Aquesta declaració al poble francès [1], fou redactada pel periodista proudhonià Denis i pel vell jacobí Delescluze. Presentada a la Comuna per Jules Vallès. Fou criticada durament per P.O. Lissagaray que afirma que fou adoptada sense discussió seriosa per la Comuna. [2] Una lectura de la Guerra Civil a França, mostra que ni Marx ni Engels, en el seu prefaci de 1891, seguissin el mateix criteri que Lissagaray.
Es tracta d’una declaració que mostra la idea de determinats sectors de la Comuna segons la qual la “unitat francesa”, sols podia ser producte d’un pacte o contracte entre les Comunes ( municipalitats) de la “vella França”. Una concepció de la nació de caire ciutadà i municipalista i no pas nacionalista ni imperialista. Sens dubte, un text a llegir amb atenció.
Heus ací el text de la Declaració de la Comuna al poble francès, 19 d’abril de 1871:
En el dolorós conflicte que torna a imposar a París els horrors del setge i el bombardeig, que provoca el vessament de sang francesa, que destrueix els nostres germans, les nostres dones, els nostres fills aixafats sota l’obús i la metralla, és necessari que l’opinió pública no estigui dividida i que la consciència nacional no sigui pertorbada.
París i tot el país han de saber quina és la naturalesa, quina és la raó i quin és l’objectiu de la Revolució que s’està produint. Finalment, la responsabilitat del dol, el patiment i la desgràcia de què som víctimes ha de recaure en aquells que, després d’haver traït França i lliurat París a l’estranger, persegueixen cegament i cruelment la ruïna de la capital, amb l’objectiu d’ocultar, darrere el desastre de la República i de la Llibertat, el doble testimoni de la seva traïció i del seu crim.
La Comuna té el deure d’afirmar i determinar les aspiracions i els desitjos de la població de París; de precisar el caràcter del moviment del 18 de març, incomprès, desconegut i difamat pels polítics que parlamenten a Versalles.
De nou, París treballa i pateix per tota França, per la qual prepara a través de les seves batalles i sacrificis, la regeneració intel·lectual, moral, administrativa i econòmica, la glòria i la prosperitat.
Què demana Paris?
El reconeixement i consolidació de la República, l’única forma de govern compatible amb els drets de les persones i el desenvolupament regular i lliure de la societat.
L’autonomia absoluta del municipi s’estendrà a totes les localitats de França i assegurarà a cadascuna la totalitat dels seus drets i a tots els francesos el ple exercici de les seves facultats i les seves aptituds, com a ciutadans i treballadors.
L’autonomia de la Comuna només estarà limitada pel dret d’igual autonomia de totes les altres Comunes adherides al contracte, l’associació de les quals ha d’assegurar la unitat francesa.
Els drets inherents a la Comuna son:
La votació del pressupost comunal, ingressos i despeses; la fixació i el repartiment dels impostos; la direcció dels serveis locals; la organització de la seva magistratura, de la policia interior i de l’ensenyament; l’administració dels bens pertanyents a la Comuna.
L’elecció per elecció o per concurs, amb la responsabilitat, i el dret permanent de control i de revocació dels magistrats i funcionaris municipals del tots els rangs.
La garantia absoluta de la llibertat individual, de la llibertat de consciencia i de la llibertat de treball.
La intervenció permanent dels ciutadans en els afers comunals per la lliure manifestació de les seves idees, la lliure defensa dels seus interessos; essent la encarregada d’assegurar el lliure i just exercici del dret de reunió i de la publicitat, la Comuna garantirà aquestes manifestacions.
L’organització de la defensa urbana per la Guàrdia nacional, que escull els seus caps i vetlla únicament pel manteniment de l’ordre dins la ciutat.
Paris no vol res més a títol de garanties locals, a condició, per suposat, de retrobar en la gran administració central, delegació de les Comunes federades, la realització i la pràctica dels mateixos principis.
