Els nostres amics burgesos fan trampes quan juguen a la selectivitat

Autor

Del mateix autor

Fa dies que em ronda pel cap una qüestió: què creieu que els hi agrada més als nostres amics neoliberals? Honestament, creia que la llibertat. Poder decidir autònomament què, quan i com. Per exemple, la llibertat de poder decidir quin grau universitari estudiar i en quina universitat. Innocent de mi, hi ha una cosa que els hi agrada més, i és ni més ni menys que mantenir, costi el que costi, els privilegis de classe. Per exemple, el privilegi d’escollir quin grau universitari estudiar i en quina universitat. 

Efectivament, triar estudis no és un exercici de llibertat, és un privilegi. Tot sigui dit, un privilegi disfressat de meritocràcia. Els nostres amics burgesos, que acostumen a ser els mateixos que els nostres amics neoliberals juguen molt bé a lligar llibertat i meritocràcia. Posen les normes del joc i reparteixen unes cartes, llibertat, llibertat i que guanyi el millor, el més llest, el més capaç, el més treballador. Però els nostres amics burgesos tenen la llibertat de saltar-se les seves pròpies normes per assegurar que guanyen totes les partides. Aquests dies ha sortit a la llum un informe demolidor (enllaç), sobre les trampes que, oh sorpresa, fan els nostres amics burgesos per mantenir el privilegi de triar grau universitari. L’objectiu d’aquestes línies és parlar d’aquesta qüestió, des d’un to que no és acadèmic, ni tan sols divulgatiu. És cítric, crític i satíric. 

Diuen que hi ha una miqueta de diferència entre les notes d’accés a la universitat que s’obtenen als instituts públics i les dels privats. Dels centres concertats no en parlarem i els equipararem als privats, donat que cal tenir sempre present que l’escola concertada és un caprici burgès pagat amb diners públics (i, per tant, amb diners de la classe treballadora). Però, per altra banda, les notes d’accés es calculen de la mateixa manera pels i les estudiants de centres públics o de privat, i varia en funció de si accedeixen per la via dels Cicles Formatius de Grau Superior o per la via del Batxillerat. Així, pels qui venen del Batxillerat, aquesta nota d’accés s’obté de ponderar la qualificació del batxillerat (60%) amb la nota de selectivitat (40%). Les notes de la selectivitat són força similars, una mica més elevades entre els estudiants dels públics. Però les notes del Batxillerat són força més altes en els estudiants de la privada que en els de la pública. Per què? Què podria explicar aquestes diferències en les notes? Hem plantejat tres hipòtesis i hem provat de refutar-les.

Primera: els estudiants de la privada són més intel·ligents que els de la pública i per això treuen millors notes. Tanmateix, el que possibilita que algú estigui en un centre privat no és el resultat d’un test de coeficient intel·lectual sinó un extracte bancari. Sí, hi ha el rumor que alguns privats donen algunes beques a estudiants brillants que no s’ho podrien pagar. Tanmateix, aquestes engrunes no modificarien la distribució dels resultats, ja que com dirien els estadístics ‘no hi ha prou N!’, és a dir, són casos anecdòtics que no afecten les notes mitjanes. 

Segona: els estudiants de la privada estan més preparats que els de la pública i per això treuen millors notes. Els de la privada us diran que paguen per uns millors professors, innovació pedagògica, instal·lacions d’excel·lència, millor atenció i això explica els millors resultats. Si aquesta hipòtesi fos certa, els estudiants de la privada no només traurien millors notes al Batxillerat, sinó també el dia de l’examen, el de la selectivitat. I allà, veiem que no, que la diferència és poqueta. Serà que, malgrat les pijades, la preparació no és tan diferent (i, per tant, cal reconèixer que la pública prepara molt bé!) 

Tercera: Als estudiants de la privada els hi inflen les notes. Refutar aquesta hipòtesi és, certament, complicat. De quina manera podríem demostrar que realment els estudiants de la privada mereixen les notes que tenen? Per exemple, com podríem verificar que el 27% d’estudiants de centres privats que obtenen notes de batxillerat d’entre 9 i 10 realment siguin mereixedors d’aquestes notes? Especialment, quan a la pública no arriben al 18%. Tatán! Idea brillant, digna de socialdemòcrates: que tots els candidats realitzin un examen en condicions d’igualtats, amb totes les garanties, proposat per les administracions públiques i que determini a quins estudis accedirà cadascú. Dit d’una altra manera, les notes de la selectivitat són les que ens permetrien refutar que no els hi inflen les notes. Però l’elevat percentatge d’excel·lents al batxillerat que obtenen els joves de centres privats no resulta en un elevat percentatge d’excel·lents en la nota de la selectivitat. El que sí que acaba passant, és que la nota de batxillerat pesa més que la de la selectivitat, i això esbiaixa les notes d’accés.

