Les eleccions federals d’Alemanya d’aquest diumenge ens deixen diversos titulars. En primer lloc, s’ha consumat la previsible victòria de la conservadora CDU-CSU, però amb un resultat modest (28,52%). En afegit, la gran pujada de l’extrema dreta d’AfD, que dobla suports, s’enfila fins al 20,8% i es converteix en segona força al Bundestag, condicionarà molt el marge d’actuació del pròxim Canceller Friedrich Merz.
La gran victòria de l’extrema dreta alemanya no ha estat només el seu gran ascens electoral, sinó la capacitat per condicionar a les altres forces i determinar el marc de les eleccions. De la mateixa manera, voldrà condicionar l’acció del futur govern, que tot apunta que serà de Gran Coalició entre la CDU-CSU i el partit socialdemòcrata Alemany SPD.
Pel que fa a la disputa dins l’esquerra, aquesta s’ha resolt en favor de Die Linke de manera clara. Amb un increment molt important de la participació en resposta a l’amenaça de l’extrema dreta, Die Linke ha doblat els suports estimats fa molt poques setmanes i torna al Bundestag amb força. Amb una campanya que ha defugit els temes que més pes han tingut en l’escissió de l’esquerra alemanya, centrant-se en aspectes fonamentals per la classe treballadora com la lluita contra la inflació i l’accés a l’habitatge, ha obtingut un suport molt important entre les persones joves, especialment les dones, sobretot a les ciutats.
Per l’altra banda, l’Aliança Sahra Wagenknecht ha sigut la clara perdedora, no aconseguint entrar al Bundestag, tot i que s’ha quedat a menys d’una dècima (4,97%). Així, és derrotada també la seva hipòtesi que per combatre a l’extrema dreta, l’esquerra ha de disputar-li el vot als barris obrers amb una proposta econòmicament d’esquerres però socialment conservadora. Aquest plantejament no només ho ha tret vots a l’extrema dreta (els vots a BSW no venen de l’extrema dreta) sinó que ha contribuït a reforçar el seu marc. Esperem que es prengui nota d’aquesta lliçó, i que això desactivi també els plantejaments roig-bruns a casa nostra.
El cas de Luis Rubiales, expresident de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), ha posat en evidència les mancances estructurals del sistema judicial a l’hora d’afrontar la violència masclista i l’abús de poder. Després de besar sense consentiment la futbolista Jennifer Hermoso durant la celebració de la victòria del Mundial Femení de 2023, Rubiales ha estat condemnat per agressió sexual, però absolt del delicte de coaccions. Aquesta decisió judicial ha generat polèmica, ja que tot i que es reconeix la manca de consentiment, es desestima la pressió exercida sobre Hermoso. El jutge José Manuel Fernández-Prieto ha condemnat Rubiales a 10.800 euros de multa i a una indemnització de 3.000 euros a Jennifer Hermoso. A més, li ha imposat una ordre d’allunyament de 200 metres i la prohibició de comunicar-se amb la futbolista durant un any. Aquesta condemna representa un pas endavant en el reconeixement de la importància del consentiment en qualsevol interacció, però alhora posa en evidència les limitacions del sistema judicial quan es tracta de reconèixer dinàmiques de poder i pressió.
El magistrat ha argumentat que no s’ha pogut demostrar l’existència de violència o prou intimidació per considerar les coaccions com a delicte. No obstant això, Jennifer Hermoso i el seu entorn van denunciar una intensa pressió institucional i mediàtica per part de Rubiales i la RFEF, forçant-la a donar una versió dels fets que exculpés l’expresident. Aquesta absolució envia un missatge preocupant: la intimidació i les pressions en l’àmbit professional i esportiu continuen sense ser prou reconegudes pels tribunals.
Durant el judici, l’actitud del magistrat ha estat fortament criticada. Diversos testimonis han denunciat el seu comportament despectiu cap a la fiscal i els testimonis, especialment les dones, interrompent-les i esbroncant-les de manera desproporcionada. Aquest tracte ha estat interpretat com una mostra més del masclisme arrelat en les institucions judicials, on la paraula de les dones segueix sent sistemàticament qüestionada i minimitzada.
Aquest cas ha estat un punt d’inflexió en la lluita contra la violència masclista en l’esport i ha donat lloc al moviment #SeAcabó, una crida global contra la impunitat del masclisme en totes les esferes de la societat. La valentia de Jennifer Hermoso en denunciar ha inspirat moltes altres esportistes i ha forçat un debat necessari sobre la cultura de la impunitat dins de les institucions esportives. Aquesta situació també ha evidenciat la necessitat urgent de reformes en el sistema judicial, introduint una perspectiva de gènere que permeti entendre com es manifesten les coaccions i les pressions en contextos de desigualtat de poder.
Des de Comunistes de Catalunya, condemnem fermament aquesta sentència i l’absolució pel delicte de coaccions, ja que perpetua la impunitat davant les violències masclistes i normalitza l’abús de poder. Aquesta resolució judicial no és un fet aïllat, sinó una mostra més de com el sistema judicial protegeix els agressors i revictimitza les dones. L’actitud del jutge, menyspreant la fiscal i testimonis, reflecteix la necessitat urgent d’una reforma profunda de la justícia perquè incorpori una veritable perspectiva feminista. Des d’una perspectiva feminista i de drets humans, exigim una justícia que protegeixi i cregui les víctimes, que entengui les diverses formes de violència i pressió i que garanteixi un entorn segur per a totes les persones. A més, reclamem que les institucions esportives assumeixin responsabilitats clares per prevenir i sancionar actituds masclistes dins del seu àmbit. Aquest cas ha estat un punt d’inflexió, però la lluita no s’atura. El masclisme no es jutja, es destrueix. #SeAcabó
