Caracterització de l’extrema dreta avui

L’auge de l’extrema dreta al segle XXI s’ha de llegir com el resultat d’un procés sostingut de feixistització social, política i cultural que acompanya la transformació del capitalisme global i de les seves crisis. No estem davant d’un fenomen aïllat ni d’una resposta conjuntural, sinó davant d’una mutació d’elements ideològics i estructurals que, lluny de desaparèixer amb la derrota del feixisme històric, han estat capaços de recompondre’s i adaptar-se a noves condicions.

La feixistització, entesa com el procés pel qual determinades idees, discursos i pràctiques autoritàries s’instal·len en el sentit comú, travessa avui espais molt diversos: institucions democràtiques, mitjans de comunicació, llenguatge polític i formes de sociabilitat quotidiana. El feixisme no es presenta necessàriament com a ruptura, sinó com a resposta aparentment funcional a un moment històric de desorientació, fragmentació social i crisi de representació. Així com el capitalisme ha evolucionat, i amb ell les formes d’explotació, control i alienació, també ho han fet les formes autoritàries que l’acompanyen i el protegeixen.

El feixisme ja no necessita avui un partit milícia ni una organització totalitària per influir massivament. La seva força rau en la capacitat d’introduir-se dins de l’aparell d’estat, de condicionar els marcs discursius de la política convencional i de modular el malestar social cap a formes reaccionàries. Tanmateix, això no significa que hagi abandonat completament la dimensió violenta o coercitiva. En molts casos, les forces d’extrema dreta es nodreixen de grups violents i organitzacions paraestatals que actuen com a braç executor informal: col·lectius com Desokupa, grups neonazis, brigades de “seguretat ciutadana” o patrulles urbanes autoproclamades, operen com a mecanismes de control social i intimidació amb una cobertura mediàtica i jurídica creixent. Aquesta nova extrema dreta és hereva dels discursos de la contrarevolució, però actua dins d’una societat massificada, connectada i precaritzada on l’autoritat es construeix més per via emocional que ideològica, i on la violència pot ser externalitzada o delegada a actors socials aparentment marginals però estratègicament útils.

Entendre aquest procés implica assumir que no es tracta d’un feixisme congelat en el temps, sinó d’un moviment en transformació permanent. L’autoritarisme contemporani beu d’una tradició, però no la repeteix mimèticament: la reinterpreta. Com deia Gramsci, el feixisme com a revolució passiva és capaç de canalitzar el descontentament cap a projectes de regeneració nacional i jerarquia social, aprofitant els espais de crisi per reordenar el poder a favor de les classes dominants. Aquesta operació continua viva avui, amb nous codis, però amb els mateixos fonaments.

Així, aquestes formacions – des de Vox a l’Estat espanyol i Aliança Catalana a Catalunya, al Rassemblement National a França, passant per la Lega italiana o Alternative für Deutschland – comparteixen una sèrie de trets comuns. En primer lloc, una apel·lació constant al “poble” com a subjecte homogeni, pur i essencial, oposat a una elit corrupta, desarrelada o aliena als seus interessos. Aquest poble, però, no es defineix per condicions materials ni per projectes col·lectius, sinó per la identitat: nacional, cultural, religiosa o ètnica. Tot allò que es percep com una alteritat – immigració, feminisme, drets LGTBI, minories religioses o nacionals, comunisme- és representat com una amenaça a la comunitat autèntica. 

Aquestes forces comparteixen també una estructura discursiva centrada en els “antis”: són antimarxistes, antiliberals, antiimmigració, anti-LGTBi i antifeministes. La seva proposta política no construeix un horitzó clarament alternatiu, sinó que promet ordre, puresa i restauració. Fan bandera d’una regressió cultural i política que s’expressa en la defensa d’un patriarcat naturalitzat, el rebuig de la diversitat i la denúncia de qualsevol forma d’avenç social com a imposició ideològica. No s’entenen com una ideologia en el sentit clàssic, sinó com una expressió “natural” del sentit comú de la gent “normal” davant d’un món acceleradament canviant i desorientador.

Aquest populisme d’extrema dreta juga amb les formes i llenguatges de la democràcia, però les buida de contingut emancipador: reinterpreta la llibertat com a dret de les majories a imposar-se sobre les minories, la sobirania com a tancament identitari i l’ordre com a submissió a l’autoritat. Aquests partits es presenten com a moviment regenerador, capaç de netejar les institucions, però, en realitat, actuen com a forces de radicalització de l’ordre existent. La seva força rau a fer d’altaveu del malestar social, reconvertint-lo en ressentiment cultural i xenofòbia estructural. Aquesta és la seva principal eficàcia: la capacitat de convertir la por i la incertesa en odi canalitzat, mitjançant símbols, rituals, consignes i una escenificació constant de conflictes identitaris.

