En aquests dies hi ha hagut moltes anàlisis entorn de la reforma laboral del govern, la reforma Díaz. I des de molts punts de visita (el sindical, el tècnic des del del dret laboral, el “mediàtic”, el comparatiu a nivell europeu, etc.). Qui vulgui aprofundir al respecte i seriosament, només ha d’accedir al blog d’Antonio Baylos [1], el més gran expert a Europa en relacions i legislació laboral. No heu de perdre més temps amb tertulians inclús amb polítics que repeteixen argumentaris folls. No us decebrà. Interessa, en canvi, aprofundir en una lectura política. Perquè té i tindrà, transcendència. No estem davant d’un decret qualsevol.
En primer lloc, perquè la reforma laboral és la clau de volta d’un moment de consolidació o no, de les aliances que han conformat la investidura del govern i que determinaran absolutament, el rumb de la segona part i el futur mateix de la legislatura. Estarem en els propers dies davant d’anàlisis, apostes i decisions que seran polítiques. Ja m’atreveixo a afirmar que, al final, seran aquestes i no altres consideracions les que acabaran essent les decisives en el debat i ratificació al Congrés dels Diputats.
Convé abans de tot, deixar una cosa clara respecte a la reforma: ni la reforma laboral és, o ha pretès ser, la fi de la història, ni estem davant d’una reforma que no canvia el fonamental de les relacions laborals del PP i, molts menys, que deixa les coses com estan, un maquillaje com frívolament ha qualificat algú (argument, curiosament que utilitzen els sectors més intel·ligents de la patronal i la dreta així com els reaccionaris més recalcitrants). Què és realment la reforma?
Certament, no és principalment l’objecte d’aquest article (llegiu a Baylos, si us plau…), però podríem sintetitzar dient que és un canvi de paradigma indiscutible; el compliment del pacte de govern (veure l’apartat 1.3 del pacte de govern PSOE-UP) i l’aposta per primera vegada des de la irrupció del neoliberalisme al país, per situar la recuperació de drets dels treballadors i treballadores, al bell mig de les relacions laborals.
Crec que podem afirmar que en la confusió que la reforma laboral era l’instrument que portaria al BOE la satisfacció de tots els temes de conflicte o drets que té pendent el món del treball, radica en gran manera, el debat entorn de les suficiències o insuficiències de la reforma. Perquè la reforma ja ha tingut fites abans de desembre del 2021: derogació de l’acomiadament per malaltia o increments de l’SMI el 2019, 2020 i 2021, la llei Riders, la incorporació ara dels ERTO a la legislació ordinària o properament els SMI de 2022 i 2023 per posar exemples. I tindrà noves fites en el futur: primera Llei del Treball el 2022 a Espanya i l’Estatut dels Treballadors i Treballadores del segle XXI. No és la lluita darrera, i hi haurà noves batalles i cadascuna mereixerà debat i valoració.
Una qüestió important també: els i les comunistes, no podem tenir una visió grupuscular ni testimonial en la política en general, però molt menys en les qüestions que tenen a veure amb la classe treballadora. Gent més a l’esquerra que nosaltres sempre n’hi haurà i n’hi ha hagut. Això ens allunya de les posicions principistes sobre aquesta qüestió. Certament, no podem caure en una visió governamentalista de la reforma i si, en canvi, inserir-la en la correlació de forces en cada moment. La qüestió és: tenim un procés de mobilització darrera per anar més enllà de l’acord aconseguit? Tenim els sindicats prou forts per situar al carrer milions de persones reclamant un gir i una acceleració de les demandes dels treballadors i treballadores? O, més aviat, els sindicats tot just s’estan recuperant, a Espanya i Europa, del cop històric que un dia va iniciar Margaret Thatcher i ha culminat el neoliberalisme arreu, i de manera devastadora. És clar que els sindicats que vàrem conèixer i els que avui coneixen els joves i les joves treballadores, poc tenen a veure.
Aquesta no és una qüestió menor pels comunistes. Tot el contrari cal dir que aquesta és una qüestió transcendental per nosaltres i, certament, els sindicats tornen a jugar, per primera vegada des de fa anys, el paper pel qual sempre hem lluitat, que sempre hem exigit i institucionalment el que els hi correspon segons la Constitució. Cadis és un exemple recent, però n’hi ha altres. Tot no és mesa de diálogo, entorn de la reforma laboral.
Sense instruments de lluita i negociació la classe treballadora està desarmada. És allò que tenia al cap el pensament i el projecte neoliberal quan Thatcher va derrotar la lluita dels miners a Regne Unit. Des de llavors a España, com arreu, els sindicats no han deixat de retrocedir en drets sindicals i en capacitat de representació. Els sindicats poden, tenen, moltes insuficiències, certament, però aconseguir que els treballadors i treballadores ens allunyem d’ells, seria la gran i definitiva victòria neoliberal. Per això el camí és el contrari: més sindicalisme, més força i més lluita
I cal dir que a hores d’ara i aquí, l’aposta del Ministeri de Treball, molt principalment, ha estat clara: donar força als agents socials (que és com dir donar força als sindicats –la patronal ja la té per definició-, que estaven desapareguts en l’imaginari social). La reforma laboral dona més força en la negociació col·lectiva als sindicats… ens dona més força a la gent treballadora. Nosaltres no podem veure la reforma sense tenir present aquesta qüestió cabdal.
