El Capitalocè

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

El terme Antropocè s’ha estès per a caracteritzar el moment geològic en el qual vivim caracteritzat per la crisi de la vida. En aquest terme, el subjecte que genera les transformacions en el planeta és l’ésser humà. Probablement, és més adequat parlar de Capitalocè, perquè l’ésser humà porta habitant molts milers d’anys sobre la faç de la Terra, però només amb un determinat ordre socioeconòmic s’ha convertit en un agent geològic destructor de la vida. Aquest text pretén justificar que el capitalisme és un sistema sociocida i ecocida.

Creació de valor en el capitalisme

El capitalisme crea riquesa en forma de capital durant el procés productiu, la fabricació de béns i serveis que després es venen en el mercat. A més, també s’apropia constantment de riquesa generada fora del sistema, que converteix en capital. Vegem en què consisteixen tots dos processos.

En el que concerneix l’origen intern de la riquesa, el capital es reprodueix quan en la producció de mercaderies el treball humà genera plusvàlua. Si el valor dels béns i serveis produïts equival al valor inicial de les matèries primeres i l’energia requerides, més el de la força de treball emprada, no hi hauria plusvàlua. La plusvàlua sorgeix quan es produeix un sobrevalor sobre aquesta suma, quan les persones ocupades treballen “de més”.

En el que concerneix les fonts de riquesa externes al capitalisme, l’“acumulació primitiva” no va acabar una vegada que es va posar en marxa el capitalisme, sinó que s’ha continuat produint mitjançant la “acumulació per despossessió”. Consisteix a arrencar la riquesa als qui l’atresoren fora del sistema. Dos exemples serien el patentat de coneixements col·lectius i el robatori de terres. També la proletarització de societats externes al capitalisme. És a dir, introduir dins del sistema el que romania fora. Aquesta dinàmica implica l’extensió del capitalisme a més poblacions i àmbits de la vida, un procés que ha estat la norma.

Un segon element extern del qual s’apropia el sistema per a convertir-lo en capital és el “treball” de la naturalesa. Imaginem una mina en la qual els costos es cobreixen amb 5 hores de treball i les 3 restants serveixen per a produir plusvàlua. Si aquesta mina tingués una concentració major, faria falta menys treball humà per a concentrar el mineral, la qual cosa podria reduir a 4 hores el treball per a cobrir els costos de la producció. Podríem dir que ha estat el “treball” de la naturalesa de concentrar el mineral (que és extern al capitalisme) del qual s’ha apropiat el sistema, ja que no es produeix una restitució ni reparació (una vegada utilitzat, no hi ha reposició del mineral en la mateixa concentració i els residus s’aboquen a l’entorn). El capitalisme s’apropia d’aquest “treball” perquè el mercantilitza i amb això ho converteix en capital en forma de matèria primera. L’aprofitament del “treball” de la naturalesa no és un accident evitable en el sistema, sinó un element nodal i imprescindible per a la reproducció del capital. La naturalesa no és simplement una font de recursos, sinó la matriu on es desenvolupa el capitalisme.

L’apropiació del treball de la naturalesa és un procés actiu. No es produeix “per si mateix” sinó amb el treball per aquesta fi. Darrere de l’ús del petroli està l’exercici de poder de privatitzar la seva gestió, el desenvolupament tecnològic per a poder usar-lo i el canvi cultural requerit.

Perquè totes aquestes maneres d’obtenir riquesa siguin possibles, és necessari que els éssers humans puguin treballar en la reproducció del capital. És a dir, que les societats siguin capaces de sostenir la vida, de respondre a les seves vulnerabilitats (higiene, alimentació, suport emocional, criança). D’aquesta manera, aquest treball no mercantilitzat és de manteniment de la vida, però també de reproducció (totes les cures fins que una persona pot ser productiva en el sentit capitalista). Això suposa una ingent quantitat de treballs de cures que en molts casos no generen plusvàlua, però sense els quals és impossible que aquesta es produeixi. El gruix d’aquests treballs no els realitza ni l’Estat, ni el mercat, sinó les dones en les llars. D’aquesta manera, el capitalisme no sols es fonamenta sobre el treball productiu, sinó també sobre el reproductiu. A més, aquest sosteniment de la vida requereix d’uns ecosistemes que puguin realitzar les seves funcions (depuració de l’aigua, sosteniment de l’equilibri climàtic, fertilització del sòl).

D’aquesta manera, es poden ressaltar quatre condicionants per a la creació de valor: i) matèria, energia, treballadors i treballadores en el procés de producció, així com consumidors i consumidores en el de mercantilització; ii) extensió continuada del capitalisme a més societats i facetes de la vida; ii) explotació de la biosfera; i iv) tenir garantida la reproducció de la vida. Això s’expressa al seu torn en quatre tensions fonamentals: i) laborals en la part productiva; ii) imperialistes respecte als mercats extracapitalistes; iii) ambientals en el que concerneix l’explotació de l’entorn; i iv) patriarcals en les llars (però no només).

