El govern de coalició d’Alemanya, format pels democratacristians (CDU/CSU) i els socialdemòcrates (SPD), va començar amb un cop financer d’efecte. Amb l’ajuda dels Verds, va aprovar un paquet d’endeutament de milers de milions d’euros. Berlín va crear un fons especial d’infraestructura de 500.000 milions d’euros, va eximir la despesa militar del fre del deute i va permetre als estats federats assumir una quantitat limitada de nou deute. Així, el govern de Merz va generar el marge necessari per finançar els grans objectius de la gran coalició: inversions en infraestructura, augment de la despesa militar, assegurament dels nivells de les pensions de jubilació, pensions per a mares, reducció de l’IVA en el sector de la restauració i augment de les desgravacions fiscals per desplaçament laboral.
Després, la gran coalició va revisar la normativa d’amortitzacions, va concedir exempcions fiscals a les empreses i va reduir els costos energètics. D’aquesta manera Berlín vol tornar a posar en marxa els motors del creixement, però fins ara no ha estat un èxit rotund. Si els incentius a la inversió no funcionen perquè la demanda de béns i serveis és feble, l’únic que creixerà com a resultat de la pèrdua d’ingressos fiscals serà el deute públic.
Pel que fa al mercat laboral i la política social, els socis de coalició van acordar una Llei Federal de Compliment dels Convenis Col·lectius (Bundestariftreuegesetz), drets d’accés digital per als sindicats, un límit de 20 quilos per a les entregues de paquets i una responsabilitat subsidiària per als serveis de missatgeria exprés. El nivell de les pensions de jubilació quedarà fixat al 48 % fins al 2031, i les pensions continuaran pagant-se íntegrament després de 45 anys de cotització a l’assegurança sanitària. La coalició també pretén reforçar els sistemes de pensions complementàries d’empresa.
Totes aquestes mesures poden millorar les condicions de vida dels treballadors. L’empremta socialdemòcrata en l’acord de coalició és aquí clarament visible.
En canvi, el govern de Merz ha adoptat una actitud contrària als interessos laborals pel que fa a les hores de treball i les prestacions d’atur. La gran coalició vol rebaixar la Llei de Temps de Treball, oferir incentius fiscals per a les hores extres i introduir retallades en les prestacions d’atur.
L’abolició prevista de la jornada laboral de vuit hores, en favor d’un límit setmanal d’hores, constitueix un atac contra una de les conquestes més grans del moviment obrer. En el futur, les empreses podrien obligar repartidors, personal sanitari i de neteja a treballar fins a 13 hores al dia. Els empleats tindrien, així, menys temps per descansar, per a la família i per a la vida privada. Les jornades excessivament llargues també augmentarien significativament el risc de malalties mentals, dolors físics i accidents laborals.
Les prestacions d’atur van ser en el seu moment una gran conquesta de l’estat del benestar. Ara la gran coalició intenta fer retrocedir el sistema actual d’ajuts per desocupació (Bürgergeld) cap al model anterior, conegut com a Hartz IV. El canceller Merz espera estalviar cinc mil milions d’euros en prestacions bàsiques de seguretat social. (1) Per aconseguir-ho, s’incrementaran les sancions, es reduiran les exempcions patrimonials i es reintroduirà el principi de Vermittlungsvorrang, segons el qual les persones desocupades hauran d’acceptar qualsevol feina, per dolenta o inapropiada que sigui. Això debilita el poder negociador dels treballadors i incrementa la pressió a la baixa sobre els salaris.
Hi ha un fort conflicte entre la CDU/CSU i l’SPD sobre el futur de la seguretat social. Les qüestions crucials de finançament de les pensions públiques, l’assegurança sanitària i l’atenció mèdica encara no s’han resolt. Diverses “comissions de l’estat del benestar” han rebut l’encàrrec de trobar-hi solucions.
A l’estiu, la CDU/CSU va anunciar una “tardor de reformes”. El canceller Friedrich Merz afirma que l’estat del benestar ja no és sostenible. El secretari de la CDU, Carsten Linnemann, i el líder del grup parlamentari de la CDU/CSU al Bundestag, Jens Spahn, reclamen “reformes estructurals”, és a dir, el desmantellament progressiu de l’estat del benestar. Les cotitzacions socials i les transferències federals s’haurien de limitar i reduir en el futur. Les prestacions socials es restringirien mitjançant un augment de l’edat de jubilació, majors contribucions dels empleats i un límit màxim en els pagaments de l’assegurança sanitària.
