L’estiu que acabem de deixar enrere ha tornat a posar davant nostre una realitat que ja no podem considerar excepcional. El 2026 ha estat l’estiu més càlid mai registrat a Catalunya, amb temperatures almenys 3 °C superiors a la mitjana climàtica en més del 80% del territori i amb 20 dies en què alguna estació meteorològica ha arribat o superat els 40 °C. Són dades que confirmen que el canvi climàtic ja forma part del nostre present. Les onades de calor afecten especialment les persones més vulnerables, les condicions de treball, els habitatges i uns serveis públics que no estan preparats per afrontar aquesta nova realitat. Ja no són suficients les declaracions d’emergència climàtica. Cal accelerar l’adaptació de les ciutats, els centres educatius i els llocs de treball i, alhora, afrontar les causes estructurals d’un model de producció i consum ambientalment insostenible.
La crisi viscuda aquest estiu a Ceuta constitueix un atac híbrid del règim marroquí contra l’Estat espanyol, utilitzant milers de persones migrants com a instrument de pressió política. L’informe del Centro Nacional de Inmigración y Fronteras descarta que l’entrada massiva fos espontània, assenyala la implicació activa d’agents marroquins en el guiatge de les persones cap a la frontera i considera que l’operació requeria un nivell de planificació molt superior al de les xarxes criminals que actuen habitualment a la zona. El mateix informe situa aquest tipus d’accions dins de les estratègies de “zona grisa”, caracteritzades precisament per l’ambigüitat i la possibilitat de negar-ne l’autoria. Davant d’aquests indicis, considerem que la responsabilitat del règim marroquí no pot continuar sent ignorada en nom de la preservació de les relacions diplomàtiques entre els dos estats.
Però responsabilitzar el règim marroquí no significa convertir les persones migrants en enemics. Ben al contrari, han estat utilitzades com a instruments d’una operació política i són les primeres víctimes d’aquesta instrumentalització. La crisi de Ceuta ha anat acompanyada, a més, d’una explosió de discursos racistes i xenòfobs i d’agressions contra persones migrants. Davant d’això, cal rebutjar tant la utilització dels fluxos migratoris com a arma de pressió entre estats com els discursos que responsabilitzen les persones migrants de problemes socials que tenen unes causes molt diferents.
En aquest context europeu, la victòria de Die Linke a les eleccions de Berlín, amb un 25,3% dels vots, constitueix un resultat polític esperançador. El partit ha situat al centre de la seva campanya problemes materials com l’encariment de l’habitatge i ha defensat que més de 200.000 habitatges en mans de grans propietaris passin a control públic. El resultat berlinès conviu, però, amb un fort creixement de l’extrema dreta en altres territoris alemanys. Aquesta realitat contradictòria mostra una societat travessada pel malestar i una disputa oberta sobre quines respostes donar a la crisi social.
També a casa nostra les condicions materials tornen al primer pla. L’IPC ha augmentat a Espanya un 4,3% interanual a l’agost, la taxa més elevada des del febrer de 2023, amb una incidència especialment important dels carburants i un nou augment del preu dels aliments. L’encariment del cost de la vida torna a pressionar unes economies familiars que ja han suportat anys de fortes pujades de preus. Garantir el poder adquisitiu dels salaris i les pensions, intervenir sobre els preus dels béns essencials i reforçar els serveis públics són qüestions centrals si volem evitar que una nova escalada inflacionària torni a recaure principalment sobre les classes treballadores.
En aquest sentit, l’ampliació dels drets vinculats a la dependència i la discapacitat representa un avenç important en la construcció d’un sistema de protecció social més ampli. Però l’experiència ens recorda que el reconeixement legal dels drets no garanteix per si mateix que aquests es facin efectius. Cal dotar el sistema de dependència del finançament, els serveis públics i els professionals necessaris, garantint alhora unes condicions laborals dignes en un sector fortament feminitzat. Davant la crisi climàtica, l’augment del cost de la vida, les desigualtats i l’avenç de les respostes reaccionàries, reforçar els drets socials i la capacitat col·lectiva per transformar les condicions de vida continua sent una tasca imprescindible.
