En les darreres setmanes s’ha parlat i debatut molt sobre el Pla pilot de renda bàsica universal de Catalunya. En part, arran de l’esmena a la llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat, votada al Parlament, que ha tingut com a resultat l’ajornament de la prova pilot. Tot i tenir un gran suport social, tant per part d’entitats i organitzacions internacionals i no governamentals, com dels mateixos ciutadans, tres partits van votar a favor de mantenir la prova pilot el 2023 (ERC, En Comú Podem i CUP) i la resta van fer-ho en contra.
Això és sorprenent per dos motius. Per una banda, analitzant les dades d’una enquesta [1] recentment publicada, el 79% de persones donen suport a la implementació de la renda bàsica universal (RBU) a Catalunya i el 76% està a favor que es faci una prova pilot abans d’implementar-la. Si les dades de l’enquesta s’analitzen per partit, s’observa un suport transversal, ja que en tots els partits hi ha una majoria de simpatitzants a favor d’una prova pilot abans d’implementar una RBU. Només Vox i PP atorguen un grau mitjà d’acord inferior a 5 (sobre 10) a la implementació d’una RBU a Catalunya.
I, per l’altra banda, és interessant parar atenció a alguns dels arguments que s’han fet servir en el debat sobre per què no s’hauria de fer el Pla pilot d’RBU de Catalunya. Alguns d’aquests arguments barregen necessàriament la renda bàsica universal amb el pla pilot de Catalunya, igual que les corresponents respostes.
El context català refuta els arguments contra la RBU i el pla pilot
Si bé és completament vàlid i legítim que no tothom estigui d’acord amb la implementació d’una RBU, o del seu pla pilot, la majoria dels arguments que s’han esgrimit en contra han estat principalment ideològics. De fet, els arguments contraris a la RBU i a la prova pilot, amb un contingut presumiblement objectiu i factual, són totalment refutables. I es refuten amb la pròpia realitat del context català.
S’ha dit que les prestacions condicionades actuals són el camí per erradicar la pobresa, que no cal experimentar i malbaratar diners amb alternatives com el pla pilot de la renda bàsica tenint en compte el context social dramàtic en què es troba Catalunya. En primer lloc, les prestacions condicionades actuals tenen diversos problemes que tenen a veure amb la trampa de la pobresa (perpetuació de la pobresa quan es rep una prestació no compatible amb el treball, ja que es desincentiva acceptar feines per por a perdre la prestació), el non-take-up (no demanar prestacions tot i complir els requisits), les barreres digitals, d’idioma i burocràtiques, entre d’altres. Any rere any es demostra la falta de cobertura i la insuficiència del sistema tal com està. Això, en definitiva, no deixa de ser un cas d’ineficiència i ineficàcia del sistema de prestacions, en tant que no es compleix l’objectiu pel qual existeix.
En segon lloc, caldria reflexionar sobre què és malbaratar. Malbaratar és, per molts, mantenir sense innovar un sistema de prestacions que sistemàticament deixa gent fora i no ha aconseguit alleugerir els nivells de pobresa que ens envolten. Per molts ciutadans, experimentar els efectes d’una política pública amb mètodes rigorosos, per així nodrir el debat amb quelcom més que prejudicis i ideologia, no és malbaratar. Tot el contrari, és la direcció cap a on la innovació en polítiques públiques ha d’anar. Experimentar, doncs, amb un pla pilot d’RBU no només no és malbaratar els diners, sinó que implica una inversió a futur per observar si una alternativa al sistema actual de prestacions seria desitjable o no per a Catalunya, estalviant als ciutadans els costos que té l’aplicació de qualsevol mesura sense abans saber si funcionarà o no. Una mesura que, com s’ha esmentat abans, compta amb un suport social majoritari.
