Boris Vian: un centenari oblidat

Del mateix autor

Miquel Àngel Soria

Imperdonable! Com va poder passar? El 10 de març, però del 2020, havia de recordar el centenari del naixement de Boris Vian. Només trobo dues explicacions: el temps, que passa sense demanar-te permís, sense previ avís, o el calendari que et traeix.

En tot cas, i acabat el memorial de greuges, i posat a la feina, el primer que em ve a la memòria és la censura que va patir la seva cançó El desertor (1954), que, pel canvi d’un vers va ser convertida en una cançó pacifista, quan era declaradament antimilitarista, quasi revolucionària en algunes estrofes. L’estrofa original, on s’aboca la censura és aquesta:

Si vous me poursuivez
Prévenez vos gendarmes
Que je possède une arme
Et que je sais tirer.

El resultat:

Si vous me porsuivez
Prévenez vos gendarmes
Que je n’aurai pas armes
Et quils pourront tirer.

L’original, no pas la versió censurada, ─que és la coneguda─, mostra, em sembla, la veritable personalitat de Vian.

Al pròleg a la seva novel·la Escopiré sobre la vostra tomba, diu: “…la seva preferència pels Negres inspirava Vernon Sullivan (pseudònim de Boris Vian) menyspreu pels ‘bons Negres’, als que els Blancs donen falaguers cops a les espatlles. Opinava que era impossible imaginar i inclús trobar Negres tant ‘durs’ com els Blancs. Això és el que havia intentat demostrar en la breu novel·la…”

Potser no es va entendre, ja que a Amèrica va ser rebutjada, el que fa escriure a Vian: “Però ai!, Amèrica, terra de Cucanya, és també la terra elegida pels puritans, els alcohòlics, i el fotis-vostè-això-al-cap…”

Malgrat que la seva obra poètica sigui menor en el conjunt de la seva activitat, em permetreu que jo el recordi en aquest aspecte.

Al costat, i de forma destacada, trobarem les seves novel·les, cançons, òperes, teatre, espectacles de cabaret, guions cinematogràfics i una nombrosa literatura sobre jazz, al que tenia una gran afició.

Aquí el teniu amb Miles Davis:

A la seva obra pòstuma Je voudrais pas crever (No voldria morir) trobem gran part de la seva manera d’afrontar la vida.

La vida és com un queixal

Al començament no pensem en ella
Ens conformem amb mastegar
I després es fa malbé de sobte
Fa mal i ho suportem
I la cuidem i els desvetllaments,
I per estar veritablement guarits
S’ha d’arrencar, la vida.

M’agradaria

M’agradaria
Arribar a ser un gran poeta
I la gent
M’ompliria
El cap de llorer
Però vet aquí que
No tinc
Suficient gust pels llibres
I somio massa en viure
I penso massa en els altres
Per estar sempre content
De no escriure més que del vent.

Tot s’ha dit cent vegades

I molt millor que per mi
Per això quan escric versos
És perquè em diverteix
És perquè em diverteix
És perquè em diverteix i aneu-vos a prendre pel sac.

Moriré d’un càncer de columna vertebral

Serà una nit horrible
Clara, càlida, perfumada, sensual
Moriré de podridura
D’algunes cèl·lules poc conegudes
Moriré d’una cama arrencada
Per una rata gegant sorgida d’un forat gegant
Moriré de cent talls
El cel caurà sobre mi
Es farà miques com un vidre pesat
Moriré d’un crit
Trencant els meus timpans
Moriré de ferides sordes
Infringides a les dues de la matinada
Per assassins indecisos i calbs
Moriré sense adonar-me’n
De que mor, moriré
Enterrat sota les ruïnes seques
De cotó col·lapsat
Moriré ofegat en oli de motor
Trepitjat per bèsties indiferents
I, just després, per bèsties diferents
Moriré nu o vestit de vermell
O cosit en un sac amb fulles d’afaitar
Moriré potser sense preocupar-me
De l’esmalt de les ungles dels dits del peu
I de llàgrimes plenes les mans
I de llàgrimes plenes les mans
Moriré quan em desenganxin
Les parpelles sota un sol rabiós
Quan em diran lentament
Malícies a l’oïda
Moriré de veure torturar nens
I homes astorats i pàl·lids
Moriré rosegat viu
Per cucs, moriré amb les
Mans lligades sota una cascada
Moriré cremat en un incendi trist
Moriré un poc, molt,
Sense passió, però amb interès
I després quan tot haurà acabat
Moriré.

Als 39 anys, d’un infart, Boris Vian moriria. Aquests darrers versos són dels anys 50, escrits poc abans de morir i publicats l’any 1962.  Si fa uns dies recordava Cortázar i els seus jocs de paraules, com oblidar-nos de la pseudo fauna de Boris Vian d’impossible traducció?

A Si els poetes foren menys rucs, trobem arbres plens d’aus (zoizeaux, mirliflûtes, lizeaux, mésongres, feuvertes, plumuches, picasiettes,…), grans dolls d’aigua amb peixos ( croûsques, ramussons, libelles, pépamules, orphies, rara curules, l’avoiles, carnissons, ….) que el portaran al Col·legi de Patafísica  d’Alfred Jarry, on coincidirà amb Jacques Prévert, Max Ernst, Eugène Ionesco o Joan Miró entre d’altres. Allà rebrà el reconeixement com a sàtrapa.

Com a membre d’aquest Col·legi inexistent el seguim recordant.

Author

Articles relacionats

Darrers articles