El creixement de l’extrema dreta avui

L’escenari polític internacional, estatal i nacional en què ens trobem presenta una irrupció de narratives emmarcades en la radicalització i instrumentalització dels discursos d’odi enfocats en la cultura de la por, la vigilància i el control social. Com en tot canvi de cicle acompanyat per la crisi cíclica de la política burgesa, es fomentarà el creixement de la desconfiança contra les institucions i la normalització del feixisme si no es presenta un bloc conjunt que li faci front. Així doncs, com a ideologia que pretén presentar-se com a hegemònica, ha obtingut el que cercava, ser la identitat política d’aquells que han perdut l’esperança amb el sistema actual. Davant la crispació d’expectatives de vida, la precarietat i la concepció de viure una vida que no és nostra, l’auge reaccionari apareix com a eina per resoldre tots aquests conflictes. L’extrema dreta no només divideix la classe treballadora, sinó que planteja un marc conceptual on la vida avança cap a un espai millor per aquells que segueixin la seva lògica.

L’arrel del seu creixement s’ha de buscar en l’evolució del capitalisme global. La desindustrialització, la precarització del treball i la destrucció de les xarxes comunitàries tradicionals han generat una profunda inseguretat vital a àmplies capes de la població. Aquesta inseguretat no és només econòmica, sinó també identitària. L’extrema dreta sap oferir un relat coherent davant d’aquesta angoixa: promet seguretat, ordre i una identitat estable. I ho fa recuperant símbols nacionals, glorificant la pàtria i demonitzant les transformacions socials com a amenaces a l’essència nacional o a la “normalitat” perduda.

A diferència del feixisme clàssic, que s’imposava com a projecte contrarevolucionari mitjançant un discurs pseudorevolucionari, com van fer les JONS de Ramiro Ledesma – una revolució passiva, com apuntava Gramsci -, la nova extrema dreta no pretén ocupar l’espai sencer de la societat, però sí disputar-li a l’esquerra la capacitat d’oferir una resposta al malestar. Ho fa des d’un populisme nacionalista, interclassista, que no busca la destrucció de la democràcia, però sí la seva regressió formal. La democràcia esdevé només un instrument, sempre que no qüestioni la sobirania identitària o la “voluntat del poble”.

En els darrers anys ha anat guanyant protagonisme a través dels discursos d’odi cap a la població vulnerable i minoritzada, establint-se com a hegemonia invisible, cada cop abraçant més i més espais de la vida quotidiana, especialment en aquells relacionats amb un dels grups més vulnerables als canvis polítics, culturals, econòmics i socials com és la classe treballadora. En aquest marc actuen els discursos d’odi, els quals no són més que una eina del feixisme per traslladar el seu missatge o línia ideològica a peu de carrer, quedant definits com a qualsevol forma de comunicació que plantegi un escenari de degradació o deshumanització que es trobi interrelacionada amb la incitació de la violència contra un col·lectiu determinat, sigui per condicions de ser o de viure. 

Aquest nou nacionalpopulisme es presenta sovint com un moviment “postideològic”, però està fortament impregnat de valors reaccionaris. Renega del multiculturalisme, defensa un model de família patriarcal, criminalitza la dissidència i planteja una visió essencialista de la nació. No és casual que aquests discursos arrelin amb força entre les classes mitjanes empobrides i part de la joventut despolititzada, que es veu privada d’un projecte de futur. Com va passar amb el feixisme, l’atractiu de l’extrema dreta rau en la seva capacitat de mobilitzar emocionalment a través del ressentiment i la promesa d’una regeneració nacional.

També cal assenyalar la responsabilitat de les forces liberals i socialdemòcrates en l’ascens de l’extrema dreta. Davant el seu auge, moltes han respost amb una deriva cap a la dreta o amb un tecnocratisme desconnectat dels conflictes socials reals, renunciant a la confrontació ideològica i cedint als marcs discursius de l’adversari. Aquesta impotència política ha deixat un buit que l’extrema dreta ha sabut ocupar amb habilitat, presentant-se com a portaveu del poble contra les elits, apropiant-se del llenguatge de la llibertat, la sobirania i, fins i tot, de la protesta social. En un gir ple d’ironia històrica, les consignes antigament associades a l’emancipació col·lectiva han estat resignificades des de l’autoritarisme.

Davant aquesta situació, convé recuperar algunes de les lliçons del cicle antifeixista dels anys trenta. L’experiència històrica ens recorda que l’aïllament de l’extrema dreta no es pot fer des del centre, ni confiant en una suposada autoregulació institucional. El fracàs de l’estratègia de “classe contra classe” impulsada inicialment per la Internacional Comunista va deixar pas, arran del VII Congrés del Komintern de 1935, a la proposta de Georgi Dimitrov: la construcció de fronts populars amplis que reunissin comunistes, socialistes i sectors democràtics contra el feixisme. Aquella aposta entenia que el feixisme no era una anomalia política, sinó una forma concreta de dominació de classe en temps de crisi. Per això, la lluita contra el feixisme havia de ser, alhora, una lluita per l’hegemonia, per guanyar els espais de sociabilitat, la cultura i la consciència col·lectiva.

