Finalment, el Ministeri de Sanitat ha assumit el compromís de passar a A1 la titulació d’infermeria, una reivindicació històrica del col·lectiu sorgida arrel del Pla Bolonya i la transformació que va suposar en carreres universitàries i diplomatures. Però aquesta no era l’única reivindicació professional que el col·lectiu d’infermeres i infermers tenia sobre la taula. Al novembre, després que el conseller Manuel Balcells signes el preacord de l’ICS amb Metges de Catalunya, SATSE, UGT i CCOO, aquest anunciava un complement salarial només per a metges i metgesses de fins a 20.000 euros; la resposta per part de la infermeria va ser fulminant el sindicat Infermeres de Catalunya i altres forces sindicals van iniciar accions de vaga.
Si bé la medicina té uns orígens en la foscor del temps, amb vigència avui dia d’una institució com és el jurament hipocràtic, sorgit a l’antiga Grècia i que, adaptat de diferents formes, ens arriba fins avui (no obviem la medicina dels antics egipcis, l’ayurvèdica, la mesopotàmica…), la infermeria és una professió moderna. Cal reconèixer el paper fundacional a Florence Nightingale, “la dama del llum” a la Guerra de Crimea. Més enllà d’aquesta visió romàntica, va publicar Notes on nursing: What it is, and what it is not (Notes sobre infermeria: què és i què no és), una introducció clàssica a la infermeria i que, a més, va ser la primera dona admesa a la Royal Stadistical Society
El sector de la sanitat pública és un dels sectors més feminitzats: el 2017, el 75% dels treballadors de l’ICS eren dones i, de fet, la infermeria supera habitualment el 80% de feminització tant a les escoles universitàries com en l’àmbit ja professional. En canvi, quan parlem de metges, el percentatge se situa al voltant del 50%, tal com recull un informe de l’Organització Mèdica Col·legial de l’any 2018, però només un 20% dels càrrecs de direcció estan ocupats per dones.
A l’àmbit sanitari, per tant, hi ha un biaix de gènere, el doble de fort en el cas de la infermeria. Però no es tracta només d’una qüestió estrictament de l’àmbit laboral. Socialment, la infermeria és una professió menystinguda per la seva vinculació directa a les cures, en una situació semblant a la que succeeix a la medicina amb l’àrea de medicina familiar. Tots ens fem un fart de veure pel·lícules i sèries sobre metges o metgesses, habitualment en hospitals ultramoderns, on els seus coneixements quasi miraculosos els permeten salvar malalts; diagnosticar la malaltia és el gran leitmotiv, sense importar tot el procés de cura ni el de recuperació, el dia a dia al costat del pacient… Els infermers i infermeres acaben sent personatges secundaris en el telefilms, tant com en la vida real. És, per tant, una triple lluita: de gènere, professional i social, de reivindicació de la dignitat de la seva feina.
Aquest hivern han dit prou als carrers i als centres de treball. Esperem que el crit segueixi ressonant en els despatxos de la Conselleria i recordi l’important paper d’aquestes professionals en el sistema sanitari públic. La nostra sanitat no és només assumpte de metges i metgesses, sinó que és tot el personal que hi treballa, qui compon el equips, des de la més alta direcció fins al darrer treballador d’un CAP que permeten que el nostre sistema sanitari públic es mantingui dempeus enmig del desastre.
