El setembre de 2017, la revista conservadora israeliana “Hashilwah”, finançada pel capital jueu nord-americà que dona suport al govern racista d’Israel i els seus projectes colonials als territoris palestins ocupats, va publicar el pla de Bezalel Smotrich i la seva visió per resoldre el conflicte àrab-israelià, sota el títol “L’esquema decisiu: El Dret de Propietat és la clau per a la pau”.
Actualment, Bezalel Smotrich exerceix un perillós paper polític per al poble palestí, ja que és el líder del moviment dels colons, moviment més extremista i racista que combina l’extrema dreta amb l’extremisme religiós. En l’actualitat, ocupa un càrrec oficial a l’actual govern feixista israelià, car és el viceministre de Defensa israelià, a més del ministre de Finances, i això és el que fa que el seu pla sigui aplicable i pugui fer xantatge al poble palestí.
Smotrich creu que les fronteres d’Israel han de coincidir amb les fronteres de la terra bíblica d’Israel, i no com s’estipula a la Resolució 181 de l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1947. Aquesta va concedir el 56% de la terra de la Palestina històrica a organitzacions sionistes extremistes, mitjançant la construcció d’assentaments il·legals del colonialisme israelià, i l’annexió de les terres palestines ocupades el 1967. A més, Smotrich incita a cometre massacres contra el poble palestí per tal de desarrelar-lo de la seva terra i intimidar-lo, en el marc d’una política de judaïtzació i de neteja ètnica.
L’actual govern israelià, encapçalat per Benjamin Netanyahu, practica una política de liquidacions físiques i execucions sobre el terreny contra el poble palestí, i incursions terroristes als camps de refugiats palestins de Cisjordània, com Jenin, Nablus i Balata, buscant provocar al poble palestí i imposar el control de les forces d’ocupació israelianes sobre Jerusalem Est. Per això, el govern israelià va celebrar una sessió especial als túnels de la plaça Al-Buraq, a la Ciutat Vella ocupada de Jerusalem, amb l’objectiu de construir més assentaments i canviar la demografia de Jerusalem, cridant a matar i desplaçar el poble palestí. En aquesta sessió governamental, es va acordar formar un comitè ministerial israelià anomenat “Comitè del Gran Jerusalem”. Aquest busca reforçar les institucions d’ocupació israelianes, imposar el control sobre els programes educatius per tal de judaïtzar els palestins, assignar un pressupost per establir assentaments colonials il·legals a la Jerusalem ocupada i continuar les excavacions a la recerca d’antiguitats per confiscar-les malgrat que pertanyen al poble palestí.
La sessió governamental celebrada als túnels de la plaça Al-Buraq, a la Jerusalem ocupada, indica el declivi de la força de dissuasió israeliana davant la resistència palestina i l’abjecte fracàs del primer ministre israelià Benjamí Netanyahu en la seva política interior i exterior. L’operació “Venjança dels Lliures”, liderada per la resistència palestina, va suposar una pèrdua de prestigi per a Netanyahu després d’haver assassinat a tres líders palestins a la Franja de Gaza. La forma d’assassinar-los fou disparant un míssil contra les seves cases, cosa que va provocar el seu martiri al costat de les seves famílies, i això es va reflectir en la plena coordinació de la resistència palestina en una sala d’operacions militars conjuntes en què participen totes les parts de la resistència. L’actual govern israelià pretén dispersar la sala d’operacions militars conjuntes entre les parts palestines per evitar una gran explosió regional que podria incloure parts d’altres països com el Líban, Síria, l’Iraq i el Iemen.
Va ser un clar missatge en aquest sentit quan es van disparar míssils des del sud del Líban cap als assentaments colonials després de l’assalt a la mesquita d’Al-Aqsa i la detenció de fidels palestins per part de l’autoritat d’ocupació israeliana.
Després que Netanyahu signés els Acords d’Abraham amb els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Marroc i el Sudan, i prometés als israelians normalitzar les relacions amb Aràbia Saudita, després que s’esforcés per convèncer els àrabs que l’Iran és el veritable perill, no Israel, Aràbia Saudita i Iran van signar un acord a Pequín per normalitzar les relacions entre els dos països i resoldre totes les diferències entre ells. Això va suposar un rotund fracàs dels objectius del seu actual govern, que el va portar a soscavar tots els plans que havia elaborat des del 2009 per dur a terme un atac militar contra Teheran, i incitar els països àrabs a participar amb ell a la guerra contra Iran per impedir-los avançar en el desenvolupament del seu programa nuclear i les seves capacitats militars i limitar la seva capacitat de donar suport al règim sirià. Aquest pla va fracassar, sobretot després que Síria tornés a la Lliga Àrab després de deu anys de congelació de la seva condició de membre. La relació entre Riad i Damasc s’ha reprès, i la solidaritat àrab amb la qüestió palestina ha seguit el seu curs, amb una iniciativa xinesa que eludeix la política de xantatge nord-americana i la pressió de Washington sobre els països àrabs.
Israel ha passat a patir una crisi interna relacionada amb les esmenes judicials, una sèrie de disputes internes, l’existència de múltiples fronts de guerra, a més del deteriorament de les relacions entre ell i Washington a conseqüència de la crisi econòmica mundial, i l’obertura de relacions que no agraden a Israel, cosa que el situa en un veritable dilema sense precedents des de 1948. En les repercussions de l’operació militar russa a Ucraïna, i l’enfrontament de Washington amb la Xina a l’Àsia. Per tant, el racisme i l’extremisme del govern israelià és el que porta a l’esclat de guerres a través dels seus projectes d’assentaments il·legals, neteja ètnica, matança de palestins… i és el que està intentant a través de la seva política encendre Pròxim Orient amb una guerra de conseqüències inimaginables. Tot això per culpa de la temeritat del govern d’extrema dreta i la seva forma de gestionar el conflicte.