L’SPD s’oposa a aquests plans i defensa augmentar els ingressos de l’estat del benestar mitjançant impostos més elevats sobre les grans rendes i el patrimoni. Tot i això, és incert quant temps podrà resistir el soci menor de la coalició davant les retallades socials. El ministre de Finances, Lars Klingbeil, ja ha demanat als seus companys de gabinet que presentin recomanacions concretes de retallades per al pressupost del 2027, per evitar un dèficit de 30.000 milions d’euros. En el pitjor dels casos, ja s’entreveu una “Agenda 2030”, reminiscent dels atacs a la despesa social del govern socialdemòcrata de principis dels 2000, amb fortes retallades en la protecció laboral i el benestar.
Un pressupost arriscat
Actualment, el Bundestag delibera sobre el pressupost de la gran coalició. Els representants del poble decideixen quants diners pot gastar el govern i en què. D’aquesta manera, el Parlament alemany determina el rumb que prendrà l’executiu. El futur de l’estat del benestar, la defensa del territori nacional, la infraestructura del país i l’adaptació d’Alemanya al canvi climàtic depenen ara de la situació financera nacional.
El pressupost del govern de Merz serà d’uns 520.000 milions d’euros l’any vinent. Durant els pròxims quatre anys, es preveu que la despesa nacional augmenti en més de 50.000 milions. L’increment de la despesa es destinarà sobretot a defensa i infraestructura. La gran coalició quadruplicarà el pressupost de defensa fins a 153.000 milions d’euros el 2029. Fa només deu anys, Merkel i Von der Leyen destinaven tan sols 38.000 milions a l’exèrcit. A més, Klingbeil vol invertir uns 120.000 milions d’euros en carreteres, guarderies, escoles, hospitals, habitatge i internet. Un nou rècord!
El ministeri de finances federal sufraga aquest augment de la despesa amb crèdit —els ingressos fiscals no n’hi arribaran per cobrir-lo. Ans al contrari: la gran coalició ha concedit milions en reduccions fiscals a les empreses per estimular el creixement, reduint així els ingressos de l’Estat. El forat pressupostari es calcula que arribarà a un màxim històric de 172.000 milions d’euros el 2029.
Els socis de coalició discrepen sobre com tapar aquest forat. El ministre socialdemòcrata confia en el creixement, més llocs de treball i una bona recaptació fiscal. També vol augmentar els impostos als superrics. Merz, Reiche, Linnemann i companyia, en canvi, volen retallar els serveis socials —prestacions d’atur, ajuts al lloguer, suport als refugiats, etc.— i s’oposen rotundament a qualsevol increment d’impostos.
El camí és clar: com que la CDU/CSU vol protegir la riquesa privada de la fiscalitat, només un boom econòmic pot permetre assolir els objectius de la gran coalició. Però si aquest boom no arriba, el que avui s’anomena “ministre d’inversions” haurà de convertir-se en un “comissari d’austeritat”. Això seria tòxic per a l’SPD. I, tanmateix, Klingbeil i Pistorius prometien recentment “armes i mantega”. Podria ser aquest un punt de conflicte dins del govern de coalició?
La direcció de l’SPD ha declarat repetidament que l’augment de la despesa militar no serà a costa de l’estat del benestar ni de la política climàtica. Això s’inscriu plenament en la tradició del president nord-americà Lyndon B. Johnson. El successor de John F. Kennedy va incrementar la despesa militar per la guerra del Vietnam mentre intentava combatre la pobresa amb els seus programes de la Gran Societat. Johnson va oferir “armes i mantega”. Però la història no es repeteix. O, si ho fa, només com a tragèdia o com a farsa.
Rearmament militar a crèdit
L’atac de Putin contra Ucraïna va desencadenar una espiral mundial de rearmament. La despesa militar de l’OTAN ascendeix actualment a 1,3 bilions d’euros, més de la meitat de tota la despesa militar mundial. El nou objectiu del 5 % de l’aliança militar transatlàntica farà que la despesa de defensa dels 32 estats membres arribi als 11,5 bilions d’euros l’any 2035.
Mentrestant, Alemanya fa ploure diners sobre les seves forces armades (la Bundeswehr) i sobre els fabricants d’armes. El país ja té el quart pressupost de defensa més gran del món, però encara hi ha marge per créixer.