En tercer lloc, cal reflexionar sobre l’argument de sosté que experimentar amb l’RBU no és el que Catalunya necessita ara mateix, tenint en compte el context en què ens trobem. Que el context català és dramàtic és cert. Els nivells de pobresa a Catalunya es troben en un moment crític, per la seva gravetat i pel seu estancament en el temps. A Catalunya, el percentatge de població en risc de pobresa el 2021 era del 19,9%, això després de transferències socials. A més, si s’analitzen les privacions, al mateix any a Catalunya hi ha hagut un 6,2% de població en situació de privació material severa. Parlant en absoluts, aquests percentatges suposen un milió i mig de persones en risc de pobresa, de les que més de mig milió pateix privació material severa.
Si s’observen quines són les privacions més comunes a Catalunya, aquestes són la incapacitat de poder fer front a despeses imprevistes i la incapacitat de poder permetre’s una setmana de vacances l’any. S’inclou com població amb privació material severa aquella que té 4 o més privacions d’un llistat de 9; i augmenten si només fem una passa enrere: les persones que tenen 3 o més privacions a Catalunya suposen un 16,5% de la població (1,2 milions de persones). El fet de tenir estudis universitaris tampoc assegura que el risc de pobresa quedi molt lluny: el 15,2% de persones amb estudis superiors està en risc de pobresa. O si mirem el risc de pobresa per trams d’edat, observem un fet que s’invisibilitza sovint, i és l’elevat nivell de pobresa infantil que hi ha a Catalunya: 32,6% de menors de 16 anys estan en risc de pobresa; és a dir, 3 de cada 10 infants.
Doncs bé, en un context com aquest, el que s’han de pensar són polítiques alternatives i que puguin trencar amb una tendència que porta mantenint-se des de principis dels 2000. La pobresa a Catalunya està cronificada en un 20% de la població, i les mesures que s’han portat a terme fins ara no han canviat aquesta situació. És precisament en aquest context que calen innovacions com el pla pilot de renda bàsica, alternatives que donin solucions diferents a problemes que encara no han estat resolts.
Qualsevol altre pegat al sistema actual el que fa no és innovar per millorar, sinó intentar salvar un model que ha quedat provat com ineficaç. Un clar exemple és l’actualització de l’IRSC (Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya, llindar a partir del qual es té accés a algunes prestacions socials) el 2023. Aquesta ha estat la seva primera actualització des de 2010, amb una pujada del 8%, clarament insuficient tenint en compte que la variació de l’IPC a Catalunya des de gener de 2010 fins a l’actualitat ha estat d’un 30,4% [2].
Una de les altres –molt sonades – crítiques que es fan a la RBU, i que es fan servir per oposar-s’hi (i també a la prova pilot) és la seva vinculació amb el mercat laboral. Es diu que el camí per sortir de la pobresa és el treball i que precisament la RBU ho desincentiva. El context català també ens dona dades que refuten aquest argument, com per exemple que hi ha un 10,8% de treballadors en risc de pobresa (tendència constant des de 2013); o que el 23% de persones sensellar a Barcelona treballen. [3]
Sobre si amb l’RBU les persones deixarien de treballar també se n’ha parlat molt. Segons l’enquesta anteriorment mencionada, el 68,6% de les persones que treballen, seguiria sense cap canvi; el 20,7% seguiria amb la mateixa feina reduint l’horari; el 7,5% canviaria de feina o altres canvis, i només el 3,7% afirma que deixaria de treballar. Cal reflexionar si creiem que amb 800€ mensuals la gent deixaria massivament les seves feines remunerades. Només una dada per ajudar a aquesta reflexió. Una llar de dos adults i dos infants amb l’assignació monetària que proposa el Pla pilot d’RBU de Catalunya estaria només 223€ per sobre del que una llar d’aquestes característiques ha d’ingressar per no estar en risc de pobresa. [4]
En definitiva, i un cop reflexionat i analitzat el context social amb dades i fets, es demostra que la majoria d’arguments utilitzats en contra de la RBU i del seu pla pilot són ideològics, ja que la seva contestació és tan senzilla com obrir els ulls i observar el que ens envolta. En aquest sentit, la RBU és una alternativa que proposa uns canvis que podrien adreçar les majors limitacions a què el sistema actual s’enfronta. I la forma responsable i amb un suport majoritari per veure si aquesta alternativa produeix els efectes que creiem desitjables és fent una prova pilot.
