Un Bildu català?

Del mateix autor


Héctor Sánchez, Secretari General de Comunistes de Catalunya

Article publicat a Cuartopoder el 29 de gener de 2021

 

Les eleccions al Parlament de Catalunya, que en el moment d’escriure aquestes línies sembla que se celebraran el 14 de febrer, es desenvolupen en un escenari marcat per la confusió i una creixent sensació de caos. Sens dubte la pandèmia condiciona, però el que no va ser un problema a Galícia o Euskadi es converteix en batalla campal en l’enfangat camp de joc català.
Cada vegada resulta més evident l’enorme irresponsabilitat de Quim Torra al no convocar eleccions abans de la seva inhabilitació. La inhabilitació no va ser més que una baula en la llarga cadena de despropòsits judicials que tenallen la política catalana des de fa anys, i precisament per això Torra degué protegir les institucions catalanes del lamentable espectacle en el qual ens trobem avui. La legislatura agonitza; la dió per morta ell mateix fa un any, després d’aprovar-se el pressupost 2020. Però això no significa que es vagi a obrir un nou cicle polític a Catalunya.
Ens trobem en un moment de tancament, en la fase final del que Xavier Domènech va batejar com a cicle del 15-M i el 1-O. Esgotades les energies, els subjectes polítics es repleguen en un moviment que sol ser identitari. Resulta difícil ara mateix veure una proposta de “projecte de país” que dibuixi un horitzó clar. És més, la sensació és de descomposició, que l’interregne s’allargarà; i ja se sap que és en aquest clarobscur on sorgeixen els monstres.
Ens trobem davant l’últim episodi de la judicialització de la política catalana, amb unes eleccions llançades enmig de la tercera ona de la pandèmia a l’espera que el TSJC resolgui el seu ajornament o no pocs dies abans de votar i en plena campanya. Un observador suspicaç podria pensar que les enquestes dels pròxims dies poden incidir en la decisió del tribunal. És una nova mostra de la situació d’excepcionalitat en la qual ens trobem instal·lats, i de la qual no se sortirà per la via d’imposicions judicials.
Les lliçons més cares per al moviment independentista de la tardor de 2017 van ser, primer, que no era possible una ruptura “de la llei a la llei” amb l’Estat i, segon, que no hi havia una majoria prou rotunda en favor de la independència de Catalunya. Així el debat sobre la unilateralitat em sembla trampós, puix és clar que aquesta podria donar-se (com es dóna en molts aspectes de la confrontació política) si obeís a una correlació de forces molt favorable. Però de la mateixa manera que el moviment independentista s’equivoca centrant-se en aquest debat, s’equivoca tant o més qui cregui que es pot, avui en dia, governar Catalunya contra l’independentisme o un nou tripartit “d’esquerres”.
Sembla que tots els ressorts de l’Estat s’han activat per a acabar amb la majoria independentista en el Parlament de Catalunya; veurem si no aconsegueixen l’efecte contrari, és a dir, mobilitzar un electorat que començava a donar símptomes d’esgotament. De la mateixa manera, està per veure el que succeiria en cas que les forces independentistes quedessin per sota dels 68 diputats: una hipotètica investidura del ministre-candidat Illa requeriria els suports tant de VOX, C’s i PP (que ja han corregut a oferir-los “gratis”), com d’ECP. Res és descartable ja en l’escenari català, però una operació d’aquest estil tindria les potes molt curtes, probablement més curtes que la Lehendakaritza del socialista Patxi López (aconseguida després d’una altra operació d’Estat, que en aquest cas va suposar la il·legalització de Batasuna).
I és que no es pot oblidar que el PSOE és el que és: sens dubte, el partit més funcional al règim del ‘78. Pretendre articular un projecte transformador des de la subordinació al PSOE (o en aquest cas al PSC, cada vegada més indistingible) és un plantejament que des de l’esquerra que es reclama hereva del 15-M només pot respondre a la ingenuïtat (en el cas de les bases) o a la falta d’honestedat i al cinisme (en el cas de les cúpules). I pretendre, a més, sumar a ERC a aquesta subordinació és no haver entès res de com ha canviat Catalunya en els últims deu anys.
A Catalunya, avui, no es pot construir un projecte polític d’esquerres que interpel·li a majories socials sense un paper central del sobiranisme. El procés independentista català és també una expressió de la lluita de classes i és un greu error qualificar-lo com a maniobra de la “burgesia catalana”. En rigor, la burgesia radicada a Catalunya mai ha estat independentista, com mostren les repetides declaracions de Foment o el Cercle d’Economia al llarg d’aquests anys (encara que no és objecte d’aquest article aprofundir en aquest tema que mereixeria, sens dubte, llarga discussió). En efecte, que un projecte d’esquerres només podria interpel·lar a majories socials des del sobiranisme va ser una de les tesis fundacionals sobre les quals es van construir els Comuns a Catalunya (tesi abandonada per la direcció actual si atenem els seus fets i no a les seves paraules).
Insisteixo, no es pot construir un projecte polític de majories des de l’esquerra sense el sobiranisme, que és sense cap dubte l’espai polític més mobilitzat i amb potencial transformador a Catalunya, i més en un moment de reflux de la mobilització social. I construir aquesta majoria política d’esquerres és imprescindible. Catalunya afronta enormes reptes: una crisi econòmica i social, que la pandèmia no ha fet més que accelerar, i una situació d’excepcionalitat democràtica en un xoc amb l’Estat que es troba en un atzucac per totes dues parts. Donades les circumstàncies, s’antulla molt difícil que l’escenari resultant de les pròximes eleccions al Parlament (siguin al febrer o al maig), pugui suposar un canvi significatiu.