En les societats prèvies al capitalisme, hi havia un topall a l’acumulació de riquesa: la limitada capacitat humana d’acaparar béns. Però amb el capitalisme aquests límits es van eixamplar enormement, perquè els diners, com a representant del valor, es pot acumular en grans quantitats. A més, mentre abans del capitalisme les societats estaven condicionades pel valor d’ús i, per tant, el plustreball estava limitat per les necessitats i desitjos, durant el capitalisme sorgeix una necessitat il·limitada de plustreball. Això al seu torn implica que, mentre en les societats pretèrites l’explotació de la naturalesa i les persones era optativa, en el capitalisme és inevitable per a la sustentació del sistema. És més, el propi sistema és cec a aquesta explotació, perquè el seu únic indicador, el capital, és “il·limitat”. Així, el capitalisme ha degradat molt més ràpid les societats i la naturalesa, la qual cosa permet denominar a l’època actual com Capitalocè.

Crisi sistèmica del capitalisme global

En el segle XXI, tot aquest sistema entra en crisi estructural i cada vegada té més problemes per a sostenir la reproducció del capital. En el que concerneix la recuperació de la plusvàlua a nivell intern del capitalisme, els marges són estrets:

i) El recurs intern històric del sistema ha estat incrementar la productivitat però amb això rebaixa la despesa en la mà d’obra (que pot mantenir el seu nivell de vida accedint a mercaderies més barates) i sostenir la massa de plusvàlua augmentat el volum de vendes. No obstant això, la productivitat cada vegada creix més a poc a poc a causa de tres raons. La primera és que les TIC no estan donant els resultats esperats. En segon lloc, no s’està realitzant una inversió productiva substancial (en nova planta o en millores tecnològiques), sinó fonamentalment en l’economia financera, ja que no hi ha expectatives de beneficis en l’economia productiva. Finalment i de manera més profunda, el final de l’energia i els materials abundants i accessibles estan plantejant límits físic-econòmics a les inversions tecnològiques rendibles.

ii) No queda molta mà d’obra per incorporar al sistema-món, una vegada que les dones estan ja en gran part sota aquesta lògica.

iii) Les rebaixes en les condicions laborals estan tenint límits en forma de lluites socials (sobretot a la Xina), que ja no queden grans nínxols de “treball barat” per explotar a nivell mundial i, de la limitació que suposa reduir més els salaris sense ressentir el consum. La destrucció del poder adquisitiu de la classe treballadora, sobretot de les “classes mitjanes” dels EUA i la UE, ha suposat aprofundir en la crisi capitalista.

No obstant això, encara no s’ha produït una disminució important del consum. Això s’ha aconseguit, entre altres factors, mitjançant una expansió gegantesca de la liquiditat i del crèdit, però aquesta estratègia està arribant al seu límit. Des de 2007, el deute ha crescut 3,5 vegades més ràpid que el PIB fent el la ràtio deute/PIB superi el 300%.

La creació ingent de diners ha permès un anèmic creixement. Però és inestable, ja que es basa en el suport dels Governs (conjuntural i en les mateixes línies productives que van generar la crisi) i en la immensa injecció monetària dels bancs centrals (en realitat impulsada pels bancs privats, però en això no entrarem ara), una cosa que amb la inflació disparada el 2022 comença a acabar.

La gran liquiditat també pot estar generant més problemes: la creació i posterior explosió de noves bombolles financeres. En els anys d’exuberància financera i durant la Gran Recessió el deute es va disparar. El capitalisme necessita de la creació de deutes per a funcionar, però no hi ha marge per a un increment creïble d’aquestes mentre no se sanegin. Per tant, en la mesura en què no es facin fortes quitances, perquè el deute és impagable, no hi haurà recuperació real possible. Però el sanejament d’aquest deute implica una crisi d’ampli calat, major del que va esclatar en 2007/2008. El problema de fons és que escassegen els espais d’economia productiva rendibles en els quals invertir. I si la inversió no és productiva, no hi ha creació de riquesa.

Tot això en el que concerneix la capacitat de reproduir el capital a nivell intern del sistema. Quins nínxols li queden al capitalisme per a expandir-se i, amb això, salvar els límits a la creació de valor que està trobant? Pel que fa a l’expansió cap a noves societats, no hi ha molta més globalització que dur a terme, una vegada “completada” la inclusió de la Xina, Rússia i la resta de l’antic bloc soviètic. Tampoc es pot esperar molt de recorregut d’una major mercantilització de les poblacions més empobrides o de les “classes mitjanes”, que ja tenen les seves vides profundament mercantilitzades. En el que sí que hi ha una mica més de marge és en la privatització de serveis públics, però és difícil pensar que pugui sostenir per si només un nou cicle expansiu.

A més, perquè aquestes estratègies, tant internes com externes, siguin factibles és necessari que els éssers humans puguin treballar en la reproducció del capital. És a dir, que les societats siguin capaces de sostenir la vida. Però aquest sosteniment de la vida està sent fortament erosionat per la crisi de les cures i la fallida de les funcions ecosistèmiques. Una expressió, no única, d’ambdues és la pandèmia de COVID-19.

D’aquesta manera, ja només resta l’explotació del “treball” de la naturalesa per a poder salvar la crisi sistèmica en curs. Però cinc segles de capitalisme han tingut les seves conseqüències: esgotament dels combustibles fòssils i de molts materials estratègics com el coure o el fòsfor, emergència climàtica, Sisena Gran Extinció d’espècies de la història de la Terra…

Al final, el capitalisme no és només ecocida i sociocida, sinó que també és tan ecodependent i interdependent com els éssers humans, no en va és un determinat ordre social humà. En destruir les seves pròpies bases de subsistència es destrueix a si mateix, almenys en la seva versió globalitzada.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah