Durant el mes de novembre s’ha celebrat el Dia Internacional de les Persones Cuidadores. Es tracta d’una tasca d’un enorme valor social i, des de Realitat, volem reivindicar-la i denunciar les injustícies existents en el sector. Per fer-ho, conversem amb Elisa Obispo, treballadora en una residència d’atenció sociosanitària.
P – Ens pots explicar en què consisteix la teva feina en el dia a dia?
R – La feina diària en una residència consisteix a ajudar els usuaris en totes les activitats bàsiques de la vida diària. Cal supervisar-los des que s’aixequen: l’esmorzar, la presa de medicació, les dutxes, la vestimenta…
En el cas de les persones totalment dependents, tot es complica. Són persones amb moltes limitacions, tant físiques com cognitives, i la feina també requereix una part psicològica: sobretot intentar entendre’ls, perquè molts ja no es poden comunicar ni expressar. En aquests casos, la higiene, l’alimentació i la medicació han de ser més curoses i personalitzades.
P – Volem posar en valor una feina essencial. Per què és tan important?
R – En primer lloc, cal tenir molta passió i una enorme vocació de servei, sabent en tot moment que en la nostra feina cal fer un gran esforç físic i mental.
A més, s’ha de tenir en compte que no només ajudes una persona gran, sinó que també dones suport a la família. L’ingrés en una residència afecta els familiars, que sovint senten culpa per no poder fer-se’n càrrec. Sembla que “guanyen temps”, però emocionalment solen patir la pèrdua del contacte quotidià.
P – Les persones cuidadores sou professionals amb formació específica. Quina és aquesta formació?
R – Per treballar en una residència s’exigeix un certificat oficial avalat per la Generalitat. És la formació sociosanitària, impartida per empreses privades, el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya) o algunes fundacions. És important que aquesta preparació sigui adequada per a les persones que volem treballar en aquest àmbit.
P – Parlem de les condicions laborals. Falta personal i els salaris són molt baixos per a l’esforç que feu. Com viviu aquesta situació?
R – Les persones de suport sociosanitari cobrem un salari molt baix. Segons conveni, guanyem uns 1.250 euros al mes. És injust, sobretot tenint en compte la importància de la feina i l’enorme desgast físic i mental que suposa.
A més, falta personal. Hi ha llistes d’espera d’usuaris i necessitem més mans. Però molta gent no vol treballar en això: saben que és una feina dura en tots els sentits, i el salari no compensa.
P – La teva feina està exercida majoritàriament per dones estrangeres?
R – Sí. La majoria som dones estrangeres, sobretot llatinoamericanes. També hi ha algun cas aïllat d’altres països. A la meva residència, si som vint-i-cinc persones, un 90% som estrangeres.
Homes n’hi ha pocs, sobretot fisioterapeutes, personal d’animació i alguns auxiliars. Al meu entendre, hi hauria d’haver més homes, perquè amb usuaris molt dependents es necessita força física, tot i que disposem d’eines com grues o tècniques de mobilització.
P – UGT i CC.OO han signat el conveni sectorial de Catalunya, però continua sent un sector precaritzat i amb baixa afiliació sindical. A què es deu?
R – Tenim moltes disconformitats, però molta gent el que vol és treballar i cobrir les despeses de cada mes. A vegades deixem de banda les reivindicacions laborals. En empreses privades tampoc no interessa que “s’alteri el galliner”.
Però no és només por: falta unió, consciència col·lectiva i donar-nos suport entre nosaltres. També influeix el desconeixement dels nostres drets. Venim d’altres cultures laborals i no sempre coneixem bé com funciona aquí.
Tenim poca informació i els problemes laborals es resolen directament amb l’empresa. Hi ha poca presència sindical, tot i que alguns centres sí que tenen comitè d’empresa A la nostra empresa, l’única informació que rebem és la que ens proporcionen els cursos sobre salut laboral o prevenció de riscos, però res més.
P – Parlem dels torns que feu a la feina. Com afecten la conciliació?
R – Cada residència té els seus horaris. En el meu cas faig setmana curta i setmana llarga, amb jornades de 12 hores. Tenim una hora per dinar, 20 minuts per esmorzar i uns 20 minuts per a berenar, tot i que moltes vegades ni tan sols podem fer aquestes pauses per la càrrega de feina.
Assumim aquesta situació per responsabilitat: no treballem en producció, sinó en atenció directa a persones. I tot i que la idea de la formació és oferir una atenció personalitzada, això és molt difícil sense prou personal. Les persones grans necessiten més que higiene, menjar o medicació: necessiten atenció humana, fins i tot quan semblen absents per Parkinson o demència.
P – La càrrega de feina us afecta emocionalment?
R – Molt. Sobretot el cansament físic. És una feina desgastant. Moltes companyes tenen problemes de columna o d’ossos. La majoria no dura més d’un any. És estrany trobar algú que hi porti molts anys. Jo mateixa tinc tendinitis a la mà esquerra, i alguna companya s’ha lesionat intentant evitar que un usuari caigués.
P – Què caldria fer per millorar la situació del sector i reivindicar-lo com una tasca essencial?
R – El primer: més personal i millors salaris. Això és clau.
La formació també és important: et dona pautes per treballar bé i influeix en la qualitat del servei. De vegades falten continguts essencials, com el tracte psicològic als usuaris, i és fonamental saber treballar en equip.
Ara mateix sembla que l’important és “treure el títol” perquè falta molta gent. Els centres formatius reben finançament del SOC i els interessa tenir molts alumnes. En algunes fundacions la formació és millor i en certs casos representen un bon lloc per obtenir el certificat.
P – Coneixes algun país amb un model d’èxit en aquest terreny?
R – Als països nòrdics hi ha molta inversió. Al curs ens van explicar que el model a imitar és el seu. Allà no es treballa només amb grans residències: existeixen apartaments compartits per grups de cinc persones, amb un cuidador per a cada unitat petita. I el sector públic juga un paper fonamental.
A Catalunya, en canvi, hi ha poques places públiques. La majoria de residències són privades, i això repercuteix en els usuaris. Qui té diners s’ho pot permetre; en altres països és un servei gratuït. A la meva residència, almenys, les instal·lacions estan molt ben cuidades.
