolititzar la solidaritat, admet una solidaritat humanitària abstracta, però intenta aïllar el subjecte polític concret. Precisament per això és rellevant que les mobilitzacions expressin suport al poble veneçolà i als comandaments del govern de la República Bolivariana de Veneçuela segrestats, alhora. Aquesta doble afirmació impedeix la trampa de separar artificialment el poble del seu projecte polític, com si el problema fos només “ajudar” mentre es prepara una tutela o un canvi de règim.
Ara bé, el fet que les mobilitzacions creixin i no s’hagin acabat també implica que el repte principal ja no és “convoquem i sortim”, sinó sostenir l’estratègia. Això vol dir, en primer lloc, mantenir el caràcter unitari amb una línia unitària clara, perquè quan la mobilització creix també creixen les pressions a la dispersió. La unitat, aquí, no és uniformitat; és disciplina compartida sobre objectius essencials, denúncia de l’agressió, el segrest i del bloqueig, defensa del principi de sobirania, suport al poble i al seu govern, i exigència d’implicació institucional. En segon lloc, cal gestionar la continuïtat sense desgast, alternar formats, diversificar espais i transformar el suport en xarxa. La continuïtat no es juga només al carrer, sinó en la capacitat de crear una infraestructura que mantingui el tema viu quan els mitjans el silencien i que reaccioni ràpidament quan hi ha escalada o noves operacions de relat.
Com valores l’agressió imperialista del govern dels EUA?
Es tracta d’una agressió imperialista en el sentit ple del terme, no es tracta únicament d’una suma d’accions puntuals, sinó un mecanisme sostingut i estructural de dominació que combina coerció econòmica, pressió diplomàtica, capacitat militar i control d’informació per reduir la sobirania real d’un altre país. El que la fa especialment greu és que no es limita a castigar una posició política concreta, sinó que pretén condicionar el marge de maniobra de l’Estat afectat de manera permanent, forçant-lo a funcionar dins d’un perímetre de permís extern. I aquesta classe d’agressió opera com una arquitectura integrada: quan una via no funciona (per exemple, la deslegitimació política), s’intensifica una altra (el terrorisme econòmic o logístic), i tot plegat es presenta sota un llenguatge de “seguretat”, “ordre”, “democràcia” o “humanitarisme” que pretén convertir l’excepció en norma.
En aquesta lògica, l’objectiu no és només un hipotètic canvi de govern, sinó un canvi del règim de sobirania. Es tracta de desorganitzar capacitats estatals, erosionar cohesió institucional i social, afavorir fractures internes i construir una situació en què qualsevol sortida econòmica o estabilització quedi subordinada a una tutela externa. Quan la recuperació d’un país depèn del mateix actor que l’ofega, la sobirania deixa de ser un principi i esdevé una concessió condicionada. A més, l’agressió contemporània tendeix a desplaçar-se de la sanció com a paret estrictament financera cap al control pràctic dels fluxos: rutes comercials, assegurances, logística i accessos que fan viable la vida material d’un país. Això és especialment agressiu perquè permet asfixiar sense necessitat d’ocupació formal, no cal “governar” un territori, tampoc cal ocupar-lo, si es poden controlar les seves entrades i sortides i, per tant, la seva capacitat de sostenir l’economia i els serveis bàsics.
També la valoro com una agressió tecnopolítica, el domini ja no és només força o diners, sinó capacitat de veure, anticipar i influir. Quan es combina vigilància persistent, informació i capacitats tecnològiques amb campanyes de relat, es redueix el cost polític d’intervenir i es normalitza la intervenció com si fos una forma d’administració externa. Això rebaixa el llindar de l’escalada perquè permet actuacions més freqüents, més selectives i més opaques, sovint amb una barreja d’instruments estatals i infraestructura privada que dilueix responsabilitats i facilita la impunitat. En el moment en què s’accepta que un centre de poder pugui neutralitzar, substituir o “disciplinar” una direcció política sobirana sota pretextos de seguretat o morals, el sistema internacional entra en una fase on la sobirania es torna reversible quan entra amb xoc amb interessos geoestratègics.
