És un sentiment present en l’ambient des de fa ja molt temps: les persones pertanyents a la generació millennial (en línies generals, aquelles nascudes entre 1981 i 1996) vam ser estomacades pels mitjans de comunicació, vam viure una crisi econòmica després d’una altra i ara, en la nostra edat adulta, no semblem arribar a aconseguir una estabilitat vital satisfactòria. L’angoixa, l’estrès i la depressió són molt comunes entre nosaltres, i com a conseqüència la saturació emocional (coneguda en anglès com burnout) està cada vegada més present en el nostre dia a dia. Per què cada vegada ens costa més suportar la vida? Això intenta investigar la periodista Anne Helen Petersen en el seu assaig Can’t Even: How Millennials Became the Burnout Generation, traduït al castellà com No puedo más: Cómo se convirtieron los millennials en la generación quemada i editat per Capitán Swing.
Anne Helen Petersen va saltar a la fama fa uns anys amb uns quants articles que es van fer virals en la web millennial per excel·lència: Buzzfeed. Les seves agudes anàlisis sobre celebritats i cultura, política i qüestions socials, i més recentment sobre la seva experiència sobrevivint com millennial en una economia en flames, la van portar a llançar-se a l’escriptura de llibres: No puedo más és el tercer que escriu. Va ser inspirat per un dels seus articles de 2019, titulat com el llibre, How Millennials Became The Burnout Generation, en el qual analitzava per què moltes persones d’aquesta franja d’edat se sentien saturades de la vida, fins al punt de no poder realitzar ni les tasques quotidianes més petites perquè els generava ansietat, amb el que em sento profundament identificada. L’any següent es va publicar, finalment, l’assaig que ens ocupa, amb més sentit social si fos possible, a causa de la nova crisi sociopolítica i econòmica (quantes en van ja, en el nostre temps de vida?) generada per la pandèmia del coronavirus.
Amb molt de detall, astúcia, humor amarg i experiències personals barrejades amb el col·lectiu (no ho oblidem mai: el personal és polític), Petersen analitza com vam ser criades les millennials, quina relació vam tenir al llarg de les nostres vides amb els estudis i el treball, com sobrevivim a una societat cada vegada més aïllada i atomitzada i com ens sentim respecte al futur. Haig de dir que mai vaig estar molt a favor de les anàlisis socials exclusivament generacionals: la lluita és de classes i les elits sempre ostentaran el poder independentment de si han nascut el 1960 o el 1990. No obstant això, em vaig emportar una grata sorpresa amb l’estudi de Petersen: assenyala directament els problemes estructurals del capitalisme com a inherents a tota la societat, no a segments de població determinats, i busca solucions que transcendeixin l’individualisme que tant promou el neoliberalisme, despullant-nos cada vegada més d’un sentit de comunitat. Per descomptat, se centra en temes que, per simples qüestions cronològiques, són propis de la generació millennial, i que ens porten a adoptar actituds derrotistes davant la vida i l’avenir que potser no eren tan comuns en generacions anteriors.
L’obra està plagada de testimoniatges de persones de diferent perfil socioeconòmic, ètnic i cultural, mostrant-nos així una paleta d’experiències vitals que, si bé limitades gairebé en exclusiva a la realitat estatunidenca en la qual viu l’autora, serveixen per a perfilar un retrat d’una generació que sembla mai aconseguir una certa pau mental. El panorama és desolador, és cert, però jo continuo tenint l’esperança de poder, d’aquí molts anys, girar la vista enrere i pensar que tot va valer la pena i que aconseguim construir, nosaltres i les generacions esdevenidores, un món millor.
Mai vaig tenir tan poques ganes d’equivocar-me com ara.
