Quan pensem en polítiques ambientals, els residus no acostumen a captar massa l’atenció. Políticament, és un tema poc atractiu, que genera poc interès, però faríem bé en dedicar-li una bona pensada.
La gestió de les nostres deixalles és un d’aquests temes de funcionament ordinari de la ciutat que exigeix enormes recursos, econòmics, en planificació i en personal, però que es dona per amortitzat: si no hi ha incidències, ningú dirà res, perquè es pressuposa el seu correcte funcionament; en canvi, qualsevol problema aixeca alarmes, perquè poques coses hi ha més sensibles que els conflictes amb la brossa.
Des del punt de vista dels municipis, els residus són una qüestió cabdal. No és gaire conegut, però la seva gestió és una de les responsabilitats municipals més costoses. Les contractes de residus mouen molts milions d’euros, s’emporten grans percentatges del pressupost municipal i requereixen gran atenció del personal per la seva posada en marxa i correcte seguiment. A més qualsevol canvi en la gestió és polèmic perquè implica modificar els hàbits de la ciutadania, que encara té massa interioritzada la “comoditat” de la cultura d’un sol ús, i fer-ho, a més, sense separar adequadament. Les dades són clares: a Catalunya separem menys de la meitat dels residus urbans que produïm (46,7% el 2021). La situació, però, no és homogènia: hi ha comarques que separen més del 60% dels seus residus, com ara el Berguedà, Osona o el Moianès, mentre que d’altres estan per sota del 40%, com per exemple totes les de la Regió Metropolitana de Barcelona. Aquí el paper dels municipis és clau perquè és decisió seva optar per un sistema o altre de recollida selectiva, i els resultats poden ser molt diferents.
La gran majoria dels residus que se separen es poden acabar reciclant i incorporant de nou al mercat com a recurs, evitant consumir de nou. En un món on l’extracció de matèries primeres està arribant a l’esgotament, és vital comptar amb els recursos que ara llencem; de fet, l’anomenada economia circular consisteix en això, en intentar que tot el que es rebutja pugui tornar a ser útil per a la producció, en un cicle continu on tot es reaprofita i on la tecnologia juga un paper clau. En canvi, la gran majoria del que no se separa és impossible de reciclar, i no només es perd com a recurs, sinó que acaba en abocadors o en incineració, opcions molt lesives pel medi ambient i que aixequen una forta oposició veïnal allà on s’implanten.
Per un bon reciclatge dels residus, separar adequadament la fracció orgànica és molt important, ja que les restes de menjar o plantes són la part majoritària de la producció domèstica i a més dificulten el reciclatge de la resta de fraccions si no se separen bé. De fet, la introducció de la recollida de la fracció orgànica va suposar un salt en el seu dia: entre el 2000 i el 2010, a Catalunya es va passar del 14% al 40% de recollida selectiva, de la mà de l’impuls polític al reciclatge i a la introducció de la recollida de matèria orgànica. Però a partir de 2010 hi ha un estancament en els resultats, i fins i tot un petit retrocés, per la manca continuada d’esforços públics per afavorir la separació a les llars, que s’ha començat a revertir a partir del 2017.
En aquest canvi de tendència hi té molt a veure l’extensió del sistema de recollida porta a porta, que el 2020 ja arribava a 215 municipis catalans. Aquest model dificulta les opcions de qui no vulgui fer cap mena de separació dels residus i aconsegueix aprofundir en la consciència ciutadana sobre el problema que suposen, per tant, permet involucrar de forma generalitzada a tota la població en la separació. Els municipis que opten per aquest sistema han de fer front a certa oposició veïnal, però aconsegueixen valors de recollida selectiva molt elevats, sense comparació amb cap altre tipus de sistema (per sobre del 60% o com és el cas de Sentmenat, del 80%).
A més, el sistema Porta a Porta introdueix la possibilitat de diferenciar qui està produint més brossa perquè la recollida és individualitzada. Això permet aplicar taxes de residus que tinguin en compte aquesta qüestió (i que siguin, per tant, més igualitàries), amb descomptes o recàrrecs en funció del cost dels nostres hàbits de consum a l’erari públic i al medi. A més residus a tractar, més cost i més impacte.
Una qüestió que cal tenir en compte és que la producció de residus està lligada amb la situació econòmica: a més poder adquisitiu, més consum i, per tant, més producció de residus. A Catalunya hi va haver un creixement progressiu de la generació de residus durant els anys 90 i primers 2000 que es va mantenir fins a la crisi de 2008, on la producció de residus comença a caure. Les xifres van tornar a pujar a partir de 2014, amb l’inici de la recuperació econòmica, tot i que de moment no han tornat a assolir els valors previs al 2008. L’any 2004 es va donar el màxim de producció de residus municipals (1,66 kilograms per habitant i dia), mentre que les xifres actuals són d’1,42 kg/hab·dia (2021). També es pot observar una certa correlació entre producció de residus i renda si es comparen les dades per municipis.
Aquesta situació, però, es pot trencar. No té per què existir aquesta dependència entre poder adquisitiu i producció de residus: per això, cal aplicar polítiques de prevenció dels residus en origen, com ara limitar els embalatges dels productes, més normatives per evitar el malbaratament alimentari, implantar més sistemes de reutilització, reparació, etc.
En definitiva, la gestió dels residus té un enorme impacte a diferents nivells i si es mira des del punt de vista de la gestió municipal, val més prendre’s aquesta qüestió de forma molt seriosa. En poques qüestions com aquesta les decisions municipals poden tenir un poder de transformació tan elevat.
Imatge de portada: Ajuntament de Barcelona
