Necessitem més visibilitat de dones escriptores. “Els millors llibres escrits per dones en aquest últim any”, “Els llibres que més llegeixen les dones”. Aquestes frases podrien ser perfectament títols d’articles que, amb tota la raó del món, intenten posar el focus en el paper que les dones ocupem en la literatura, tant com creadores com lectores. La veritat és que sempre vam ser aquí, i una de les conseqüències de la popularització d’unes certes idees feministes en la societat és que es para més atenció a tot el produït per dones en totes les branques de l’art, inclosa la literatura. Supersaurio (de Meryem El Mehdati, publicat per l’editorial Blackie Books, 2022), Cauterio (de Lucía Litjmaer, Anagrama, 2022) i Un amor (Sara Mesa, també d’Anagrama, 2020) són exemples contemporanis que tenen moltes coses en comú, encara que a primera vista no ho sembli.
Moltes vegades, on més fàcilment podem trobar la realitat és precisament en la ficció. I aquestes tres novel·les són un reflex directe de les ansietats, preocupacions i sensibilitats més profundes de les seves escriptores, immerses en un món que, com a dones, ens asfixia amb la seva precarietat econòmica, laboral i emocional. Supersaurio és la novel·la que més es basa en fets reals: narra la satírica història de Meryem, una noia de vint-i-cinc anys que comença a treballar de pràctiques per a la cadena de supermercats més important de les illes Canàries. A Meryem la fastiguegen les seves tasques quotidianes, li costa trobar un habitatge en condicions per a formar una llar, discuteix i riu amb les seves amigues a parts iguals i es fixa en un dels seus companys de feina: el que comença a ser una atracció gairebé anecdòtica xopa la vida laboral i l’estabilitat mental de Meryem molt més del que al principi caldria predir.
D’altra banda, a Cauterio, Lucía Litjmaer ens conta dos relats paral·lels: el de Deborah Moody, una dona real que en el segle XVII va emigrar a les colònies angleses d’Amèrica del Nord, on va fundar la localitat de Gravesend i va acabar sent perseguida per la seva dissidència religiosa, i el d’una altra dona que, en 2014, es muda a Madrid després d’un desengany amorós en la seva Barcelona natal que afecta greument la seva salut mental i física. Saltant entre 2014 i uns quants anys abans, ens assabentem dels esdeveniments succeïts abans, durant i després de la relació d’aquesta noia amb un aparentment encantador i intel·ligent home que acaben convertint-la en, bàsicament, un cadàver emocional.
Finalment, tenim Un amor: Nat és una jove traductora que es muda a un petit poble on coneix a una sèrie de personatges amb els quals interactua quotidianament, entre ells un home fugisser i callat amb el qual inicia una sèrie de trobades que li fan plantejar-se moltíssimes preguntes sobre ella mateixa i sobre la seva pròpia vida.
Com podem observar, hi ha un nexe comú en aquestes tres novel·les: les vides de diverses dones que resulten afectades, en un sentit negatiu, per l’arribada d’un home. Anys després del moviment #MeToo, en dates destacades de la lluita feminista, com el 25N i el 8M, ens agrada deixar clar que la violència que rebem les dones no és només física: podem acabar destrossades emocionalment i psicològicament per culpa de la falta d’empatia, irresponsabilitat sentimental o abusos de poder d’un home en la nostra relació sexoafectiva amb ell. El patriarcat ens ensenya des de ben petites que l’amor implica sofriment i que és a nosaltres a qui ens toca sofrir, que el treball emocional que tota relació interpersonal implica (incloent-hi, per descomptat, les amoroses i/o sexuals) recau exclusivament en nosaltres, i que si alguna cosa va malament, és culpa nostra. En els últims temps es van popularitzar termes com gaslight, llum de gas, és a dir, un tipus d’abús psicològic en el qual se li fa a algú qüestionar la seva pròpia percepció de la realitat, exemplificat en frases que, per desgràcia, moltes de nosaltres hem escoltat: “Estàs exagerant, això no va passar així”, “Jo no vaig fer gens dolent, ets tu la que s’ofèn per tot”, etc. Posar nom a aquests fenòmens és important; cal verbalitzar tot el que ens fa sofrir per a poder combatre-ho. Les nostres relacions sexoafectives amb els homes haurien de partir d’una base completament entre iguals: el respecte, la comunicació, l’empatia, l’afecte i les cures mínimes no haurien de ser coses que caldria anar mendicant. Tot al contrari, amiga, date cuenta: acabaràs minada anímicament o, un clàssic, titllada de “boja”.
Aquestes tres novel·les són extremadament crues. Les seves autores aconsegueixen estripar-nos l’ànima posant-nos en la pell dels seus personatges, perquè totes vam ser Meryem, Nat, Deborah o la dona sense nom que fuig de Barcelona a Madrid. I no volem continuar sent-ho. No volem quedar-nos cucú mai més. Volem unes xarxes afectives que ens omplin, no que ens buidin; volem poder estimar sense por al desengany, la traïció o el malestar psicològic; volem, en definitiva, poder ser tractades com a persones totalment lliures i iguals.
Quina sort poder gaudir de lectures que ens miren als ulls i ens diuen: si és així, aquí no és.
