Des de Comunistes de Catalunya hem plantejat la tesi de què estem en una transició entre la globalització neoliberal i una nova etapa que està per configurar, però que sembla caracteritzada per un retorn a la lògica de grans potències amb les seves àrees d’influència. Per entendre millor aquesta anàlisi, intentem aclarir en aquest article tota una sèrie de conceptes previs sobre les fases d’acumulació capitalista que s’han succeït durant els darrers segles. També tractarem d’explicar els trets fonamentals de la globalització neoliberal. Per a una pròxima edició deixarem el debat de quins elements estan actualment en crisi i com s’està produint una deriva cap a la nova etapa anteriorment esmentada.
En trets generals, podem dir que Marx distingeix entre dues grans fases d’acumulació capitalista. La primera és l’anomenada “acumulació originària” (o primitiva), i consisteix en el procés històric que precedeix i possibilita l’aparició del mateix capitalisme, que comença a partir de finals del segle XV. La seva clau és la privatització dels mitjans de producció, que va afectar principalment a la població camperola, expropiada de la seva producció, expulsada de les seves terres i obligada a vendre la seva força de treball al capitalisme emergent. Marx dirà que “l’acumulació originària no és, doncs, més que el procés històric de dissociació entre el productor i els mitjans de producció”.
La segona gran fase definida per Marx és l’“acumulació ampliada”, que es produeix quan la classe capitalista no només reprodueix el capital existent, sinó que reinverteix una part de la plusvàlua i permet el creixement del sistema amb nous mitjans de producció i força de treball. Aquesta fase comporta la progressiva concentració i centralització del capital, amb la desaparició de bona part dels petits propietaris, que són absorbits per altres de més grans. Marx no proporciona una data històrica concreta pel començament d’aquesta fase, però l’associa al procés de la Revolució Industrial.
La següent gran fase d’acumulació capitalista és caracteritzada per Lenin a la seva obra: “L’imperialisme, fase superior del capitalisme”, i és definida com “el capitalisme en aquella fase de desenvolupament en què s’ha establert la dominació dels monopolis i del capital financer, en què ha adquirit una importància de primer ordre l’exportació de capital, ha començat el repartiment del món entre els trusts internacionals i ha acabat el repartiment de tota la Terra entre els països capitalistes més importants.”
És important destacat que tant la globalització neoliberal com la nova etapa que s’obre plantejades a la tesi central de Comunistes de Catalunya s’insereixen dintre de la fase imperialista d’en Lenin. En aquest sentit, no es produeix una contradicció amb la tesi imperialista leninista, sinó una contextualització en el moment històric que vivim. De fet, el capital internacional continua la seva extensió en l’àmbit mundial, i fins i tot podem dir que la globalització neoliberal amplifica alguns dels trets definitoris de la fase imperialista del capitalisme.
Aquesta fase de globalització neoliberal, que es va consolidar a partir de la dècada de 1980, especialment amb els governs conservadors de Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als Estats Units, es caracteritza per un conjunt de polítiques i dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que van transformar profundament el funcionament del capitalisme a escala global. La globalització, dominada pel pensament econòmic neoliberal, ha suposat una extensió de les relacions econòmiques internacionals, sustentada en la millora de les infraestructures de transport i de comunicacions. Però, més enllà d’aquesta definició, aquestes últimes dècades han estat caracteritzades per tot un seguit de trets distintius que han configurat un nou (des)ordre econòmic mundial.
En tant que neoliberal, la globalització s’ha sustentat sota els mantres constants de la liberalització, la desregulació i la privatització. La liberalització, que en realitat ha consistit en l’obertura indiscriminada de fronteres per part de les economies de la perifèria del sistema capitalista, ha perjudicat notablement uns països que mai no han pogut competir en igualtats de condicions amb unes transnacionals que, paradoxalment, no han tingut cap problema a planificar el seu creixement, influir sobre els governs de manera antidemocràtica i distorsionar el lliure mercat.
La desregulació també s’ha produït a la carta, i ha consistit realment en una regulació a favor de l’establishment econòmic. Especialment sagnant ha estat la retirada de qualsevol control democràtic sobre els productes que ha pogut oferir el sistema financer, i que han convertit l’economia global en un autèntic casino que va provocar la crisi-estafa del 2008. En canvi, mentre es propugnava la lliure circulació de capital, no s’ha dubtat a legislar i restringir la lliure mobilitat de persones entre els països centrals i els perifèrics.
Finalment, la privatització ha estat en realitat un procés permanent de socialització de pèrdues i de concentració de capital en mans d’un poder econòmic que ha anul·lat en moltes ocasions el poder polític i ha generat una desafecció permanent en les democràcies liberals. La reducció del paper de l’Estat, amb retallades de la despesa pública en serveis socials com ara salut, educació i pensions, i l’ajustament fiscal i les polítiques austericides s’han convertit en les protagonistes d’aquesta nova era.
En el marc de les relacions laborals, es produeix un procés de precarització i segmentació de la classe treballadora sota el paràmetre d’una presumpta flexibilització. Una altra vegada, el pensament neoliberal s’ha apropiat de les paraules i ha entès aquesta flexibilitat de manera sistemàtica com la concessió de més poder al capital privat, mai com la possibilitat d’atorgar més capacitat de decisió al treball assalariat.
En l’àmbit internacional, la forta expansió de les corporacions transnacionals ha anat acompanyada d’una deslocalització de la producció cap a països amb menors costos laborals i una integració de les cadenes globals de valor. A més, s’ha utilitzat de manera sistemàtica el mecanisme del deute com a forma de disciplinar als països del Sud Global, prioritzant en tot moment el seu pagament davant d’altres objectius de caràcter social.
Finalment, hem de destacar el paper protagonista d’organismes internacionals multilaterals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que han promogut arreu del món les polítiques esmentades, condicionant de manera permanent la concessió de crèdits a l’aplicació de reformes estructurals a les nacions més empobrides.
Aquesta globalització neoliberal ha incrementat les desigualtats en l’àmbit mundial, ha aprofundit una crisi ecològica que ara mateix posa en qüestió la nostra pròpia supervivència, i ha utilitzat la guerra i la mort com a mecanisme de control dels recursos naturals del Planeta. I tot això s’ha dut a terme sota l’hegemonia dels Estats Units, que han imposat el seu imperialisme global gràcies al seu domini en les esferes econòmica, militar i cultural.
És evident que aquest repàs dels trets distintius de la globalització neoliberal no és complet, però el que hem de destacar en aquests moments és que estem veient com hi ha elements centrals d’aquesta era que estan en crisis, i que les seves mateixes errades estan generant monstres com l’auge de l’extrema dreta. Al mateix temps, altres aspectes del neoliberalisme continuen intactes, fet que ens ha de portar a fer l’esforç de caracteritzar correctament els canvis que es viuen, i que a més tenen elements contradictoris, en dinàmica de canvi i de conflicte permanents. Aquesta crisi de la globalització neoliberal és la que analitzarem en un pròxim article.
