Avui publiquem aquesta nova entrevista sobre el món del treball, després d’haver-ne fet una a Carlos Díaz per parlar sobre el conflicte dels amarradors del Port, us presentem a Xavier Vives Olivella. Ho fem amb la voluntat de conèixer de primera mà la vaga de vint-i-dos dies que van portar a terme durant el mes de gener i saber una mica més sobre la realitat laboral en un servei de gestió privatitzada com és la recollida d’escombraries a Salt.
Fa unes setmanes la lluita dels treballadors i treballadores de la recollida de residus de Salt vau ocupar les notícies per la vaga que estàveu protagonitzant. A qui us enfrontàveu a l’Ajuntament de Salt o el servei està externalitzat?
Quan parlem de serveis externalitzats com el nostre, els treballadors tenim una contrapart bicèfala. Ajuntament i Empresa són patronal.
Sovint els mitjans es centren només en les conseqüències de la vaga, per evitar que desperti simpaties entre la resta de treballadores. Explica’ns quina era la vostra situació, què reclamàveu?
Feia més d’un any que estàvem negociant el conveni sense cap avenç, i tres anys amb el salari congelat. A això hem de sumar un servei deficient que en els últims anys ha provocat sobrecàrregues de feina i els consegüents problemes de salut, haver de treballar en pèssimes condicions, amb una manca preocupant en el manteniment dels vehicles, i amb greus problemes de salubritat en un sector tan sensible.
A aquestes mancances cal sumar la política de contractació de l’empresa. L’últim mig any s’estava contractant en frau de llei, donant setmanalment d’alta i de baixa els dies de descans. Això provocava de facto una doble escala salarial i de drets i un frau en la cotització a la seguretat social.
Per fer-nos una idea del conflicte, quan va durar la vaga? Com s’organitza un conflicte així?
La vaga va durar 22 dies. Som una plantilla petita i amb una alta sindicalització i unitat. Fem assemblees, debatem i ens organitzem. Saber que Ajuntament i empresa havien acordat dos anys de pròrroga d’un servei precari i sense millores socioeconòmiques va ser l’espurna per dir prou: fins aquí, ens prenen per rucs! Va arribar un moment on no era sostenible continuar acceptant la precarització. Ja estàvem farts del xantatge emocional del “hi ha gent que està pitjor”, “estem en pandèmia, ara no toca”…,
Fa massa temps que la classe treballadora hem acceptat aquest discurs conformista, d’acceptació de la precarització com un fet inalterable. Hem tingut la gosadia de dir prou en temps de submissió, i això no agrada al poder polític i patronal.
Què vau fer per aguantar i assumir els costos de tants dies de vaga?
Les decisions col·lectives i la convicció del que s’està fent donen la força per aguantar. Tenir una organització sindical com les Comissions Obreres també ajuda, és fonamental. La solidaritat també és imprescindible, tant moralment com materialment. Rebíem la solidaritat dels companys del sector, d’altres centres de treball, d’altres empreses del polígon industrial,… la gent ens portava menjar, bolquets de llenya, donava diners a la caixa de solidaritat i en mà, concerts solidaris, els amics Azagra & Revuelta, …
I sempre decisions col·lectives i pinya.
Empreses com aquesta són un monstre gegant comparat amb els Ajuntaments, quin paper va jugar-hi la part política?
Aquestes grans multinacionals formen part de l’estructura de l’Estat, formen part del sistema econòmic extractiu de recursos públics. La connivència amb el poder polític és total, juguen a una. En el nostre cas, tot i el discurs polític de falsa neutralitat, l’Ajuntament va estar en tot moment del costat de la patronal i els interessos comuns, que vol dir que paguin els treballadors. Hi ha equips de govern valents que planten cara aquests lobbies, pocs, però n’hi ha, i no ho tenen fàcil.
Cal un debat públic sobre serveis públics en general, i en el nostre cas és urgent un debat sobre la recollida, tractament, reciclatge i eliminació dels residus. No pot ser que cada Ajuntament faci el que vulgui o pugui. Cal una política de país, cal una empresa pública de la Generalitat que gestioni tot el servei d’inici a fi. Només així ens treure’m de sobre les empreses extractives de recursos i tindrem una gestió efectiva.
L’empresa va recórrer a l’esquirolatge, portant treballadors d’altres serveis de recollida, com és el cas del de Manresa. Què suposa això? Com ho vau tractar?
Això demostra la connivència del poder polític amb la patronal. Treballadors d’altres centres de treball, amb d’altres convenis i condicions socioeconòmiques, pagats per d’altres Ajuntaments… i amb protecció i escorta policial per part de policia local i Mossos per vulnerar drets fonamentals. Recursos materials i humans públics per vulnerar drets fonamentals. La plantilla estava al 100% exercint el dret a vaga, van haver de portar treballadors de fora per mirar de tombar-nos.
Això va suposar una forta presa de consciència de què estava en joc. Patronal i Poder Polític volien condicionar la correlació de forces i el contingut del diàleg social, condicionar l’exercici de drets fonamentals. Volien trencar-nos el braç. És d’una extrema gravetat.
Com va ser el procés de negociació? Quins resultats vau aconseguir?
Dur. El principal problema era que Ajuntament i empresa tenien com a estratègia negar el conflicte i el diàleg social. Volien la rendició i submissió dels treballadors. L’estratègia era deixar podrir el conflicte, enfrontar treballadors i veïns, utilitzar els departaments de Sanitat i Treball per tombar la vaga.
Tres reunions en tres setmanes. Crec que això ho diu tot. Només quant varen constatar que seguíem ferms varen acceptar negociar de veres.
Hem acordat ampliació de plantilla en un 9%, un 20% de reconeixements de categoria, millora en el calendari laboral, calendari de neteja de vehicles, millora en la roba de treball, un espai per esmorzar amb nevera i microones, millora en les baixes d’Incapacitat Temporal, material pel local sindical, actualitzar la borsa de treball i promoció de categories, condicionar l’opció d’acomiadament improcedent per fer-lo impracticable… i tancar un conveni per 5 anys i deixar de perdre poder adquisitiu.
Com va ser la presa de decisions, fèieu assemblees de treballadors per valorar els avenços en la negociació?
Sempre. Tot ho decidim en assemblees, és la manera democràtica i el que ens dona la força.