Per tot això, considero que l’agressió és profundament desestabilitzadora i socialment devastadora, perquè converteix la població en objectiu indirecte, l’estrangulament econòmic i logístic deteriora la vida quotidiana, els serveis i la cohesió, i després s’intenta atribuir el col·lapse a causes purament internes per guanyar la batalla de legitimitat. És una manera de fer política internacional que erosiona normes bàsiques, imposa jerarquies i deixa un precedent perillós, que la força i la capacitat de coerció poden substituir el dret i la igualtat sobirana quan hi ha recursos, corredors o alineaments en joc.
Com és la col·laboració amb la Joventut del Partit Socialista Unificat de Veneçuela?
La col·laboració amb la Joventut del Partit Socialista Unificat de Veneçuela, des de la Joventut Comunista de Catalunya, la descriuria com una relació política estable, de confiança i de treball continuat, no com un vincle esporàdic que s’activa només quan hi ha una crisi o una convocatòria puntual. El fet que estiguem en contacte constant i que hi hagi treball conjunt fa que aquesta relació sigui especialment valuosa en el context actual, perquè permet coordinar criteris, compartir lectura política i ajustar la resposta amb rapidesa quan l’agressió i la guerra informacional canvien de ritme o de forma. És una col·laboració que, més que sumar “adhesions”, construeix capacitat, dona continuïtat, coherència i una base organitzada per convertir la solidaritat en acció sostinguda.
Aquesta relació es concreta ara d’una manera molt visible amb la preparació del Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants a Caracas, previst del 24 al 31 de juliol de 2026. En la pràctica, això ens dona un eix de treball estable i amb calendari, que ordena el contacte i el fa encara més productiu, no es tracta només d’estar al dia del que passa, sinó d’organitzar conjuntament una resposta internacionalista amb objectius tangibles. D’una banda, per a nosaltres implica preparar la participació catalana amb criteri polític, qui hi va, amb quina orientació, amb quins continguts i quina feina prèvia i posterior. De l’altra, en coordinació amb la joventut veneçolana, ajuda a fer que el Festival no sigui només un esdeveniment, sinó una plataforma per reforçar solidaritat, trencar aïllaments i disputar relat en clau antiimperialista, que és precisament una de les batalles centrals en aquest moment.
En aquest marc, el treball conjunt acostuma a tenir dues cares inseparables. Una és la de la coordinació política i comunicativa: acordar missatges que siguin útils aquí per combatre la normalització de l’agressió i, alhora, evitar que la solidaritat quedi reduïda a un gest humanitari despolititzat. Quan treballem colze a colze, és més fàcil explicar el fil complet, l’ofensiva externa no és una “notícia”, és una estructura de pressió que busca condicionar sobirania; i la resposta internacionalista no és una opinió, és una eina concreta per trencar l’aïllament i elevar el cost polític de l’agressió. L’altra cara és la dimensió organitzativa: materials, convocatòries, agendes, intercanvis, preparació de delegacions, i tota la logística política perquè la participació al Festival sigui una peça més d’una campanya sostinguda i no un punt final.
A més, el Festival ens dona una oportunitat estratègica, una delegació juvenil ben preparada i un treball previ seriós permeten tornar amb legitimitat i contingut per reforçar aquí la pressió social i també l’exigència institucional, però amb un relat reforçat per l’experiència directa i per una relació política viva amb la joventut veneçolana. I al revés, la pressió i el suport que construïm aquí alimenten el Festival com a espai internacional, perquè no hi arribem a escoltar, sinó a portar solidaritat organitzada.
En síntesi, la col·laboració és camaraderia, però també és estratègica perquè combina tres coses que ara són imprescindibles: continuïtat (contacte constant), coordinació (treball conjunt amb objectius compartits) i legitimitat política (solidaritat construïda amb el subjecte que resisteix, no sobre ell). Això ens permet sostenir una solidaritat que no depèn de l’actualitat, que té direcció i que pot créixer en capacitat a mesura que s’intensifica el conflicte.