El compromís de Merz d’augmentar el pressupost militar fins al 5 % del PIB per al 2035 implicarà una despesa anual de 215.000 milions d’euros —més del que actualment es destina a relacions laborals i serveis socials. La gran coalició pagarà aquesta febre de compres caqui amb la seva targeta de crèdit.
Ara la coalició pot finançar amb crèdit tota la despesa militar que superi l’1 % del PIB. O, en paraules de Friedrich Merz: «el que calgui». Tot i això, no s’ha elaborat cap planificació detallada sobre les necessitats concretes d’aquestes noves «joguines de guerra».
La despesa militar addicional finançada amb crèdit podria arribar a 1,5 bilions d’euros durant els pròxims deu anys. La Bundeswehr també rebrà 100.000 milions d’euros del fons especial de defensa.
A més, el fons d’infraestructura de 500.000 milions d’euros facilitarà inversions en infraestructura física i social. Aquestes inversions també poden —i haurien— de seguir una lògica militar, destinant-se a ponts i carreteres blindats, clíniques militars i serveis d’emergència.
Financerament, sufragar amb crèdit la despesa militar i d’infraestructura suposa un canvi de paradigma per a Alemanya. Durant dècades, el deute s’havia considerat una pràctica perversa. Ara, Merz i Klingbeil poden utilitzar les seves targetes de crèdit per evitar que les dures lluites de redistribució posin en perill els esforços per ampliar l’exèrcit. Augmentar l’IVA o retallar pensions per finançar nous tancs i avions de combat seria extremadament impopular.
Pot el rearmament impulsar el creixement?
Els economistes debaten actualment quins efectes tindrà sobre el creixement l’augment de la despesa militar. El nou keynesianisme militar crearà un nou miracle econòmic tenyit de caqui?
La despesa militar no és una inversió que generi rendiments futurs. Els béns militars són capital mort. Des del punt de vista econòmic, la despesa militar és simplement consum estatal. Aquestes despeses improductives també desvien recursos —experts, capital, sòl— d’usos productius, cosa que frena la dinàmica econòmica a mitjà termini. Així i tot, la despesa militar pot estimular l’economia a curt termini, però només si les noves armes es produeixen i s’adquireixen dins del país. A més dels fabricants d’armes, l’augment de la despesa beneficiaria la indústria metal·lúrgica, el comerç i les empreses de transport i logística. Actualment, Alemanya compta amb 230 empreses d’armament amb uns 70.000 treballadors, una xifra que podria créixer dràsticament en el futur.
Un estudi recent de l’Institut Kiel per a l’Economia Mundial, d’orientació liberal, afirma que augmentar la despesa militar dels membres de la UE del 2 % al 3,5 % del PIB comportaria un creixement anual d’entre el 0,9 i l’1,5%. El multiplicador de la despesa en armament se situaria, segons l’estudi, entre 0,6 i 1,5. En altres paraules: cada euro gastat per l’Estat en rearmament augmentaria la producció econòmica interna entre 60 cèntims i 1,50 euros. En comparació, el multiplicador de la inversió en infraestructura és d’aproximadament 1,5, i el de la despesa en educació, al voltant de 3.
L’Institut de l’Economia Alemanya (Institut der Deutschen Wirtschaft, IW), proper a la indústria, calcula que el govern de Merz mobilitzarà 400.000 milions d’euros addicionals fins al 2028 gràcies a les excepcions al fre del deute. Aquest impuls de la demanda a curt termini suposadament provocaria un augment del PIB real del 5,4%. Tot i això, la dinàmica econòmica s’esvairia després: segons l’IW, l’augment de la despesa militar deixaria de contribuir al creixement a partir del 2029.
A mitjà termini, l’economia també podria beneficiar-se dels efectes de difusió de la indústria armamentista. La recerca militar d’alta tecnologia pot transferir-se a altres sectors civils, augmentant la productivitat general. El complex militar-industrial dels Estats Units és conegut per haver estat el bressol d’invents com internet o el GPS. Un 16% de la despesa militar de Washington es destina a recerca i desenvolupament, mentre que a la UE aquest percentatge és només del 4,5%. Segons aquesta lògica, més recerca militar hauria d’incrementar la productivitat de la indústria privada.
