A principis de mes es va celebrar a Barcelona un acte festiu de caire religiós força inusual, on van participar centenars de persones. La mort durant la pandèmia de certes persones especialment representatives del cristianisme alliberador, va fer que no tinguessin el comiat que el seu entorn i les entitats que continuen la seva feina haguessin volgut; Justícia i Pau, Cristianisme al Segle XXI, Centre d’estudis de l’Hospitalet, Bayt Al-Thagafa, Acció Catòlica Obrera (ACO), Associació Araguaia, Comitè Oscar Romero… I el que podria haver estat un acte memorial de cadascuna d’aquestes persones es va convertir en una celebració conjunta de la seva vida i de la d’altres referents pel cristianisme d’esquerres a Catalunya, desapareguts als darrers anys, abans o durant la pandèmia.
Noms com ara Arcadi Oliveres, referent actual de bona part dels moviments socials i polítics del país; Pere Casaldàliga, català universal, un dels grans representants de la teoria de l’alliberament a Llatinoamèrica; Jaume Botey, intel·lectual, comunista (al PSUC i a EUiA), lluitador per la democràcia i per tantes causes socials, especialment a l’Hospitalet i a Nicaragua, o Manel Pousa, més conegut com a Pare Manel i per la seva entrega als més desfavorits.
Capellans, monges, laics… cristians tots ells, noms molt populars, però altres potser menys coneguts fora dels àmbits eclesials.
Teresa Losada, religiosa i intel·lectual experta en el mon àrab, dedicada al diàleg interreligiós amb la comunitat islàmica i a la seva integració social a Catalunya des dels anys 70 a través de l’associació Bayt Al-Thagafa, preservant les arrels de la comunitat i potenciant-ne el paper de les dones; Josep Vaquer i Mercè Guilemany, parella i catedràtics de matemàtiques a la UB i alhora dedicats al món de la marginació a les presons, amb grups de joves o amb les dones del Raval; Pep Soler, membre de l’Acció Catòlica Obrera, capellà als barris obrers de Sant Andreu, i participant actiu de les seves lluites veïnals i socials; Cèlia Sabarich, infermera, sindicalista i activista social, tant pel seu barri de Verdum com per Llatinoamèrica amb el Comitè Óscar Romero; i Joan Casañas capellà sabadellenc i impulsor de la teologia de l’alliberament al Xile previ al cop d’estat, fundador de Cristians pel socialisme i dedicat després des de Catalunya a l’alliberament de presos polítics a Xile i a l’acollida de famílies d’exiliats, compromès en política a Sabadell (al PSUC i després a ICV) i acompanyant de grups cristians de base a l’ACO.
Altres noms podrien afegir-s’hi. Amb o sense projecció pública, no són pocs els cristians que tenen com a part indestriable de la seva fe la presència i la implicació profunda a diferents moviments socials i polítics d’allò que podríem anomenar l’esquerra alternativa catalana.
Si bé els deu noms homenatjats tenen trajectòries diferents, a l’acte es va destacar la seva entrega, dedicació i compromís amb la transformació social, incloent-hi l’acció política, i la seva opció en paraula i acció per l’anomenat Tercer i Quart Món. També es va posar de manifest el seu “cristianisme alliberador, obert, fronterer, treballant colze a colze amb persones d’altres creences o tradicions espirituals”. Tots ells eren cristians “amb una creença oberta, gens dogmàtica, no imposada, sinó proposada, i seguidors d’una teologia i una pràctica d’alliberament”.
Si bé als anys 70 i 80 aquesta església era molt més present a la vida social i política catalana, la seva presència ha anat minvant, i la trobada es feia no només com a homenatge sinó per visibilitzar les causes a les quals van dedicar la seva vida, així com per posar en relleu la seva manera d’entendre la fe cristiana. De fet, a la presentació de l’acte es van sentir paraules que reivindicaven la voluntat explícita de contrarestar la tendència de monopolitzar el cristianisme per part dels sectors més conservadors.
L’acte també volia subratllar aspectes importants lligats a la vida d’aquests noms: la seva defensa de la cultura catalana i de Catalunya com a país d’acollida, l’anomalia d’una església que encara visibilitza massa poc a les dones, i la crítica a les estructures eclesials on de vegades van ser marginats.
Tots ells van treballar per una societat justa i fraternal, valors en què molta gent d’esquerres, aliena a l’Església, es pot reconèixer i això es tradueix en la feina conjunta a moltes lluites: veïnals, socials, polítiques, sindicals… Tots ells van ser persones d’una espiritualitat profunda i alhora van treballar activament per la integració dels laics a l’Església i per la presència dels cristians a les lluites socials, per una visió de l’Evangeli que busca en els moviments socials i polítics aquells valors transformadors. Escoltar-nos, reconèixer la presència de tradicions diferents a les lluites de l’esquerra, dona força i enriqueix els processos de transformació social. Tant de bo ens continuem trobant en la construcció d’aquest altre mon possible (alguns en diuen el Regne de Déu) al que van dedicar la seva vida.
