El títol d’aquest article reprodueix una frase de la cançó Solo le pido a Dios, del cantautor argentí León Gieco, i que van popularitzar a Espanya els artistes Víctor Manuel i Ana Belén. I és que és un dels grans mals que pateix la nostra societat: la indiferència que mostren les persones davant tot allò que a un no l’afecta de manera directa.
Es molesten aquells ciutadans que es veuen obligats a canviar el seu itinerari perquè s’ha convocat una manifestació en defensa de la sanitat, de l’educació pública o per les pensions, quan el més correcte seria sumar-s’hi. Potser alguns pensen que la sanitat pública no va amb ells perquè estan pagant una asseguradora de salut; que com que els seus fills van a una escola privada, no necessiten una educació pública; o, fins i tot, que com que tenen un pla de pensions privat, les pensions de jubilació els poden ser indiferents. Els serveis públics són de tots i totes, i tots i totes els hem de defensar. Aquests individus, ben segur, tenen família i coneguts que depenen dels serveis públics per a poder desenvolupar-se i viure.
Les persones s’enfaden quan han d’aturar els seus vehicles perquè un piquet de treballadors talla un carrer amb la intenció de defensar els seus drets laborals. Es molesten i els increpen, quan haurien de mostrar-se assertius i fer costat a les reclamacions d’aquest col·lectiu, d’aquesta classe social, que és la seva. Perquè recordin: tota persona la subsistència social de la qual depèn d’una nòmina, pertany a la classe treballadora. Sense excepció, sigui quin sigui el seu salari. Si el seu salari és molt alt, aguantarà més sense que l’embarguin, però, al final, no podrà fer front a les seves despeses.
En l’entorn laboral és freqüent veure a companys i companyes que ho estan passant malament, però ningú diu res perquè els empresaris no prenguin represàlies contra ells. Per això és tan important que a les empreses existeixin representants legals de les persones treballadores: a ells no els poden acomiadar ni represaliar.
Els trastorns musculoesquelètics són els que més incapacitats laborals generen. Per la seva part, els riscos psicosocials són dels més greus. Durant els primers onze mesos de 2022, es van produir 584.583 accidents laborals amb baixa, però és que van existir 521.198 que no van acabar amb cap incapacitat laboral. Un any abans, el 2021, a Espanya 4.003 persones en vas suïcidar: 2.982 homes i 1.021 dones. Les dades mostren que els homes es lleven la vida tres vegades més que les dones, encara que elles registren més intents de suïcidi. Els principals motius són la depressió, l’ansietat i l’estrès, tres causes que poden produir-se al treball. I prenen aquesta dràstica decisió persones que comparteixen espai i vuit hores diàries de treball amb altres companys i companyes: potser si estiguéssim atents i atentes a qui ens envolta, si practiquéssim l’assertivitat com una característica de tots els treballadors i treballadores, molts suïcidis es podrien evitar. La falta de temps, la pressió al treball, el terminis ajustats d’entrega… tot això genera un estrès permanent que elimina els trets socials de les persones, cosa que impedeix el desenvolupament d’actituds i sentiments positius cap a aquells qui ens envolten.
La ciutadania ha d’entendre que totes les persones necessiten a les altres; ningú en té prou amb ell mateix per a viure. Totes les professions són necessàries i igual d’importants. Una societat necessita tots els oficis i tots els professionals per a poder avançar. Partint d’aquest principi, no haurien d’existir els mals aliens: tothom hauria de participar en les reclamacions dels diferents col·lectius laborals i socials. La ciutadania hauria d’entendre que el bé d’uns beneficia als altres. El ‘nosaltres’ per sobre del ‘jo’, aquesta és la màxima que posa de relleu el col·lectiu per sobre de l’individu. Un no és res sense el nosaltres; sense un, el conjunt continuem sent. Aquesta concepció de la societat ens portarà a preocupar-nos per l’altre, a intervenir en els seus problemes, a acudir a ajudar. Així, el món no ens serà indiferent.