Cal recordar que molts dels economistes liberals que ara afirmen que finançar el rearmament amb crèdit pot crear un boom econòmic, fins fa poc criticaven durament qualsevol programa de creixement finançat amb deute públic. Argumentaven que la despesa estatal a crèdit només desplaçava la inversió privada i generava efectes efímers. El suposat “gir històric” va, doncs, acompanyat també d’un gir ideològic.
Els economistes keynesians Tom Krebs i Patrick Kaczmarczyk tenen una visió diferent sobre l’impacte del rearmament. Calculen un multiplicador fiscal molt baix, entre 0 i 0,5, i argumenten que, a curt termini, a causa de la limitada competència i la saturació de la capacitat productiva, un augment de la despesa militar només faria créixer la inflació i els beneficis dels fabricants d’armes.
En la indústria armamentista, la paraula “competència” és tabú. El sector està marcat per una forta concentració oligàrquica i centralització. El nombre mitjà d’ofertes per licitació en defensa i seguretat va passar de més de set el 2009 a menys de dues el 2017. Gairebé la meitat del fons especial de defensa va a parar a Rheinmetall, el principal fabricant d’armes d’Alemanya. El poder de mercat d’aquests pocs grans fabricants els permet fixar els preus al seu gust. Segons un informe intern de la indústria, 11 dels 13 principals projectes armamentistes superen el pressupost previst, amb sobrecostos d’uns 13.000 milions d’euros en total.
No és estrany, doncs, que els beneficis de Rheinmetall, Hensoldt, Diehl i companyia s’hagin disparat. El marge net de Rheinmetall ha pujat fins al 7%, i el d’Hensoldt AG oscil·la entre el 3 i el 5% i segueix creixent. El rendiment del capital propi de les dues empreses se situa entre el 10 i el 20%. Els dividends per als accionistes de Rheinmetall i Hensoldt s’han quadruplicat entre 2020 i 2024. Les accions de Rheinmetall han passat de 74 a més de 1.900 euros, i les d’Hensoldt AG de 12 a 100 euros.
A més, l’impacte econòmic de la despesa pública addicional es redueix si els contractes s’adjudiquen principalment a empreses estrangeres. Gairebé el 80 % dels contractes d’armament europeus són coberts per empreses no comunitàries. Bona notícia per a Lockheed Martin, Northrop Grumman o Boeing, però cap estímul per al creixement a Alemanya o la UE.
També és evident que l’expansió de la indústria armamentista pot agreujar l’escassetat de mà d’obra en altres sectors. Alhora, el boom d’ocupació en aquesta indústria intensiva en capital no és prou gran per compensar la crisi de vendes i de reconversió del sector de l’automòbil. (2)
En resum, la rendibilitat econòmica global de la despesa militar és molt baixa. El rearmament no és un motor de creixement.
El rearmament tensiona les finances públiques
El rearmament a crèdit pot convertir-se en una càrrega greu per a les finances públiques. Finançar el rearmament amb deute incrementa inicialment els futurs pagaments d’aquest. Actualment, l’Estat paga uns 30.000 milions d’euros en interessos, una xifra que es preveu que es dobli en quatre anys.
El servei del deute també comporta amortitzacions. Els deutes antics poden refinançar-se amb nous deutes, de manera que l’Estat no necessàriament ha de retornar tot el crèdit. Així i tot, el govern de Merz vol amortitzar els préstecs d’emergència i els fons especials.
Ja s’han redactat plans detallats d’amortització. Els préstecs contra la COVID-19, per un total de 335.000 milions d’euros, començaran a retornar-se el 2028. L’amortització del fons especial de defensa de 100.000 milions començarà el 2031, i el primer pagament del fons d’infraestructura de 500.000 milions començarà el 2037 —o, a tot tardar, el 2044. Amb els interessos, el cost total s’acostarà a una suma de dotze xifres.
Destinar 100.000 milions anuals al servei del deute no ha de limitar necessàriament la capacitat d’acció de l’Estat. Les inversions i el consum finançats amb deute poden dinamitzar l’economia, ja que un producte social més gran genera més ingressos fiscals. Si l’economia creix, la despesa militar i el servei del deute no perjudicaran els serveis socials. Això requeriria, però, un creixement real mitjà d’almenys un 2%.
Si, per contra, l’activitat econòmica continua estancada, cada euro gastat en tancs, munició, avions de combat, interessos i amortitzacions s’haurà de restar de la cura infantil, els hospitals, la sanitat, l’habitatge assequible i les xarxes d’energia o de tren. Alhora, es reduirà el marge per a millores salarials en la funció pública.