Però, es pot finançar?
A vegades es planteja la qüestió del finançament com un argument més en contra de la proposta de l’RBU. Sí, és finançable. Segons diverses publicacions d’Arcarons, Raventós i Torrens [5][6] on es fan simulacions del finançament d’una RBU a Catalunya, el seu cost net seria de 7.700 milions d’euros. No són pocs diners, però no són els 50 mil o 65 mil milions que s’ha sentit a vegades, producte únicament de multiplicar l’assignació monetària per habitant, deixant tota la resta del sistema constant. Aquest finançament, segons la proposta que es defensa a Catalunya, seria el resultat de canvis en l’àmbit fiscal i d’absorció de les prestacions de quantia inferior, entre d’altres.
Per tant, no només es podria finançar, sinó que la mateixa manera de fer-ho faria que Catalunya fos una societat amb menys desigualtat i amb una progressivitat fiscal més justa, el que donaria com a conseqüència més redistribució de la riquesa.
I l’argument polític?
Havent exposat tots els contraarguments fàctics a les crítiques que s’han fet en aquests últims dies a la RBU i a l’execució del seu pla pilot, és essencial esmentar l’argument que ideològicament i políticament està darrere de la proposta d’RBU de Catalunya. La proposta, que és progressista i republicana, es basa en l’assumpció que els ciutadans han de poder portar una vida digna. Digna en tant que lliure i autònoma. Això, en la tradició republicana, té a veure amb la necessitat de poder tenir cobertes les necessitats materials més bàsiques per poder ser realment lliure i poder viure una vida amb autonomia exercible. Garantint a tots els ciutadans la cobertura d’aquestes necessitats materials bàsiques, a partir d’una assignació monetària individual i incondicional, s’aconsegueix una societat més justa, menys desigual i amb ciutadans amb la possibilitat de prendre decisions més lliurement. Si bé la igualtat d’oportunitats en les societats actuals és una quimera malauradament llunyana, la renda bàsica universal ajuda a que, com a mínim, tothom parteixi d’un punt de sortida on allò material està cobert.
En conclusió, atenint-nos als fets, a les dades, però també als arguments teòrics, la renda bàsica universal i el pla pilot són necessaris i urgents. El pla pilot és necessari i urgent per poder observar els efectes que aquesta política tindria a Catalunya i, en conseqüència, anar cap a una política pública que podria donar solució a moltes de les limitacions que el sistema actual no pot obviar. Prendre la decisió de portar a terme el pla pilot no és important tot i el context en què estem, sinó precisament pel context en el qual portem vivint massa anys. Per això ambdues propostes són un horitzó necessari per a Catalunya.
Notes
[2]Dades provinents de l’INE, consultables a https://www.ine.es/varipc/verVariaciones.do?idmesini=1&anyoini=2010&idmesfin=2&anyofin=2023&ntipo=2&enviar=Calcular
[3] Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona. Diagnosi 2022 La situació del sensellarisme a Barcelona. Evolució i relació amb el mercat laboral. Disponible a https://www.sensellarisme.cat/wp-content/uploads/Diagnosi-2022.-La-situacio-del-sensellarisme-a-Barcelona.-Evolucio-i-relacio-amb-el-mercat-laboral.pdf
[4] Segons dades de l’ECV corresponents a 2021, consultables a https://www.idescat.cat/pub/?id=ecv&n=7623
[5] Arcarons, J.; Raventós, D.; Torrens, L. 2013. Un modelo de financiación de la Renta Básica técnicamente factible y políticamente no inerte. https://www.sinpermiso.info/textos/un-modelo-de-financiacin-de-la-renta-bsica-tcnicamente-factible-y-polticamente-no-inerte
[6] Arcarons, J.; Raventós, D.; Torrens, L. 2017. Renta bàsica incondicional. Una propuesta de financiación racional y justa. file:///D:/48061132x/Downloads/renta_basica_0610.pdf
