Les Brigades Internacionals, deutes històrics

Autor

Del mateix autor

El fenomen de les Brigades Internacionals és un dels episodis més sorprenents de la nostra història recent i, com tants altres després de quaranta anys de dictadura, va ser silenciat o tergiversat intencionadament.

Els voluntaris de la llibertat, van ser homes i dones de més de 53 països, la gran majoria procedents d’Europa, però també d’Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania. Pel nombre cal destacar francesos, polonesos, italians, nord-americans, alemanys, britànics, belgues, txecoslovacs i els procedents dels països bàltics, balcànics i escandinaus. Però també van participar un bon nombre de cubans i argentins. Anecdòticament, hi va haver algun japonès i també xinesos, àrabs, jueus, filipins, neozelandesos … El seu origen social també era molt divers. La gran majoria eren obrers, però també hi va haver alguns militars en actiu o retirats, veterans de la Primera Guerra Mundial, camperols, estudiants i intel·lectuals. Eren nombrosos els sindicalistes, miners d’Europa central o del Regne Unit, estibadors dels principals ports europeus, metges i infermeres. italià, suec …

Si la història dels brigadistes internacionals, com dèiem, ha estat silenciada o tergiversada, la història de les dones brigadistes ho ha estat doblement. Les idees republicanes reflectien una realitat moderna i democràtica molt per sobre de la situació de la majoria de països de l’època; això juntament amb la lluita contra l’enemic comú, el feixisme, va crear en aquella Espanya republicana en armes una unitat entre els seus militants que trencava qualsevol barrera racial, de sexe o de creença religiosa. És important remarcar la participació de més de 500 dones brigadistes, que van arribar a Espanya atretes per les fites aconseguides per la dona en el marc de la República Espanyola. Les brigadistes volien defensar i promoure els drets de la dona als seus països d’origen, i per aquests ideals van combatre o van participar en tasques sanitàries, de traducció, periodístiques, conductores d’ambulàncies, mecàniques, etc. 

Les diferents professions de les dones que van venir a defensar la llibertat, estan molt ben explicades al llibre “Coratge sota el foc”, d’Helena G. Vancells. A partir d’un estudi d’articles, diaris o cartes, es narra les històries de vint dones nord-americanes valentes que van arriscar la seva vida defensant la República a la Guerra d’Espanya. Llibres com aquests són importants per conèixer les motivacions, i el que va significar a les seves vides donar un pas com aquell. Una d’aquelles dones va ser Salaria Kea, una infermera a qui la Creu Roja dels Estats Units havia rebutjat per venir com a voluntària a Espanya per prejudicis racials.

Hi va haver molts voluntaris d’altres ètnies. Un altre exemple de superació de barreres i de modernitat democràtica va ser la participació per primera vegada de soldats afroamericans lluitant juntament amb soldats blancs, fins i tot, estant sota el seu comandament, com en el cas del capità Oliver Law. Aquests afroamericans procedien d’un país on hi havia la segregació d’escoles, hospitals i edificis públics, i van arribar a un país que els acollia amb curiositat i afecte, que apreciava el que feien i que no era racista. En aquesta Espanya republicana en guerra, podien allotjar-se a qualsevol hotel, menjar en qualsevol lloc, beure i ballar sense que els fessin notar la diferència de color. James Yates ho recorda en el seu llibre de memòries: A “Espanya és on em vaig sentir per primera vegada com un home lliure”.

El febrer del 39 tots ells van iniciar el seu penós viatge a l’exili, juntament amb la resta de l’Exèrcit Popular i van ser internats en camps de concentració francesos. Alguns van ser capturats i els van deportar a camps nazis, però d’altres van poder escapar i van seguir amb la seva lluita unint-se a la Resistència francesa, o als partisans italians, polonesos o iugoslaus.  La lluita contra el feixisme a Espanya va acabar amb una derrota, però va obrir el camí a la victòria del 1945. Potser si les grans potències haguessin tingut una mica del coratge i la determinació d’aquests herois i heroïnes de les Brigades Internacionals, la victòria de la Segona Guerra Mundial potser ja s’hauria aconseguit a terres espanyoles. 

Eduard Amouroux, president de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, va dir una vegada en un acte en record dels Brigadistes: “No és nostàlgia, és la nostra manera d’interpel·lar la gent avui, perquè hi ha una altra onada feixista”. I així és, ens separen molts anys amb els brigadistes, però seguim lluitant pel mateix, per combatre el feixisme. Una feina que s’ha d’iniciar des de les escoles, i no deixar-la mai. Com així ho fan entitats com l’Amical, en la seva tasca de difusió i reflexió sobre les Brigades Internacionals.

Articles relacionats

Darrers articles