“Immatricular” és la primera inscripció que es fa d’una finca en el Registre de la Propietat, la qual cosa és una cosa normal que requereix dues condicions: acreditar-ho amb document públic administratiu i fer-ho davant notari.
En 1998, el govern Aznar va concedir el privilegi de poder “immatricular” mitjançant certificació diocesana per part d’un bisbe o secretari diocesà. És a dir va concedir als bisbes poders de notari amb capacitat administrativa sense ser funcionari públic. Mitjançant un certificat emès per un bisbe que manifesti que un bé sense registrar pertany a l’Església catòlica, sense necessitat de document acreditatiu, és suficient perquè el Registrador l’inscrigui com a propietat eclesiàstica en el Registre de la Propietat.
A partir d’aquesta fins a 2.015, l’església entra a sac a registrar al seu nom terrenys, prats, habitatges, béns municipals de tota la vida o monuments de patrimoni públic estatal fins a una discoteca. En total, més de 35.000 propietats. Com sempre guardant els seus manaments: “no cobejaràs els béns d’altri”.
Esperàvem més del Govern actual, que es va conformar amb el lliurament del llistat dels 35.000 béns registrats en el procés actual (no fa cap referència als béns “immatriculats” durant el franquisme) i es va rentar les mans. Pensàvem que emetria un decret o una altra fórmula jurídica que declarés nul·les les immatriculacions realitzades sense títol suficient i que reclamés les propietats registrades referents al patrimoni històric públic.
Amb aquest comportament passiu, traspassa la reclamació als Ajuntaments i particulars afectats que ara hauran de litigar contra l’Església catòlica d’un en un. Una tasca ingent i injusta que a més de les molèsties judicials, corre el risc d’eternitzar-se amb centenars de processos judicials. Algun bé “immatriculat” ja s’ha recuperat per via judicial.
També és necessària una llei de Patrimoni o la reforma de la ja existent que reguli tot el públic i proporcioni una solució definitiva a la protecció del patrimoni històric d’arrel religiosa fent-se càrrec de la gestió cultural independentment de l’ús litúrgic que tingui. Si la catedral de Notre Dona’m o Westminster pertanyen al poble francès o engonals o els rius que recorren l’estat espanyol o els llacs, etc., són béns de domini públic de la ciutadania espanyola. Per què la Mesquita de Còrdova és d’un bisbe?
Siguem conscients que en tota agrupació humana inicial l’església al costat de l’ajuntament i l’ateneu, van ser els primers edificis a construir-se amb fons municipals o particulars bondadosos o amb les mans dels ciutadans. Per la qual cosa qui és el propietari? A més quan els edificis destinats a la litúrgia es deterioren qui els repara? Ajuntaments, Diputacions, etc. i, no obstant això, qui fa la gestió cultural i obté abundants beneficis? L’Església catòlica.
Després de destapar-se les primeres immatriculacions a Navarra i davant l’escàndol més gran immobiliari de la història de l’estat espanyol, es va constituir la Coordinadora “Recuperando” en la que participen Europa Laica, associacions patrimonialistes provincials, cristians de base, amb la finalitat de recuperar el Patrimoni registrat al seu nom per l’Església catòlica, 35.000 en aquest últim procés més l’“immatriculat” durant el franquisme. S’està fent una bona feina però insuficient. Trobem a faltar la calor de les organitzacions polítiques i socials. El silenci és còmplice! Les immatriculacions recorren tot l’estat, ja que s’han produït en tota la geografia espanyola i la repercussió econòmica afecta a tota la ciutadania. És un tema de patrimoni i de justícia. No se li pot donar l’esquena. L’Església catòlica és poderosa, però la Ciutadania també. No podem permetre aquest comportament desenfrenat i intolerable. Tots som responsables. Si no baralles, perds.
Imatge de portada: José Javier Martín Espartosa.
