La figura de la dona en la Història de l’Art ha estat sempre associada al concepte de musa, model o amant del pintor. Tot i això, molt pocs s’adonen de la gran quantitat de pintores que hi ha hagut al llarg de la nostra història, perquè el sistema no ens ha educat ni ens les ha mostrat. L’art ha sigut el mitjà d’expressió més utilitzat per l’ésser humà. Ens ha servit per veure com han viscut els nostres avantpassats i com era la societat, però, qui ha sigut l’amo d’aquest sector? Resposta fàcil: els homes.
A l’escola sempre se’ns ha ensenyat i nomenat noms d’artistes com els de Leonardo da Vinci, Picasso, Miró, Dalí o van Gogh… on són les dones? Per què no es nomena a les dones artistes que hi ha hagut?, com Artemisia Gentileschi, Berthe Morisot o Camille Claudel?
Quan mirem la llista d’artistes que hi han hagut a la història ens hauria d’entrar vertigen en adonar-nos de les poques dones que hi ha, sense comptar tots els artistes anònims que poden arribar a ser dones. Tot allò que no és nomenat, no existeix, i això provoca que milions de persones en el món encara creuen que no hi ha hagut grans dones artistes perquè d’elles no s’han construït relats fantàstics ni se’ls hi ha atorgat el “títol” de geni.
El sector de l’art sempre ha estat masculinitzat, deixant fora a la dona i a les seves possibilitats. Aquells qui gaudeixen de certs privilegis s’aferren a ells amb força per no deixar-los de tenir i això és el que ha passat sempre a l’àmbit artístic, perquè era impossible que una dona arribés a tenir el mateix èxit que un home, tot i tenir igual o millor tècnica. En el nostre món actual és molt important tenir referents femenins perquè es pugui demostrar i veure que les dones també han arribat a tenir èxit i mostrar-les com a exemples a seguir.
Per què diem que da Vinci era un geni, però, en canvi, no hi ha cap dona que se’ns aparegui a la ment com a exemple? Linda Nochlin, una gran historiadora de l’art, va dir que el geni era només un concepte creat pels homes blancs d’occident i com a conseqüència, només els homes blancs d’occident encaixaven en aquesta espècie de cànon acadèmic de reconeixement públic. Les dones no només estaven vetades d’aquest cànon de l’artista com a geni, sinó que no podien anar a les acadèmies de belles arts per la seva condició. Tenien prohibit estudiar acadèmicament si no és que anessin a un taller d’un artista en concret. No va ser fins finals del segle XIX que les dones no va poder estudiar a les acadèmies de belles arts. Tot i això, no podien assistir a classes com les d’anatomia humana, reduint les seves possibilitats de desenvolupar-se artísticament per no poder pintar temes mitològics i històrics, obligant-les a només representar paisatges, natures mortes o retrats.
Un exemple és la pintora impressionista Berthe Morisot que va superar les prohibicions imposades per l’acadèmia. Aquesta va demostrar tenir un estil pur i unes pinzellades impressionistes inigualables als seus companys masculins com Monet, Renoir o Pissarro. Això es deu al fet que ells si van anar a l’Acadèmia a estudiar i quan van voler pintar en contra de tot el que els hi havien estat ensenyant sempre els hi va quedar un toc academicista en els seus estils. Morisot, al no haver-hi anat, perquè estava prohibit, tenia un estil 100% pur.
No obstant això, les dones estaven destinades a estar a la llar amb els infants i això els hi va tancar moltíssimes portes; només pintaven nens i la casa, ja que aquell era realment el seu món. No havien vist més enllà d’un jardí, a diferència dels homes, els quals podien viatjar amb facilitat i veure món sense cap problema. Virginia Woolf ens mostra aquest problema a la perfecció amb la seva obra Una cambra pròpia, on explica la dificultat de les dones de la seva època per tenir el seu propi espai de desenvolupament personal i artístic per culpa de la societat que hi havia.
Explorant el sector de les avantguardes ens fixem en el següent succés: la dona artista a l’ombra del marit. Per parlar d’aquest fet ens fixem en el clar exemple de la parella de Jackson Pollock i Lee Krasner. La dona de l’artista tenia el mateix o inclús més talent que el marit. Va ser menyspreada en moltíssimes ocasions per ser dona i el sentiment d’inferioritat va fer que abandonés la pràctica artística i es dediqués exclusivament a les necessitats de Pollock. Quan aquest va morir, es va notar com la seva trajectòria artística anava deslliurant-se d’ell.
El punt principal que es presenta a l’hora de qüestionar-se el perquè no hi ha dones al món de l’art prové del fet que les pintores i les seves obres continuen provocant dubtes i certs prejudicis que no permeten comprendre i gaudir de l’artista i el seu estil: ens passa per exemple amb l’artista Frida Kahlo, ja que és valorada com la primera feminista per com actuava, però no se li té tan present la seva obra. Tanmateix, aquestes barreres que limitaven la lliure creativitat de la dona van anar caient i com aquestes les van afrontar i superar és el que més sorprèn.
Perquè aquestes pintores es donin a conèixer, la base no només recau en l’educació que es dona sinó en els museus, galeries, acadèmies i etc. que han de crear una aproximació al públic per generar un interès. És un procés lent i llarg on cada vegada hi ha més canvis i on cada cop podem veure més obres de dones visibles a les parets de grans museus.
En conclusió, la importància i rellevància de les artistes és inqüestionable i s’ha demostrat en les seves qualitats artístiques, unes qualitats que van fer passar de la concepció de la dona a l’art com a un objecte a ser una artista amb la creació d’un espai artístic propi on poder formar-se lliurement.
