Encara que els EUA ja no tinguin la capacitat per imposar-se militarment arreu del món, i per tant de seguir imposant l’anomenat ordre liberal internacional basat en normes (en les seves normes), això no suposarà un fre definitiu a les seves permanents pretensions imperials. Els EUA ja han estat derrotats militarment moltes vegades, com en la paradigmàtica guerra del Vietnam, sense que aquestes derrotes alteressin substancialment la seva trajectòria. La seva expansió imperial només podrà ser aturada quan es vegi sobrepassada (no només en el terreny militar) per una alternativa de governança global. Mentrestant, el poder nord-americà té assegurat un lloc central en l’ordre multipolar avui emergent. Tampoc no s’hauria d’esperar que Israel abandoni la seva estratègia suïcida de «guerra permanent» contra els pobles de l’Orient Mitjà i contra l’Iran en particular.
En afegit, aquesta guerra es produeix avui no només al camp de batalla militar en termes clàssics, sinó en el que s’anomena guerra híbrida. En paral·lel a les accions militars, es produeixen atacs econòmics (sancions, sabotatges, etc.) ciberatacs, campanyes de desinformació i manipulació, crisis energètiques provocades, ús pervers i criminal dels fluxos migratoris (com amb la recent crisi a Ceuta), ús de mercenaris, atacs de decapitació contra els lideratges rivals, entre d’altres.
Ofensiva sobre Amèrica Llatina
Tristament, la història està plena d’exemples de la guerra bruta dels EUA contra els pobles d’Amèrica Llatina. Sense anar més lluny, en les darreres setmanes, amb la detenció de Fernando Cerimedo, cofundador de La Derecha Diario, per intent de feminicidi, s’ha destapat el paper que aquest “consultor polític” finançat pel moviment MAGA de Trump entre altres expressions de l’extrema dreta internacional, ha jugat en la manipulació de les eleccions del Perú, Xile, Hondures, Bolívia i el Brasil com a mínim, afegint òbviament el seu paper a l’Argentina de Milei, que s’ha convertit en el focus de propagació del projecte Ultra a l’Amèrica Llatina.
El cas més explícit i violent de l’ofensiva dels EUA és el de Venezuela. Un país que ha estat sotmès a atacs de tot tipus durant 25 anys, arribant a l’agressió militar i el segrest del president Nicolás Maduro i la diputada Cilia Flores el passat gener, establint un control sobre el país que recorda al d’un protectorat militar, i tornant a lògiques colonialistes que feia molt temps que no es veien, com amb les recents notícies del saqueig d’una cinquena part de les reserves totals de petroli de Venezuela per part dels EUA.
De la mateixa manera, el setge sobre Cuba, el bloqueig imposat pels EUA el 1962 i que s’ha mantingut des de llavors, la crisi energètica generada, representen de manera molt clara el que és l’imperialisme dels EUA, que no ha deixat d’existir en cap moment, però que ara torna a mostrar la seva cara més violenta, cruel i descarada. Els decrets d’extraterritorialitat, les amenaces als països o empreses que comercialitzen amb Cuba, el setge energètic, econòmic i financer, les pressions a les companyies d’aviació i turístiques perquè es retirin de Cuba, l’informe del Departament d’Estat dels EUA acusant-la de ser una amenaça per a la seguretat nord-americana i preparant així el terreny per una possible intervenció militar, o la inclusió a la llista de països promotors del terrorisme, són la causa que l’illa estigui vivint –possiblement– el moment més difícil de la seva revolució. Totes aquestes mesures impacten directament la vida diària de la població, el transport, la producció d’aliments, i creen moltes dificultats en àmbits com l’educació, la salut, la ciència o la cultura, on la revolució cubana sempre ha estat un exemple. Aquesta ofensiva imperialista contra Cuba busca convertir la crisi en un factor de fractura i desestabilització contra la revolució. En aquest context, pren especial rellevància la 24 Trobada Internacional de Partits Comunistes i Obrers (EIPCO), celebrada a l’Havana el 7 i 8 d’agost, a la que vam estar presents.
Atac a la sobirania nacional dels aliats
Aquesta guerra híbrida no es limita als enemics de l’imperi. En paraules de Henry Kissinger, el que va ser Secretari d’Estat dels EUA i prolífic criminal de guerra, “ser un enemic dels EUA és perillós, però ser el seu amic és fatal”. Amb la guerra d’Ucraïna n’hem tingut nombrosos exemples, doncs moltes de les decisions preses han anat en contra dels interessos europeus.
