L’adolescència contemporània sembla transcórrer en un estat d’alerta permanent. Ansietat sense objecte, tristor, autolesions i pensaments suïcides formen part del paisatge emocional d’una generació atrapada en la gran paradoxa de viure hiperconnectada a les xarxes socials i alhora extraordinàriament desconnectada de si mateixa.
La crisi actual de salut mental adolescent no és un fenomen aïllat ni individual, és el símptoma d’un malestar social més profund.
Les dades confirmen el que educadors, famílies i professionals de la salut hem observat des de fa anys. Al nostre país, el 40% dels adolescents reconeix patir malestar emocional. Un malestar que té també una perspectiva de gènere, perquè són les noies les que més el pateixen. A Catalunya, els trastorns de salut mental en el jovent s’han duplicat en poc més d’una dècada. Hi ha una dada especialment esfereïdora: el suïcidi és ja una de les principals causes de mort entre joves de 15 a 29 anys. Una realitat que durant molt de temps va romandre invisibilitzada. Mai com ara tants adolescents havien verbalitzat sentir-se tan malament durant tant de temps.
Aquesta és una realitat que ens interpel·la directament. Alguna cosa no funciona bé quan som incapaços de protegir a la part més fràgil de la nostra societat. El sistema falla quan és incapaç de cuidar el seu futur. Perquè la crisi de salut mental en l’adolescència és, segons la nostra opinió, una qüestió sistèmica i per comprendre-la i donar resposta no podem fer anàlisis esbiaixades ni fragmentades.
El període vital de l’adolescència és per definició un període de crisi. L’adolescent en la recerca de la seva identitat entra en crisi amb si mateix i amb els seus models de referència com ara la família, i busca nous referents que puguin simbolitzar la ruptura a la qual s’aboquen. Això genera per se un profund malestar amb sentiments contradictoris cap a si mateix i cap als seus progenitors, de qui necessita ara agafar distància per trobar-se a si mateix. L’adolescència acostuma a ser una etapa en la qual el grup d’iguals substitueix a la família com a unitat bàsica de socialització.
Les xarxes socials no expliquen per si mateixes aquesta crisi, però actuen com un potent amplificador del malestar. Com a gran producte cultural del nou capitalisme digital, les xarxes socials fan més complex aquest procés de socialització. Operen com un objecte difús d’identificació i contraidentificació que substitueix en part el rol contenidor del grup d’iguals i impedeix el fantasieig necessari per a la recerca de la identitat pròpia. La comparació constant, l’exposició al judici de l’altre i la necessitat de validació generen una pressió emocional constant difícil de sostenir en una etapa vital marcada per la construcció de la identitat.
En aquest sentit, estudis recents relacionen l’ús intensiu de plataformes digitals amb nivells més alts d’ansietat, depressió, insatisfacció amb el propi cos i problemes de son. El problema no és només quant de temps es passa a les xarxes sinó el tipus de vincle que s’estableix en elles. Una relació que actua com a un succedani del vincle que tradicionalment s’estableix en el grup d’iguals, on es proposa una vinculació adhesiva i acrítica sense espai per a l’elaboració pròpia, i en el qual la imatge substitueix a la paraula, i per tant al pensament. La conseqüència ja la coneixem, sense pensament no hi ha capacitat real de simbolitzar el malestar, única sortida real a la crisi d’aquesta etapa que resulta de la construcció dialèctica de la identitat i, per tant, de la personalitat.
Si aprofundim una mica més en la idea de la causa sistèmica que hi ha darrere del malestar emocional adolescent, podem afirmar que l’augment del patiment psíquic juvenil ha de ser llegit també com a una conseqüència del capitalisme digital. Les grans plataformes funcionen sota una lògica de mercat basat en la captura de l’atenció i l’explotació de les dades personals. Com ens mostra el documental El dilema de las redes sociales, al sistema capitalista actual la fragilitat emocional es converteix en una unitat de negoci.
La psicoanalista i escriptora Lola López Mondéjar al seu assaig Sin relato aporta una visió especialment rellevant per a comprendre aquesta crisi. L’autora sosté que vivim un empobriment dels relats personals i col·lectius. “Cuando no hay relato, el sufrimiento no encuentra cauce simbólico y se expresa en el cuerpo”. En els adolescents, aquest buit narratiu es tradueix amb molta freqüència en símptomes d’ansietat, autolesions o conductes de risc. La dificultat per a posar paraules al que ens passa, per a narrar-nos a nosaltres mateixos, deixa a molts adolescents atrapats en un malestar difús, sense nom i sense sentit. Això és el que veiem habitualment en la clínica, implicant un treball terapèutic que té a veure en la construcció d’aquest relat, ajudant a desenvolupar curosament la capacitat simbòlica.
Què fem amb tot això? Abordar la salut mental adolescent exigeix una resposta col·lectiva, sistèmica. La xarxa pública catalana està completament desbordada, sense capacitat per atendre l’increment de casos amb el consegüent desgast dels professionals que hi treballen. Molt sovint, la manca de recursos per proposar programes integrals per abordar el patiment de l’adolescent és substituïda per la medicalització del malestar, que es converteix en l’únic recurs per tractar de contenir-lo.
Cal reforçar, sense dubte, amb més recursos econòmics els serveis públics d’atenció a la salut mental, incorporant la psicoteràpia en la cartera de serveis dels CSMIJ, actualment relegada a l’atenció privada. Però també cal millorar els programes preventius als centres educatius, promovent l’alfabetització digital crítica que permeti als adolescents comprendre i qüestionar les lògiques que governen el món digital.
I més enllà és urgent fer una anàlisi política de les causes que provoquen aquesta situació i que obliguen a una resposta política. Després de dècades de neoliberalisme, tenim una societat cada vegada més fragmentada i desconnectada, on han anat desapareixent els espais de vinculació i contenció que tradicionalment ocupaven les famílies extenses, el grup d’iguals i les xarxes informals comunitàries que han estat progressivament substituïts per les xarxes socials, l’algoritme economicista que liquida la identitat personal i col·lectiva i ens posa al servei d’una lògica econòmica que ha reduït, en nom de la llibertat, l’individu a un simple client i alhora, esclau de si mateix.
ReferènciesEl País: reportajes y análisis sobre salud mental adolescente y redes sociales.
– Observatorio Social de la Fundación “la Caixa”.
– Estudio HBSC (Health Behaviour in School-aged Children).
– UNICEF España: informes sobre bienestar emocional juvenil.
– Sala, A. et al. (2024). *Social Media Use and Adolescents’ Mental Health*. Computers in Human Behavior Reports.
– Azem, L. et al. (2023). *Social Media Use and Depression in Adolescents*. Behavioral Sciences.
– López Mondéjar, L. (2022). *Sin relato. Atrofia de la capacidad narrativa y crisis de la subjetividad*. Anagrama.
– Documental: *El dilema de las redes sociales*.