Certament, la força per desplegar la reforma laboral pateix de dues debilitats estructurals: la correlació de forces patronal-sindicats i la lluita i les limitacions de l’acord PSOE-UNIDAS PODEMOS en el Programa electoral. De la primera en som coneixedors, de la segona cal tenir en compte que, també, és producte de una correlació de forces expressada en vot al 2019. Òbviament, un vot més potent de l’esquerra transformadora, sobiranista, etc. i menor del PSOE, hagués donat un programa de govern més ambiciós. Aquesta evidència explica algunes de les contradiccions i tensions actuals en el si del govern de coalició. Explica el moment polític que vivim a l’Estat i explicarà també el que viurem en els propers mesos. És cert que s’argumenta que hi ha una majoria parlamentària que empaita a avenços en el tràmit parlamentari davant PP, Vox i Cs… però ens oblidem dintre d’aquesta majoria hi ha el PSOE de Calviño!
D’altra banda, el carrer tampoc ha desbordat, ni a Espanya ni a Catalunya (i no crec que ho faci a Galicia el proper dia 30), i convé que ens preguntem per què. Apunto una hipòtesi que coneix qualsevol que hagi estat en una empresa o sector negociant alguna vegada: la gent, les treballadores, els treballadors de tota classe i condició tenen una noció més clara de les lluites, d’allò que és un avenç i no un retrocés, d’allò que els beneficia, d’allò que necessiten imperiosament perquè no poden esperar un demà perfecte sinó un present millor. És l’abc del sindicalisme: lluita i acord. Demà, continuar lluitant…
Ara la batalla, efectivament, està al Congrés dels Diputats. Tindrà i ha de tenir democràticament, l’última paraula. No només amb la reforma laboral sinó, com hem dit, en tota la legislació transcendental pels treballadors i treballadores, que vindrà en els propers mesos. Endavant doncs al paper del Congrés dels Diputats. Yolanda Díaz ho té clar: cal tancar un acord amb ERC i PNV. BILDU i BNG ja han fet una opció, com dèiem, política i ho han comunicat: votaran que no, amb totes les conseqüències. No volen transaccionals, és una posició de principis, o de principismes que no és el mateix. És legítim, però la reforma laboral no pot decaure. La raó: no n’hi haurà una altra, ni sindicats ni patronal seuran a negociar en un altre procés. El govern aplicaria la mateixa que està en l’acord de govern, perquè el PSOE no aniria més enllà i, al tornar al Congrés, decauria de nou. Conclusió la reforma de Rajoy seguiria vigent fins al 2023.
¿Que succeirà doncs en els propers dies? M’atreveixo a un pronòstic: la reforma Díaz sortirà aprovada per la majoria de la investidura (encara que amb absències) amb el vot favorable d’ERC i PNV i no pel vot de Cs, pel qual somien els sectors que volen, en realitat, (és la política!) tombar, no només la majoria parlamentària actual, sinó el mateix govern.
Es negociarà i s’arribarà a acords. No s’anirà més enllà de l’acord de govern, però es milloraran coses que quedaran subjectes a la tasca legislativa del 2022: paper dels convenis autonòmics garantint, això sí, que siguin sempre que millorin les condicions de les persones treballadores a l’alça; reforçament de la Inspecció de Treball i paper de la Generalitat en els nous ERTO. Queden pocs dies, és a dir, una eternitat en política.
ERC i altres forces, tampoc haurien de menysprear dues qüestions: la primera, que no hi ha majoria alternativa i, en segon lloc, que és una reforma amb suport de les centrals sindicals majoritàries de Catalunya. Alguna cosa deu tenir de positiva i alguna cosa deu importar a ERC les forces del treball catalanes; d’altra banda, les enquestes deixen clar el suport majoritari de la gent (i de les esquerres en especial) a la reforma laboral. Encara més: aquest suport és clarament majoritari entre l’electorat d’ERC. Crec que tot plegat estarà present en la decisió final d’ERC a casa nostra.
D’altra banda, aquesta no és la reforma de Yolanda Diaz encara que el mot pugui quallar col·loquialment. Tampoc el projecte personal de ningú. És un treball de mesos de negociació i un compromís electoral del govern. I, per cert, una qüestió cabdal per les vides de milions de persones treballadores. Penso que també deuria ser el projecte i la seqüència històrica de la majoria alternativa a l’Estat, que pot fer que avancem decisivament en drets que conclouran en el futur Estatut dels Treballadors i Treballadores. Crec que això també estarà present en les decisions d’aquests dies de les formacions polítiques al Congrés.
I una qüestió final: ningú qüestiona els avanços reals en temporalitat i precarietat de la reforma Díaz. Això només, donarà un panorama d’una realitat laboral a l’Estat que no coneixíem en anys i que, els i les joves, no han conegut mai. I serà en menys d’un any. Cadascú hauria de valorar llavors, quin va ser el seu vot i si va encertar políticament.
Crec que els treballadors i treballadores ja han dictaminat. Amb la intel·ligència que sempre han tingut per aquestes coses i que no sempre es correspon amb la política. Per això no sempre camina de costat, la política amb la gent i la gent amb la política. Però aquesta és una qüestió més seriosa si cal i tindrem temps de parlar-ne.
Notes
[1] https://baylos.blogspot.com/
