Com es comença a parlar d’allò que ni tan sols tu tens del tot clar? El dia d’avui, encara hi ha racons de la meva bisexualitat que habiten la penombra. No perquè no existeixin, sinó perquè el món m’ha ensenyat a dubtar-ne.
La primera vegada que vaig estimar una dona tenia tretze anys. Ella era la meva professora d’història, i jo no sabia quins noms posar al caliu que em deixava al pit. Pensava que l’admirava, que volia assemblar-m’hi. No podia concebre que la mirada podia amagar un desig, que una dona podia estimar una altra dona. Al vespre, davant de l’ordinador, buscava respostes en els tests d’internet que prometien revelar-me si era ‘normal’ estimar així. I callava amb els resultats que n’extreia.
Anys més tard, a l’adolescència, vaig estimar la meva millor amiga. Allò sí que era amor, tot i que mai vam saber com ubicar-ho. Aleshores vaig dir-ho en veu alta per primer cop: “M’agraden les dones també”. Però dir-ho no vol dir entendre-ho. Ni viure-ho, ni veure-ho bé. Vaig trigar anys i moltes paraules de teràpia a acceptar que no hi ha res de trencat en mi, que no hi ha res a arreglar.
Viure la bisexualitat no és escollir una meitat, sinó habitar-la sencera. No és només estimar homes o dones, sinó entendre que cada amor neix des de tu, des de la teva manera única d’entregar-te al món. I malgrat això, quants prejudicis ens amaguen la veritat? Quantes dones bisexuals estimen en silenci, amagant una part de si mateixes? No per por de no estimar prou, sinó per por de no ser acceptades. Al final, és més “fàcil” viure dins de la norma i passar desapercebuda que respectar el 100% de tu i anar a la contra de tot. No és una decisió conscient, és simplement el que sempre ens han dit que està bé.
Tot i això, amb 25 anys, per primera vegada, vaig agafar la mà d’una dona al carrer. Em vaig entregar a experimentar el que sempre havia volgut i no m’havia atrevit a viure del tot. Vaig fer tot el que hagués fet amb un home si fos un home del qual m’hagués enamorat. I tot va canviar.
En aquell moment vaig entendre que el que estava passant no era una ruptura, sinó un retrobament. Qui soc, s’havia tornat, de sobte, una pregunta clara. No era la “meitat” de persona que m’havien fet creure. Finalment era sencera. Finalment era totalment jo. Finalment em reconeixia del tot. I això no té preu.
Potser mai sabré com hauria estat la meva vida si hagués crescut en un món on estimar no fos tan complicat. Si no hagués sentit, des de petita, que la bisexualitat era una ‘fase’, un ‘caprici’, una ‘confusió’. El que sí que sé és que avui puc dir-ho sense por: existim. I no només existim, sinó que estimem, resistim i honorem cada part de nosaltres.
Perquè la visibilitat no és un luxe. És un acte de valentia. És la manera de dir als qui venen darrere que no han de dividir-se mai més, que no han de triar quina part d’ells estimar. Que ho poden estimar tot. I que això, per si sol, és un acte profund de llibertat.