Actualment no es preveu cap gran repunt econòmic. Els analistes auguren estancament per al 2025. Per a l’any vinent, s’espera una recuperació modesta —entre l’1% i l’1,7% de creixement real— no per la despesa militar, sinó per l’augment de la inversió pública en infraestructures. Així i tot, les previsions de recuperació continuen sent incertes a causa de la situació geopolítica.
El futur de l’estat del benestar
Independentment de la situació econòmica, les necessitats socials augmentaran en els anys vinents. L’envelliment de la població, la proliferació de feines precàries i mal pagades, la pobresa infantil, l’escassetat d’habitatge, la creixent demanda de serveis de cura i la dimensió social de la transició ecològica exigeixen un estat del benestar més gran, no més petit.
Les institucions de seguretat social necessiten més recursos per mantenir els serveis actuals. Això implica augmentar significativament les cotitzacions i/o el finançament federal. A més, si es volen millors garanties davant els grans riscos —pensions més altes, cobertura sanitària completa, més personal i millor pagat en salut i serveis socials—, les necessitats financeres seguiran creixent.
Però l’estat del benestar és molt més que la seguretat social. Superar el dèficit d’inversió en infraestructura social i física requerirà una inversió mitjana anual de desenes de milers de milions d’euros. Tot i que el fons especial d’infraestructura hi pot ajudar, els 500.000 milions previstos (100.000 per al fons d’adaptació climàtica i 100.000 per als estats federats en dotze anys) són insuficients. Només els estats i municipis acumulen necessitats d’inversió per valor de més de 216.000 milions d’euros.
Les llars d’infants, escoles, universitats, hospitals i residències també necessiten més personal. Els hospitals i l’atenció a la gent gran tenen mancances de més de 100.000 treballadors cadascun. L’educació infantil i la cura necessitaran aviat 190.000 professionals més, i la funció pública ja pateix un dèficit de més de 300.000 persones. Per tant, la despesa en personal i materials també haurà d’augmentar en desenes de milers de milions anuals.
A mesura que augmenten les demandes socials, els recursos per ampliar els serveis públics i la seguretat social seran insuficients sense una economia dinàmica i una fiscalitat més justa. L’increment de la despesa militar i del servei del deute amenaça d’agreujar encara més les dificultats financeres de l’estat del benestar.
Els conflictes de redistribució pels escassos recursos pressupostaris ja s’estan intensificant. La lluita de classes des de dalt ha començat. Les associacions empresarials volen fer miques l’estat del benestar: proposen limitar les cotitzacions, eliminar garanties de prestacions, abolir la jubilació als 63 i augmentar encara més l’edat de jubilació. Alhora, la BDA (Confederació d’Associacions d’Empresaris Alemanys), la BDI (Federació d’Indústries Alemanyes) i la CDU/CSU rebutgen impostos més alts sobre les grans rendes i patrimonis, així com impostos extraordinaris sobre els beneficis de les empreses armamentistes.
Els sindicats, les organitzacions socials i ecologistes, els moviments socials i els partits progressistes han de preparar-se per a aquest gran conflicte social, per poder mobilitzar massivament la població davant les lluites defensives que s’apropen.
Els sindicats no volen que l’exèrcit sigui un pou sense fons. Els diners que avui es destinen al rearmament faltaran demà per a una educació de qualitat, per a la seguretat social i per a la lluita contra el canvi climàtic. Sense un fort impuls econòmic i una política fiscal justa, les retallades pressupostàries i el desmantellament dels serveis socials ja s’albiren a l’horitzó. En lloc d’armes i mantega, només hi haurà armes. I això és el que cal evitar.
Notes
[1] L’explosió suposada de la despesa social mai no va tenir lloc. Els costos de les prestacions d’atur sí que van augmentar fins a més de 50.000 milions d’euros, però les xifres absolutes no són significatives si no es consideren en relació amb el rendiment econòmic d’una economia. En percentatge del PIB, la despesa en prestacions d’atur i seguretat social ha caigut del 2,8% a l’1,7% durant els darrers vint anys.
[2] La indústria automobilística alemanya ocupa actualment unes 770.000 persones. Una de cada cinc feines està amenaçada per la transformació estructural.
Traducció de “Rosa Luxemburg Stiftung”:
https://www.rosalux.de/en/news/id/53810/guns-or-butter