I no parlem tan sols de pressions diplomàtiques. En aquest cas no podem parlar de guerra híbrida, però sí d’amenaça híbrida, que es mou en una zona grisa d’operacions de falsa bandera, sabotatges, i ús de tercers països per a realitzar aquestes amenaces. Un clar exemple és el de l’atac al gasoducte Nord Stream 2, que connectava Rússia amb Alemanya, i del que es va voler culpar als russos, però on fins i tot la investigació oficial alemanya ja apunta clarament a una autoria ucraïnesa amb suport dels serveis secrets americans i britànics.
També s’estan produint pressions diplomàtiques cada vegada més hostils, més explícites i menys dissimulades. Els EUA han explicitat de manera molt clara les seves pretensions imperialistes sobre Groenlàndia, sense renunciar a l’ús de la força. Així mateix, la seva actitud vers el Canadà s’ha anat tornant cada vegada més agressiva i amenaçadora contra la sobirania del país veí i aliat (és país fundador de l’OTAN i de la xarxa ECHELON d’espionatge juntament amb els EUA, Regne Unit, Nova Zelanda i Austràlia), arribant a demanar al Canadà que renunciï a la llengua francesa i la cultura quebequesa com a condició per revertir les tarifes entre els dos països, cosa que ha provocat un ferm rebuig del primer ministre del Canadà Mark Carney. És també en aquesta lògica que cal entendre la pressió dels EUA contra el govern espanyol i, en particular, contra Pedro Sánchez, que s’ha erigit en paladí de l’esquerra europea, ens agradi o no.
La guerra de les sancions
Un dels principals elements coercitius dels quals ha disposat els EUA al llarg de les darreres dècades ha estat el de les sancions econòmiques, un d’aquests mecanismes d’amenaça híbrida que els ha servit per destruir països sencers sense necessitat de disparar un sol tret. Des de l’infame bloqueig a Cuba, que s’allarga ja 64 anys, passant per qualsevol país que s’hagi atrevit a desafiar els designis dels EUA, als seus aliats per afavorir les seves multinacionals (com reconeix l’ex-primer ministre francès François Fillon), fins a la guerra comercial amb la Xina.
Aquestes sancions, però, s’estan demostrant cada vegada més ineficaces, particularment des de l’emergència dels BRICS i la capacitat del sud global d’evitar les sancions per la via de buscar alternatives al sistema financer occidental i l’hegemonia del dòlar (les sancions no han aconseguit trencar l’economia russa ni aturar la guerra a Ucraïna, per exemple). Ara, davant l’estancament militar, els EUA decideixen intentar ofegar a l’Iran per la via de les sancions i amenaçant a qualsevol país que mantingui relacions comercials amb l’Iran. Una iniciativa que no sembla tenir gaires expectatives d’èxit, quan la Xina ja ha dit que defensarà els seus interessos i que no pensa modificar la seva relació amb Teheran.
Línies massa esteses
La complexitat de l’escenari internacional i la quantitat de fronts oberts de l’administració Trump semblen indicar que els EUA tenen les línies massa esteses, és a dir, que intenten abastar massa quan ja no tenen els recursos i les forces per fer-ho. En afegit, Trump sembla seguir una política erràtica, amb cops de timó, oscil·lant entre el replegament cap al continent americà i l’intervencionisme més salvatge.
L’administració Obama va establir, l’any 2011, la línia estratègica del “Pivot to Asia”, constatant que la Xina ja no era un soci potencialment integrable a l’ordre unipolar nord-americà, sinó la seva principal amenaça i un dur competidor per l’hegemonia mundial. Per tant, es tractava de canviar les prioritats i dedicar una quantitat creixent de recursos econòmics, diplomàtics i militars cap a la regió Àsia-Pacífic per revertir el creixement xinès i establir-hi una posició dominant. Quinze anys després, aquest gir estratègic s’ha demostrat un gran fracàs, i no està clara quina és la resposta de l’administració Trump davant això.
A això cal sumar-hi també les disputes internes dins la mateixa administració nord-americana. Les iniciatives de Trump solen topar amb resistències d’una part de l’establishment, així com de la judicatura; sense anar més lluny, aquest mateix agost un tribunal federal ha anul·lat la suspensió dels visats a 75 països que va impulsar el govern Trump, o la suspensió jurídica dels aranzels.






