La cita inoblidable d’Antoni Tàpies

Del mateix autor

En un període de disset anys ens deixaven Roman (31.10.2004) i Pere Ardiaca (5.11.1986). El seu record es manté ferm a la nostra memòria.

No oblido, i ho he de recordar sempre, l’al·lusió que l’Antoni Tàpies fa a les seves memòries del seu primer encontre amb el Pere Ardiaca. Una cita motiu d’enveja en un camarada que no ha viscut aquells “moments històrics”:

“Un dia que no recordo exactament quin mes de l’any 1962, se’ns presentà a casa un home de cara ferrenya, però que traslluïa una gran noblesa i escalf humà. Va fer servir el nom de Francesc Vicens per introduir-se. La seva visita era per explicar-me que aviat se celebraria un nou Congrés de la Pau, aquest cop a Moscou, que presidiria Bertrand Russell. Havia de girar al voltant del desarmament general i la pau. El nostre visitant venia a suggerir-me que seria molt bell que jo formés part de la comissió d’intel·lectuals i artistes catalans que hi anirien. I afegí que, si no podia fer-ho, seria igualment bell que escrivís a Russell donant-li la meva adhesió.

Vaig comprendre que aquell home tenia la bona voluntat d’anar fent tot un pelegrinatge de visites, per a ell perillosíssimes, amb la finalitat de sol·licitar una cosa que en el fons era un honor per aquells a qui ho proposava, i que, si no hagués estat pel seu interès, a mi no se m’haguera acudit mai de fer. Després d’escriure a Bertrand Russell, que jo tant admirava, vaig tenir el premi de l’amable contestació autògrafa del gran filòsof anglès. En canvi, quinze anys més tard he sabut que el meu visitant, poc després de sortir de casa, va ser detingut per la Brigada Social. El seu premi va ser una condemna de vint-i-tres anys de presó. Ara sé el seu nom: Pere Ardiaca.”

He fet ús de l’anterior cita en moltes ocasions i espero poder fer-ne moltes més, ja que reflecteix perfectament el personatge i el fa present a aquells més joves que no han tingut l’oportunitat de conèixer-lo.

Jutjat el 1962, va ser condemnat a vint-i-un anys de presó. Sortia en llibertat l’any 1971 i immediatament es posava a treballar en l’organització del Partit. Com a tasca principal se l’encarrega de la representació del PSUC al Consell de les Forces Polítiques de Catalunya.

Aviat és enviat a Lleida —terres que coneix perfectament— per donar visibilitat al Partit, un cop Franco és mort i participa en un míting —el Partit encara és clandestí— en el Teatre Principal davant uns 1.200 assistents, el juny de 1976.

A les primeres eleccions autonòmiques serà elegit diputat per Lleida.

Articles relacionats

Darrers articles