Aquesta estratègia de lluita compartida no es limitava a una aliança electoral, sinó que pretenia construir una cultura política antifeixista arrelada als barris, als llocs de treball, als ateneus, als sindicats, a les escoles. És des d’aquesta mirada que cal repensar avui el combat contra la feixistització: no es tracta només de condemnar el feixisme, sinó d’impugnar les condicions que el fan possible. L’extrema dreta actual és el símptoma més visible de la crisi del règim liberal en la seva fase neoliberal. No només per la seva presència institucional creixent, sinó per la seva capacitat d’arrossegar el conjunt del debat públic cap a marcs mentals cada vegada més reaccionaris. És la feixistització del sentit comú, la normalització de discursos abans inacceptables públicament. 

Davant d’això, l’antifeixisme no pot ser només reactiu ni nostàlgic. Ha de recuperar la iniciativa, plantejant un projecte emancipador arrelat al conflicte social, capaç de disputar l’hegemonia en els espais de vida quotidiana. Com ja advertia Gramsci, no n’hi ha prou amb assaltar l’estat: cal construir una alternativa cultural, política i social que pugui fer front al pessimisme de l’època amb esperança organitzada.

El paper de les xarxes socials

Un dels elements centrals en el procés de feixistització contemporània és el rol creixent de les xarxes socials com a espai privilegiat de socialització, difusió i normalització dels discursos d’odi, especialment entre el jovent. Lluny de ser un simple mitjà de comunicació, les xarxes s’han convertit en un entorn de socialització constant, on les noves generacions construeixen identitats, referents i marcs de significat. 

El funcionament mateix de les xarxes socials afavoreix aquesta dinàmica. L’economia de l’atenció, que regeix els seus algoritmes, prioritza els continguts més polèmics, emocionals i incendiaris, generant així una viralització constant d’aquells discursos més carregats d’odi i confrontació. Com més extrema és la publicació, major és el seu abast, la qual cosa encadena als usuaris en bombolles d’atenció constant, emocionalitat exaltada i estímuls radicals. Aquest context ha estat aprofitat per l’extrema dreta, que ha desenvolupat un discurs especialment atractiu per a sectors de la joventut despolititzada i precaritzada. Figures com fatxatubers, influencers reaccionaris o perfils com WallstreetWolverine, Llados o Andrew Tate esdevenen referents de milers de joves, que interioritzen missatges basats en la meritocràcia extrema, l’odi al feminisme, la xenofòbia o la banalització de la pobresa. Així, el discurs feixista penetra de forma subtil i codificada, disfressat sovint d’humor, memes o shitposting, generant una aparent innocència que dificulta la seva identificació com a discurs d’odi.

Els algoritmes no són neutres, la seva configuració tampoc. La seva configuració, al servei d’interessos econòmics i polítics concrets, propicia l’amplificació d’aquests continguts reaccionaris. La seva lògica basada a maximitzar el temps de permanència i la interacció dels usuaris, afavoreix els continguts més extrems, emocionals i polèmics, ja que aquests generen més clics, més comentaris i més comparticions. Això crea un efecte de retroalimentació on els discursos d’odi, les notícies enganyoses i les provocacions reaccionàries tenen més visibilitat que els discursos matisats o pedagògics. A més, aquestes dinàmiques faciliten la creació de cambres d’eco, on els usuaris acaben rodejats d’informació que confirma els seus prejudicis i reforça el seu marc mental, dificultant l’exposició a discursos diversos i el desenvolupament del pensament crític.

Aquesta situació es veu agreujada per la manca de regulació efectiva i la permissivitat de les plataformes davant la proliferació de continguts d’extrema dreta, sovint emparats en la defensa acrítica de la “llibertat d’expressió”. Així mateix, la compra de plataformes per part de magnats vinculats a l’extrema dreta, com és el cas paradigmàtic d’Elon Musk amb X (antic Twitter), exemplifica com el control de les infraestructures digitals esdevé també una batalla per l’hegemonia cultural i ideològica. La concentració de poder sobre aquestes plataformes permet influir no només en la moderació de continguts, sinó en la definició dels marcs discursius, en l’amplificació selectiva de determinades veus i en la invisibilització d’altres, tot condicionant la manera com milions de persones interpreten la realitat política i social.

Per això, el combat contra la feixistització no pot obviar la centralitat de les xarxes socials com a espai de disputa. Cal una alfabetització mediàtica crítica, una presència activa de discursos emancipadors dins l’espai digital i, sobretot, una reconstrucció del teixit comunitari i polític que permeti als joves canalitzar el malestar des de la solidaritat i la transformació social, i no des del rebuig i la divisió.