Els nostres amics burgesos ho saben prou. I per això paguen. Per inflar les notes de batxillerat, que són les que poden inflar fàcilment perquè comprar un tribunal de selectivitat és molt més difícil que pagar la quota del centre privat. A nivell moral, quina diferència hi hauria? Els nostres amics burgesos paguen descaradament, paguen sense amagar-se’n, paguen per mantenir uns privilegis de classe. El privilegi de poder escollir carrera. I és ben sabut que les carreres que sovint escullen són les que després impliquen poder, oportunitats, reconeixement, prestigi, privilegis. 

Però, ai, la moral burgesa, de quedar bé, de quedar meritocràticament bé. Per a un petit burgès, acceptar que té una nota que no es mereixés seria una taca massa gran a l’historial. O no…? Potser creu que és un regal, o potser creu que realment té la nota que es mereix, que ha treballat molt intensament per arribar on ha arribat. Què creieu vosaltres, que els coneixeu bé, als nostres amics burgesos? 

Així, ara ja tenim clar que els nostres amics burgesos fan trampes quan juguen a la selectivitat. I nosaltres, com ens posicionem davant tot plegat? El nostre ha de ser necessàriament un posicionament de classe, que pot concretar-se en tres punts.

En primer lloc, la necessitat de la selectivitat, prova d’accés. Ben segur que no és el millor model, que no avalua el que ha d’avaluar, que genera angoixes i malestars. Que el que voldríem és que tothom pogués estudiar allò que desitgés i que ho estudiés gratuïtament, i aquest és l’horitzó que hem de perseguir. Però mentre caminem cap a l’horitzó cal que reivindiquem la importància que juga aquesta prova d’accés. Cal que exigim més transparència, que les qualificacions estiguin desagregades per centre. Hem de poder identificar perfectament on està l’arrel del problema. Sobre la importància de la selectivitat, una cosa més. El model d’universitats privades a Catalunya cutreja, i ho sap tothom. Les persones que volen estudiar graus universitaris a la privada, en general, ho fan per dues raons, ambdues problemàtiques. O bé són els nostres amics burgesos que volen accedir a un lloc tipus ESADE (exemple a l’atzar) amb la clara intenció de fer contactes, caçar oportunitats li’n diuen, i mantenir privilegis de classe; o bé són companyes a les quals no els ha arribat la nota a la pública i, quin remei, podran estudiar el que volien a canvi d’una quantitat gens menyspreable. El primer problema té una solució senzilla, que podreu llegir al tercer paràgraf. El segon problema té una altra solució, garantir que és precisament com començàvem aquest paràgraf: el coneixement ha de ser accessible per a tothom, lliure i gratuïtament, i per tant, no hi hauria d’haver limitacions per estudiar graus universitaris. 

En segon lloc, hem de reconèixer que les problemàtiques de l’accés a la universitat són una injustícia més. Les iniquitats, les injustícies socials, es produeixen i reprodueixen generació rere generació des del naixement i fins a la mort. No és només que els nostres amics burgesos facin trampes quan juguen a la selectivitat. És que el percentatge d’amics burgesos que arriben a la universitat és molt més elevat que el de les companyes de classe. Si mirem les causes de les causes, veurem la importància de l’educació primària i l’educació secundària per revertir aquestes iniquitats. Les ràtios, les condicions del professorat, la participació d’infants i joves, el capital cultural de la família, les condicions materials que faciliten o impossibiliten un repàs, disposar d’una habitació tranquil·la a la llar, una alimentació equilibrada, saludable, participar d’un cau, d’un esplai, de l’associacionisme de base comunitària i voluntària… tots aquests factors, entre molts més, ens ajuden a entendre per què les problemàtiques per accedir a la universitat. 

I finalment, si els nostres amics burgesos fan trampes quan juguen a la selectivitat, nosaltres apostem per trencar la baralla. És a dir, per petar-nos l’educació privada i concertada. La llibertat d’elecció de centre és allò que justifica i causa, motor i mecanisme de la segregació escolar. Els centres privats, que inclouen els concertats, segreguen per classe social, segreguen per raça i alguns fins i tot per gènere. L’existència de la privada permet que els burgesos segueixin fent trampes quan juguen a la selectivitat, però és que aquestes trampes ni tant sols les paguen els burgesos, sinó que qui les finança és la classe treballadora, ja sigui directament, a traves de la plusvàlua destinada a l’escola privada o indirectament, a través d’impostos destinats a l’escola concertada. 

Els nostres amics burgesos fan trampes quan juguen a la selectivitat. Els hem enxampat quan estaven pujant al globus del batxillerat i s’han enrabiat. Twitter en va ben ple, de la rabieta i llagrimeta neoliberal. Però hem de tenir clar que no n’hi ha prou amb haver enxampat als tramposos. Cal que seguim organitzant-nos, instruint-nos i lluitant per canviar les normes d’aquest joc.

Articles relacionats

Darrers articles