M’atreveixo a afirmar que ara mateix es donen condicions objectives per a articular un gran front democràtic i social que pugui liderar una sortida per l’esquerra a les múltiples crisis que vivim. Aquesta proposta de front democràtic i social no ha d’entendre’s com un nou partit (fruit de la unió de diferents forces polítiques) o com una mera coalició electoral. Parlo d’un front que pugui tenir una expressió electoral concreta en un moment de gran excepcionalitat com és l’actual, però que vagi molt més enllà, articulat entorn de la defensa dels drets socials, l’amnistia de totes les persones represaliades i la consecució efectiva del dret a l’autodeterminació.
En el debat obert a Catalunya respecte a com sumar, com construir eines més útils per a la classe treballadora des del sobiranisme d’esquerres, ha aparegut la idea del “Bildu Català”. Crec que és una idea que té força comunicativa, que pot expressar moltes coses, si bé no s’ha d’entendre de manera literal, perquè no són situacions extrapolables i la simplificació no ajuda en un escenari tan complex.
EH Bildu és una realitat fruit d’un context polític molt determinat. És un subjecte polític ben definit i assentat que ha sabut preservar la identitat pròpia dels diferents components que li van donar vida i que s’ha anat construint al llarg d’un llarg procés de maduració. Tot això és singular i no es correspon amb la realitat catalana, però podem (i devem) extreure valuoses lliçons sobre Bildu que sí que serveixen en la construcció d’un front democràtic i social a Catalunya.
EH Bildu és, sens dubte, la força política que més intel·ligentment està interpretant el moment polític en l’Estat. Ha sabut trobar el seu paper en la política institucional espanyola, utilitzant la seva força per a incidir i condicionar l’escenari, sense fer-lo contradictori o contraposat al seu projecte polític d’independència per a Euskal Herria. Ha estat capaç de mostrar-se com l’esquerra útil també per a aquelles persones que, no sent independentistes o sobiranistes, han vist en EH Bildu una proposta de país que interpel·la al conjunt de l’esquerra basca.
Les diferents forces del sobiranisme d’esquerres a Catalunya haurem de dibuixar el nostre propi camí i no serà senzill perquè, com deia abans, es donen condicions objectives per a escometre aquesta tasca, però, desgraciadament, no es donen les condicions subjectives. En un moment de tancament de cicle, és lògic que els diferents subjectes polítics es repleguin, busquin consolidar i protegir el seu espai i actuïn de manera conservadora.
ERC té un paper central en l’articulació d’aquest front, però abans ha de culminar la seva batalla per l’hegemonia del procés independentista contra el món postconvergent. En algun moment, ERC haurà de decidir si segueix els passos del Scottish National Party (que exerceix una forta influència en els republicans, així com també en EH Bildu), és a dir acumular forces i legitimitat sobre la base d’un govern més pròxim, més eficient i més social que la metròpolis, i interpel·lar a l’electorat històricament d’esquerres encara que no independentista, però que troba en aquesta proposta la més útil per a la classe treballadora.
D’altra banda, la CUP es troba en un debat intern complex, com demostra la reunió del seu consell polític del passat dissabte. La necessitat d’obertura, de suma, és difícil de conjugar amb una concepció de la mateixa CUP com a eix central de qualsevol proposta de confluència, i més encara si aquesta se circumscriu exclusivament en termes d’independència dels “països catalans”.
Així, malgrat que no es donen ara com ara condicions subjectives, més aviat que tard, l’estancament de la situació i les múltiples crisis portaran el debat sobre el front democràtic i social a primer terme.
Només hi ha dues sortides possibles a la crisi de règim de l’Estat espanyol. Una és en clau conservadora, de centralització, de retallades de drets i llibertats. I perquè hi hagi una sortida progressista, aquesta ha de ser republicana; de Repúbliques, en plural. Per a la superació progressista de la crisi de règim és imprescindible un moment constituent en el qual els diferents pobles de l’Estat realitzin els seus propis processos d’autodeterminació i decideixin, després, com es relacionen entre ells, en un horitzó confederal.
Aquest és l’horitzó per a mi, una República Catalana lliurement (con)federada amb la resta de pobles de l’Estat. Per descomptat, no és el projecte de la majoria de sobiranistes avui a Catalunya. Però això no ens impedeix sumar esforços amb l’objectiu compartit d’acabar amb el règim del ‘78 i avançar en la conquesta de drets per a la classe treballadora catalana, inclòs per descomptat el dret a l’autodeterminació. Una autodeterminació que trigarem a poder fer efectiva (bandegem les jugades mestres i les falses promeses de victòries ràpides i senzilles) i que només serà possible mitjançant un referèndum efectiu impulsat per actors polítics molt diversos, que puguin defensar posicions diferents. L’esquerra estatal haurà d’entendre-ho al més aviat possible i contribuir de manera activa al fet que així sigui, si vol algun dia liderar un projecte transformador per al conjunt de l’Estat.

Author

Articles relacionats

Darrers articles