El règim del Palau feia temps que donava senyals de com s’estava preparant, amb les declaracions de l’«Any de la Família» i els nous paquets de reformes judicials. Finalment, van fer el moviment que s’esperava, ben a l’estil de la tradició de l’Estat, amb les operacions iniciades precisament en l’aniversari del cop d’estat del 12 de setembre. Aquestes batudes contra les associacions LGBTI+, accelerades per una circular del Ministeri de Justícia, i les mesures que suspenen un rere l’altre els drets constitucionals constitueixen alguns dels passos fundacionals de la nova construcció feixista del règim.
Intenten legitimar totes aquestes operacions amb la mentida de «protegir els infants i la família». Però és ben clar quin és el model de família que el règim del Palau considera acceptable: un ordre en què el pare és explotat fins a l’extenuació per un salari mínim, la dona es queda a casa proporcionant gratuïtament un treball de cures invisible i l’infant o bé mor en un accident laboral mentre fa pràctiques en una escola professional o bé cau en mans de les màfies de nounats als hospitals. Davant d’aquesta enorme degradació que ells mateixos han creat, assenyalen com el perill més gran el fet que les persones decideixin per elles mateixes com volen viure les seves vides i els seus cossos. Davant d’un ordre que condemna els nadons a les màfies, els infants als accidents laborals i les dones a l’esclavatge domèstic, cal preguntar: la vostra família està segura?
La legitimació dels atacs contra l’oposició es construeix precisament a través d’aquesta «política de defensa de la família». Aquesta política dels moviments de dreta i conservadors transmet, en realitat, a una classe treballadora ignorada el missatge següent: «Us estan prenent la família, l’únic lloc en què confieu». En aquesta construcció, la família deixa de ser només una institució social i es converteix en símbol del «sentiment de seguretat». Especialment després de la pandèmia, la contracció econòmica, l’empobriment i la incertesa han generat en la societat la necessitat de trobar un espai de refugi. L’atac que el neoliberalisme porta des de fa temps contra tota mena de dinàmiques comunitàries empeny els individus a buscar refugi en el seu propi espai emocional, i la llar es presenta com l’únic port segur. Aquesta ideologia, que presenta la família com l’únic espai legítim d’amor, cures i seguretat, ataca alhora la socialització, la lluita col·lectiva, la capacitat de construir conjuntament i la camaraderia.
Mentre el capital utilitza aquesta ideologia per desentendre’s de les demandes de cures i traslladar a l’interior de la llar i als membres de la família els costos necessaris per a la reproducció de la vida humana, els moviments feixistitzants de dretes omplen aquest espai reaccionari amb la «paranoia securitària» que tan bé coneixen. La suposada «amenaça contra la família» activa inquietuds molt bàsiques: «Qui em protegirà? Qui protegirà el meu fill? Com em protegiré enmig de guerres i catàstrofes?». Els qui utilitzen la defensa de la família com a discurs polític la presenten com una amenaça contra la seguretat personal per transmetre el missatge: «Nosaltres et protegim». Aquesta família idealitzada com a objecte de seguretat és una estructura dominada pel patriarcat, encapçalada pel pare i organitzada al voltant d’individus obedients. L’objectiu és impedir que la societat pugui crear, davant la pobresa, l’ofec i la manca de futur que pateix avui, un altre espai on escapar de l’obediència i sortir de l’àmbit de poder del patriarcat.
Tanmateix, en les condicions despietades del capitalisme, encara que per a alguns de nosaltres la família pugui ser un espai d’afecte, per a d’altres pot convertir-se en el centre de l’abandonament, els abusos, la violència i les desigualtats des del mateix moment en què arribem al món. Tota persona necessita separar-se fins i tot d’una bona família, construir la seva pròpia personalitat i emancipar-se. L’espai simbòlic, en termes socials, d’aquest esforç d’emancipació i de protecció davant l’opressió consisteix a organitzar-se per un futur més enllà de les relacions familiars, construir camaraderia i lluitar. La missió que s’atribueixen els moviments feixistitzants de dretes és precisament aixecar una barrera contra aquesta lluita.
A més, aquest «conte de la família sagrada» no és exclusiu de Turquia. Des de Trump fins a Putin, passant per les lleis de censura d’Orbán revestides amb el pretext de «protegir els infants», la dreta en ascens a escala mundial construeix la seva legitimitat precisament sobre aquest discurs d’odi. Però Turquia no es limita aquí a reproduir localment aquest model, sinó que, exportant ella mateixa una política autoritària, s’està convertint en un dels epicentres d’aquest moviment global de dreta radical. Seria insuficient interpretar aquesta política repressiva únicament com una ofensiva de conservadorisme cultural. Aquesta construcció és també un pas necessari perquè els engranatges de l’explotació capitalista puguin continuar funcionant sense entrebancs gràcies al treball gratuït que produeix aquesta família considerada modèlica.
Que totes aquestes operacions comencessin en l’aniversari del 12 de setembre no és, evidentment, cap casualitat. És la manifestació actual d’una lògica d’Estat que pretén sotmetre els cossos i els carrers a un control estricte. Els tancs del cop militar del 12 de setembre no només van esclafar la Constitució i els carrers, sinó també, directament, les identitats civils i els espais de vida. Les tortures inhumanes infligides a les dones trans a les comissaries immediatament després del cop i la seva expulsió forçosa de les ciutats, obligant-les a pujar a trens, constitueixen alguns dels testimonis més clars d’aquesta mentalitat tutelar. De manera semblant, la devastació patida per les dones trans expulsades dels seus barris mitjançant la violència policial amb suport estatal al carrer Ülker durant els anys noranta —i posteriorment a Eryaman— mostra com la intervenció moralista es va convertir en una política sistemàtica de «neteja». La lògica de la llei marcial d’ahir, imposada amb botes militars, continua funcionant avui, a través de les circulars del Ministeri de Justícia, com una pràctica insidiosa d’autoritarisme civil. El projecte de liquidació completa de la societat civil comença amb la vulneració dels drets de les persones LGBTI+.
En un ordre en què les diferents formes d’existència són jutjades cada dia de nou i l’exclusió s’ha convertit en una política institucional de l’Estat, tota existència que es nega a sotmetre’s constitueix un acte polític. Per tant, oposar-se avui al tancament d’associacions, a les prohibicions i a la discriminació impulsada per l’Estat no pot considerar-se una qüestió secundària de la societat civil. El moviment LGBTI+, amb una llarga trajectòria històrica que es pretén esborrar, però que ha arribat fins avui després de dècades de resistència contra cops d’estat, exilis i violència estatal, tampoc no serà derrotat per aquesta nova onada feixista. Cridem totes les persones que s’oposen a aquest ordre podrit a plantar cara conjuntament a aquesta deriva i a donar-hi suport. Aquesta confluència interseccional sota l’arc de Sant Martí és l’única línia d’alliberament capaç de trencar tots els imaginaris neofeixistes que consideren el cos propietat absoluta de l’Estat, i constitueix la voluntat fundadora d’una democràcia real.
Nota de l’autor: Vull expressar el meu agraïment a l’Oficina LGBTI+ del TİP per les seves valuoses aportacions intel·lectuals i per la seva camaraderia en la configuració del marc polític d’aquest text.
Traducció de l’article publicat originalment en aquest enllaç: https://www.ayrim.org/guncel/muhalefete-saldirmanin-mesrulastirilmasi-aileyi-savunma-siyaseti/