Però, a favor de la seva autonomia i aprofitant la seva llibertat d’acció, Paris es reserva el dret a posar dempeus com cregui convenient les reformes administratives que reclama la seva població, així com a crear les institucions pròpies i a desenvolupar i propagar la instrucció, la producció, l’intercanvi i el crèdit; a universalitzar el poder i la propietat segons les necessitats del moment, el desig dels interessats i les dades subministrades per l’experiència.
Els nostres enemics s’enganyen o bé enganyen al país quan acusen Paris de voler imposar la seva voluntat o superioritat a la resta de la nació, i de pretendre una dictadura que, en realitat, seria un veritable atemptat contra la independència i la sobirania de les altres Comunes.
Ells s’enganyen o bé enganyen al país quan acusen Paris de voler la destrucció de la unitat francesa constituïda per la Revolució, que els nostres pares aclamaren quan varen concórrer a la Festa de la Federació des de tots els punts de la vella França [3].
La unitat tal com ens ha estat imposada fins avui per l’Imperi, la monarquia o el parlamentarisme, no és altra cosa que la centralització despòtica, estúpida, arbitrària i onerosa.
La unitat política, tal com la vol Paris, és l’associació voluntària de totes les iniciatives locals, el concurs espontani i lliure de totes les energies individuals amb un objectiu comú: el benestar, la llibertat i la seguretat de tots.
La Revolució comunal, iniciada per la iniciativa popular el 18 de març, inaugura una era nova de la política, experimental, positiva i científica.
Es la fi del vell mon governamental i clerical, del militarisme, del burocratisme, de l’explotació, de l’especulació, dels monopolis, dels privilegis, a que el proletariat deu la seva servitud, i la pàtria les seves desgràcies i els seus desastres.
Que aquesta estimada i gran pàtria, enganyada per les mentides i les calumnies, resti tranquil·la.
La lluita endegada entre Paris i Versalles no es pot acabar amb compromisos il·lusoris: la solució no pot ser dubtosa. La victòria perseguida per la indomable energia de la Guàrdia nacional, es correspondrà amb la idea i amb el dret.
Fem una crida a França!
Advertida de que Paris en armes posseeix tanta calma com valentia; que sosté l’ordre amb tanta energia com entusiasme; que Paris es sacrifica tant amb la raó com amb l’heroisme; que no s’ha armat si no és per la devoció per la llibertat i la gloria de tots, que França cessi aquest conflicte sagnant!
França ha de desarmar Versalles amb la manifestació solemne de la seva irresistible voluntat .
Cridada a beneficiar-se de les nostres conquestes, que ella es declari solidaria dels nostres esforços; que ella sigui la nostra aliada en aquests combat que no pot acabar d’altra manera que pel triomf de la idea comunal o per la ruïna de Paris!
Nosaltres, ciutadans de Paris, tenim la missió de complir les tasques de la revolució moderna, la més àmplia i fecunda de totes les revolucions que han il·luminat la història.
Tenim el deure de lluitar i de vèncer!
Paris, 19 d’abril de 1871
La Comuna de Paris
Notes
[1] Declaració de la Comuna al poble francès, 19 d’abril de 1871, publicada al Journal Officiel el dia 20 d’abril de 1871. Text extret de: La Commune au jour le jour. Le Journal Officiel de la Commune de Paris, 20 mars-24 mai 1871. Textes rassemblés par Patrick Le Tréhondat et Christian Mahieux, introduction de Michèle Audin, Paris, Éditions Syllepse, 2021, pp. 92-93.
[2] P.O. Lissagaray, Historia de la Comuna, Barcelona, Editorial Estela, 1971, pp. 288-290.
[3] Un any després de la presa de la Bastilla, el 14 de juliol de 1790, es va fer a Paris la Festa de la Federació, en la que les Guàrdies nacionals vingudes de tot el territori francès varen fer el jurament cívic de servir a la nació. Com es veu, la declaració considera aquest l’origen de la nació francesa i no pas la submissió a la monarquia o a l’Imperi. Veure: Irene Castells i Joan Tafalla, Atlas histórico de la Revolución francesa (1789-1799), Madrid, Editorial Síntesis, 2011.
[4] Traducció, títol i notes de Joan Tafalla.
