El joc del calamar, un mirall per la societat sud-coreana

Del mateix autor

Les últimes setmanes, hem pogut veure un gran fenomen arrasant les nostres xarxes socials, sense fer distinció en els gustos o preferències de la gent ni el tipus de contingut que consumeixen. Aquest fenomen té nom: Squid game, o El joc del calamar. Una sèrie de televisió sud-coreana produïda i distribuïda pel gegant de l’entreteniment Netflix. 

Intentant evitar spoilers i esplaiar-nos massa (perquè segur que ja tots coneixem en major o menor mesura l’argument) en farem una breu sinopsi. Seguint la línia de molts projectes audiovisuals sud-coreans, ens trobem amb una proposició aparentment prou senzilla: un grup de persones endeutades fins les celles han de competir unes contra les altres en jocs infantils per fer-se amb un premi d’uns 32 milions d’euros. El fals sentiment de seguretat aviat es veu abruptament esberlat en el moment que els participants s’adonen que perdre no només deixa un mal regust de boca, sinó que també suposa la mort. 

La sèrie, que ha trencat tots els rècords preestablerts i s’ha convertit en la més visualitzada de la seva plataforma de streaming. Executa una crítica magistral al capitalisme, que avui dia, troba en Corea del Sud una societat hiperconsumista i en crisi, factors que la converteixen en un terreny de joc ideal. En els seus nou capítols, se’ns presenta una situació surrealista però molt propera i internacional, ja que tots podem extrapolar les grotesques competicions al nostre dia a dia. Per exemple, el capitalisme ens impulsa i ens obliga —en nombroses ocasions, per assegurar la nostra subsistència— a considerar els nostres companys com “la competència”, aquells als quals hem de superar, generant una alienació que no ens permet veure que el vertader enemic són les persones en el poder. 

Similar al missatge de la pel·lícula Paràsits (a la Maig vam publicar una petita ressenya, feu-li un cop d’ull), la història ens parla d’una societat que s’ofega, ara més que mai, ja que, arran la pandèmia i les dificultats per mantenir una activitat productiva normal, moltes famílies s’han vist greument endeutades —superant els rècords vistos mai al país segons el Bank of Korea— o bé han vist agreujats els problemes econòmics generats per la crisi del 2008. 

Per altra banda, es veu el conflicte en què fa entrar el capitalisme a aquells països de l’est d’Àsia, comunitats per definició molt col·lectives i construïdes sobre les bases de la col·laboració mútua, els habitants de les quals ara es veuen abocats a un sistema que força l’individualisme i el plantejament de “cada home per si mateix”. 

Esperem que sèries com aquesta que critiquen així al règim actual serveixin com el primer granet de sorra per generar una opinió anticapitalista més generalitzada. Finalment, cal esmentar un fet més esperançador, la popularitat de sèries com aquesta o de l’espanyola La casa de papel ens demostren un moviment que tot just comença, i també allò que requereix i exigeix el poble: una societat igualitària on no hagis de jugar-te la vida per pagar els teus deutes.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro